Guia per evitar la paternitat ‘Gran Germà’: ¿es pot utilitzar la tecnologia sense abusar-ne per vigilar els fills?

Fa quatre anys, Jorge Álvarez estava jugant a la platja amb la seva filla, de 5, i la va perdre de vista. Fins que la va trobar van passar dos o tres minuts de pànic absolut. Aquella experiència va ser el germen de Save Family, una empresa tecnològica amb seu a Cantàbria de la qual Álvarez és el director general i que està especialitzada en els rellotges intel·ligents per a nens i nenes. Pensat per a la franja d’edat entre els 7 i els 12 anys i amb un preu que ronda els 70 o 100 euros, l’‘smartwatch’ té geolocalitzador perquè pares i mares sàpiguen on són els seus fills en tot moment. L’empresa assegura que el seu objectiu no és perseguir els fills sinó aportar tranquil·litat als pares. ¿És bona idea comprar-lo? Ningú pot respondre a aquesta pregunta. Només tu. Això sí, si ho fas (o monitoritzes el seu mòbil), informa’n el teu fill. A partir dels 14 anys, pots caure en un problema legal si no ho fas, adverteix Sergio de Juan-Creix, advocat expert en dret digital del despatx Croma. I una altra cosa que recorda la divulgadora especialitzada en el fenomen de la hiperpaternitat Eva Millet: «Mai espiïs el teu fill». 

Al seu manual ‘Caminando al cole, un modelo para innovar en salud y medio ambiente,’ l’Associació Espanyola de Pediatria explica que les habilitats d’orientació espacial apareixen aviat en el desenvolupament i que la maduració d’aquesta competència està relacionada directament amb l’edat. «Als 7 anys, aquests processos cognitius tenen un desenvolupament raonablement complet». Això no significa que els 7 anys sigui la frontera per deixar-los anar sols al col·le. És un procés que, entre altres factors, depèn del nen o la nena, la ciutat o el poble on es fa vida i la distància entre la casa i el centre educatiu. En un estudi internacional entre alumnes de 6 a 11 anys en què Espanya no va participar, es va demostrar que el 90% dels xavals anaven sols a l’escola a Suècia, el 70% a Alemanya i el 7% a Itàlia.

El 2009, la periodista nord-americana Lenore Skenazy va ser denunciada per permetre que el seu fill, de 9 anys, anés sol al metro de Nova York. Va ser qualificada de «la pitjor mare del món», frase amb què ella, precisament, va titular irònicament l’article que va escriure.

És una altra pregunta que només poden contestar el pare o la mare. Això sí, l’advocat Sergio de Juan-Creix aconsella a les famílies que es llegeixin bé la informació sobre això i que, en funció del que ells considerin, firmin o no el seu consentiment. En tot cas, la psicopedagoga Sylvie Pérez entén que la petició paterna perquè les xarxes socials del centre escolar tinguin abundància d’informació sobre el dia a dia dels nens demostra una injusta desconfiança cap als professors. Mentrestant, la divulgadora Eva Millet recorda que els pares que no necessiten saber, gairebé en temps real, el que fan els seus fills a l’escola o a les colònies són minoria davant dels que sí que ho exigeixen. Així que la pregunta veritable és: ¿per què necessito saber tot el que el meu fill està fent al col·le?

Sí. Al seu imprescindible manual ‘Per què la infància’, el psicopedagog i divulgador Francesco Tonucci, assegura que el temps lliure ha desaparegut i que ara existeix la voluntat contingent de l’adult que els acompanya, ensenya, entrena i cuida. «El desconcertant és que aquesta idea que els nens són incapaços de valer-se per si mateixos, que els carrers són plens de conductors embogits o d’homes perillosos disposats a raptar-los, és molt recent. Malgrat que la delinqüència i els accidents de trànsit estan en retrocés, la por continua creixent, a tal punt que impedeix qualsevol forma d’autonomia a nens i nenes. I quan la por perd el contacte amb el perill es converteix en un enemic que paralitza. Aquesta actitud de control té greus conseqüències per al seu correcte desenvolupament», conclou Tonucci.