Al quilòmetre zero de l’incendi del Moncayo

La desena de joves i no tan joves que es va quedar a controlar el perímetre del municipi encara en suspens no ha dormit, i es reuneixen al punt més alt del poble amb el rostre negrós, la roba esquinçada i l’ànima desfeta a organitzar un operatiu de control per a la segona nit en què el poble ha estat assetjat per les flames.

Alhora, els habitants d’Añón de Moncayo que van marxar amb l’evacuació a Borja tornen al torn de relleu. «Allà teniu de tot. Han dit que baixeu a descansar i que ja pujareu a la nit», els deia una dona. Alguns van fer una becaina, d’altres no van voler ni això. Amb tota la voluntat porten ampolles d’aigua perquè els que van apagant flames amb qualsevol eina s’hidratin. «¿I el Luis? ¿L’has vist? Li portarem aigua, va, que està sol per allà». Però ningú sap on és el Luis. Només hi ha cobertura de manera intermitent i els walkies es van quedant sense bateria. Tampoc hi ha llum per posar-los a carregar.

A mesura que baixa pels costeruts carrers d’Añón cap al castell, l’olor de cremat es torna intensa. Hi ha calius i troncs que no deixen de flairar a prop de la calçada. Restes d’un municipi que es va veure obligat a deixar els seus records i possessions al pas de les flames. Representen, ara que el foc s’allunya, el perill més gran per als veïns.

 Llaunes de conserves, bústies i fins i tot pilotes de tennis apareixen calcinades pel camí que porta al riu i que connecta molt a la llunyania amb la urbanització Cumbres del Moncayo. També la piscina municipal presenta un aspecte terrible, assetjada per les cendres. El terme municipal està assolat, tot i que la velocitat virulenta amb què es van desplaçar les flames va fer que l’incendi no absorbís tot el combustible. S’adverteixen fins i tot brots verds allà a la llunyania.

«La solana (a la cara oposada de la localitat) va cremar a la nit. Ens en vam anar cap a les 3 i es va quedar l’UME per aquí», explicava Enrique, que ara surt de casa amb una sulfatadora. «Això és el millor que tenim ara», diu. Per a la resta: pales de plàstic, cubs i garrafes. Fins i tot branques grans serveixen d’apagafocs. S’ha de salvar el poble, tot i que ara, a més d’olor de fum, es respira tranquil·litat.

I de sobte... «¡Mira, mira! ¿Què és això? Maveruela, sembla...». I sí: una columna de fum negre escala pel mig de la muntanya, just en l’encreuament que separa els termes municipals d’Añón, Litago i Vera de Moncayo. Com si implosionés el cor boscós de carrasques, muntanya baixa i arços que envolten aquesta zona seca de les faldilles del Moncayo, que afronta amb el parc natural, el veritable pulmó de la comarca i la província.

Notícies relacionades

Només el 60% de gent gran camina al cap d’un mes de fracturar-se el maluc

Anna Romeu: "L’alta sensibilitat no és una patologia sinó una forma de ser"

«Mare meva... ¡I amb el vent cap a Morca!», cridava la Cristina, just davant de la residència de menors estrangers no acompanyats. Ells, dissabte, abans de ser evacuats, van ser els primers d’arribar a l’epicentre de l’incendi. «Cridaven: ¡Galleda, galleda, galleda! Amb xancletes van venir i un gairebé descalç al qual se li va trencar la sandàlia. ¡Com ens van ajudar!», explicava el Félix, que va salvar casa seva al caire de les flames en els primers moments de l’incendi. Va ser el seu fill petit que el va avisar de la pudor. «Però no hi va haver temps. Un vent... No vaig tenir temps ni de calçar-me i tot el camp de darrere ja estava tot ple de foc», relata, gairebé emocionat.

La preocupació els va tornar de cop als habitants d’Añón de Moncayo després d’una jornada diürna de certa tranquil·litat. Allà es queda la gent del poble amb una llarga nit per endavant. Una altra més, amb l’esperança que sigui l’última. Una altra més d’aquest dantesc pont d’agost a la falda del Moncayo.