REPORTATGE

Els «nens robats» de la riuada: 60 anys de les misterioses desaparicions de menors a Terrassa

Les inundacions del Vallès van deixar més de mil morts i desapareguts i indicis de tràfic de menors en els quals aprofundeix el documental d’Esther Lázaro ‘Els nens de la riuada’

  • Seixanta anys de les riuades del Vallès: imatges (i incògnites) de la gran catàstrofe hidrològica

Els «nens robats» de la riuada: 60 anys de les misterioses desaparicions de menors a Terrassa
7
Es llegeix en minuts

26 de setembre de 1962: No havien passat ni 24 hores de l’inici de la riuada de Terrassa. Del desastre natural més greu de la història d’Espanya i el pitjor d’Europa des dels terratrèmols de Lisboa el 1755De la catàstrofe que va deixar més de 1.000 víctimes entre morts i desapareguts en el Vallès. No havien passat ni 24 hores quan es van començar a rebre sol·licituds per adoptar els nens afectats.

Arribaven de tot arreu d’Espanya. Una missiva des de Madrid que demanava nens de menys de 5 anys. Una altra des de Galícia que sol·licitava criatures de qualsevol edat. Una altra fins i tot des de Milà que reclamava nenes més grans de 12 anys per ser acollides en qualitat de «serventes» (tal com figura en l’escrit). I així, un nombre incomptable de peticions relatives a menors desemparats.

¿Hi va haver robatori de nens durant la riuada del 25 de setembre de 1962 a Terrassa? Aquesta hipòtesi sempre ha circulat entre els egarencs. Més com a llegenda urbana que com a denúncia, ja que no hi ha fets provats. Ara, un documental dirigit per una actriu obsessionada per aquest tema ha donat respostes a moltes de les incògnites que fins avui, el dia en què es compleixen 60 anys de la tragèdia, han quedat sense contestar.

Del teatre a la pantalla

El film es diu ‘Els nens de la riuada’ i l’ha emès aquesta setmana TV-3, prèvia estrena un dia abans en un atapeït Cinema Catalunya de Terrassa. La directora és Esther Lázaro, que debuta en la direcció audiovisual. Aquesta investigadora té una companyia teatral i va desenvolupar una obra que va ser la que la va posar sobre la pista del tema.

«Vaig començar a interessar-me per aquest tema quan vaig trobar algunes d’aquelles cartes de petició de nens i nenes», revela Lázaro a El Periódico de España, diari que pertany al grup Prensa Ibérica, igual que aquest mitjà, després de la preestrena de l’obra. Però en aquell moment estava elaborant la seva tesi doctoral i va deixar la investigació apartada. Quan la va acabar, va tornar a interessar-se per aquells escrits i va desfer camí.

«Vaig tornar a l’arxiu, vaig demanar la documentació, vaig veure que el nombre de cartes era més elevat que no pensava, però vaig constatar que, documentalment, no hi havia proves de les quals treure conclusions. Així que llavors vaig decidir que havia de donar a conèixer el cas i, sobretot, intentar trobar testimonis que em permetessin avançar en la investigació, i en vaig fer una obra de teatre», continua.

Al conèixer la seva feina, la directora del programa de TV-3 ‘Sense Ficció’, Montse Armengou, s’hi va posar en contacte i va ser qui li va suggerir la idea de convertir aquella investigació en un documental que ha remogut la consciència col·lectiva dels terrassencs.

La tragèdia més greu

Els fets als quals es refereix van tenir lloc el 25 de setembre de 1962 a la nit a la comarca del Vallès Occidental (Barcelona). Després d’un llarg estiu de sequera, a primera hora de la nit es va obrir el cel i van caure unes pluges torrencials. En aquella època s’havien construït nombroses vivendes i infrahabitatges on hi havia el curs sec d’un torrent als afores de Terrassa. Una zona travessada per diversos ponts i sense cap mena de manteniment, de manera que es van acumular nombrosos objectes voluminosos sota les esmentades estructures. Arbres, matolls, escombraries, pedres...

Tot aquell material va provocar un embús sota algun dels ponts i va generar una presa improvisada. La virulència de la pluja i del torrent que baixava va fer que, finalment, aquell dic rebentés. Allò va provocar una explosió que va comportar un cabal d’aigua totalment descontrolat. La riuada va arrasar centenars de vivendes i es va emportar al seu pas immobles, arbres, cotxes i persones. Encara ostenta el dubtós honor de ser la tragèdia hidrològica més greu de la història del nostre país.

