Seixanta anys de les riuades del Vallès: imatges (i incògnites) de la gran catàstrofe hidrològica

Els càlculs oficials apunten que en les riuades del Vallès hi van morir 692 persones, 4.400 veïns van perdre casa seva i 12.000 més van quedar pràcticament en la misèria. Les pèrdues econòmiques es van xifrar en 5.000 milions de pessetes de llavors. La cara oculta de la tragèdia –que ha aflorat en investigacions posteriors– apunta tant a casos de corrupció en la gestió de les donacions com a indicis persistents –en què ha incidit aquesta setmana el documental ‘Els nens de la riuada’ (’Sense ficció’, TV-3)– sobre la sospita que famílies acabalades de l’època i afectes al règim podrien haver comprat nens considerats desapareguts, que havien sigut destinats a albergs i refugis.

Rieres letals

És indubtable que encara avui algunes ferides de la catàstrofe hidrològica més important de la província de Barcelona continuen obertes. L’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental revisa ara amb un cicle de conferències el paper del moviment veïnal i la immigració, les conseqüències humanes de la tragèdia i el cas dels nens desapareguts, així com la utilització mediàtica per part del règim franquista.

Notícies relacionades

Un nou Codi d’Accessibilitat per acabar amb les barreres físiques, sensorials i cognitives

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Aquella nit, les furioses precipitacions –la potència de l’aigua va arribar als 1.750 metres cúbics per segon– van arrasar tot el que van trobar al seu pas: persones, cases, fàbriques. Les línies de llum i telèfon havien caigut i només les campanes de les esglésies van poder alertar de la tragèdia. Les localitats més afectades van ser Terrassa (327 morts) i Rubí (260), amb les rieres de les Arenes i Rubí convertides en cursos letals: no estaven preparades per aguantar un nivell tan elevat d’aigua.

«Tanta mortaldat i destrucció no va ser un caprici de la providència ni de la brutalitat del xàfec», afirmava el periodista Jaume Valls en el llibre ’La riuada de 1962. La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme’, en què defensava que en la tragèdia van tenir un paper central l’especulació, la nul·la planificació urbanística, la falta d’infraestructures i la despreocupació de les autoritats franquistes per la proliferació de barraques i vivendes precàries que havien construït als llits secs dels rius els mateixos immigrants que hi havien arribat per treballar en la indústria tèxtil.