Les xifres oficials que va donar el règim franquista parlaven d’una mica més de 300 morts. Càlculs posteriors situen la xifra en 617 morts. Però hi ha un consens entre les persones que van investigar aquella catàstrofe natural: la quantitat de víctimes era significativament superior. En aquella zona, poblada especialment per emigrants arribats del sud d’Espanya, vivia molta gent que no estava empadronada i que ni tan sols tenia ni documents d’identitat. Eren altres temps.

«Es parla d’aproximadament mil víctimes, entre morts i desapareguts. Però els recomptes no són fiables perquè moltes de les persones no estaven censades, vivien unes quantes famílies en una mateixa casa perquè algunes estaven de passada, molts cossos van arribar fins al mar i no es van recuperar mai...», apunta la directora a aquest diari.

30% de nens

D’aquest miler de persones afectades, es calcula que el 30% eren menors de 14 anys. Van ser molts els nens que van morir ofegats al riu. O que van ser rescatats durant el seu agònic viatge. O que, miraculosament, van arribar amb vida a la ciutat veïna de Rubí. O que, i d’això va el documental, van desaparèixer per sempre. No se’n van trobar mai els cossos. Ni vius, ni morts.

¿On són, aquests nens? Si fins i tot les xifres totals de víctimes ballen, pel que fa als nens és molt pitjor. «En el cas de menors desapareguts hi ha encara menys fiabilitat, perquè ningú ho ha comptabilitzat. Hi ha denúncies de desaparició de menors, però la majoria de gent que va perdre nens i nenes no ho van denunciar perquè els van donar per morts i no se’ls va ocórrer en aquell moment reclamar-los. Així que, encara que comptéssim les denúncies de desapareguts, sospito que quedaríem molt curts quant a xifres», resumeix la directora.

Sí que hi ha, però, alguns casos que han quedat demostrats. Com el d’una nena que va ser rescatada a Rubí i que va ser adoptada per una família alemanya. Aquí se’n perd el rastre. És l’única contrastada i està envoltada de certa polèmica, perquè dos presumptes familiars espanyols la van buscar i teòricament la van trobar. Però la família alemanya va al·legar que ells havien adoptat un nen.

No és l’únic cas. Per Lázaro, el cas més controvertit i més clar de mala praxi amb menors és el de les nenes del barri de les Fonts: dues germanes, Carmen i Teresa Herrera Ruiz, que algú va recollir amb un cotxe aquella nit, un Seat blanc, i després ningú les va tornar a veure. Aquelles nenes tenien els pares vius, que les estaven buscant, i clarament no se les va endur el riu, així que devien acabar, probablement, amb alguna família».

60 anys de por

Hi ha uns quants casos sospitosos de robatoris de nens que apareixen al documental. Però, entre el temps que ha passat, la superficial investigació que en va fer el govern franquista al seu moment, el material perdut pel camí i la por de les famílies a reclamar, tots han quedat en els llimbs.

¿Por? ¿60 anys després? La directora posa èmfasi en aquest punt: «El silenci és el que més em crida l’atenció. D’una banda, per la por de parlar dels qui ho van viure en primera persona. Encara temen que si pregunten o busquen hi hagi represàlies. I això per mi és un signe que les institucions democràtiques no han fet bé la seva feina, perquè aquestes famílies es van sentir desemparades llavors i continuen igual. També hi ha el fet que estem parlant de crims del franquisme que afecten persones que molt probablement deuen estar vives, perquè aquests ‘nens i nenes’ deuen tenir ara entre 60 i 70 anys».

Aquella tragèdia va deixar un estigma que encara no s’ha superat a la comarca. Molts dels nens que van néixer en aquella època eren fills d’afectats que havien perdut algun fill en la tragèdia. Nens que, d’alguna manera, van venir a substituir els seus germans morts. I amb això han hagut de conviure tota la vida.

Notícies relacionades

Però més enllà dels traumes individuals i col·lectius que va generar la riuada, encara planeja l’ombra del tràfic de menors. I aquest documental posa en clar alguns dels casos més sagnants. Ningú vol fer el pas perquè, com diu la Manuela, una de les testimonis del film, «jo només voldria saber si el meu fill és viu. No vull ficar-me en la vida d’aquesta persona si és viva».

Un pas delicat. Pel temps transcorregut, per falta de proves i pel possible desinterès dels nens afectats, que de segur van refer la seva vida, aliens a aquell trauma. Però la sensació que flota en l’ambient (i ara més que mai) és la mateixa que li ha quedat a la directora: «Només és la sensació, perquè proves contundents no en tenim (de moment). Però sí, jo crec que els nombrosos indicis, afegits al context sociopolític i històric del moment i al tràfic de nens institucionalitzat que ja hi havia, em deixen amb la sensació que hi podria haver hagut tràfic de menors arran d’aquesta tragèdia».