L’onada de calor a Lleida: «Vivim al desert»

Torres és paleta des dels 14 anys, ara supera els 60 i esbufega sota un sol abrasador. «No em facis gaire cas, amb aquest sol només dic tonteries», diu fent broma al saludar. Porta un barret de palla, samarreta i pantalons llargs. «Jo recordo treballar a l’estiu sense samarreta i bermudes però ara ja no m’atreveixo, aquest sol ens matarà a tots», explica. Aquest divendres enrajolava el que, en uns mesos, es convertirà en una xemeneia d’una luxosa casa. «No sé jo si la utilitzaran gaire», segueix. Veí de Sudanell (Segrià) recorda quan de jove jugava amb els caramells de gel que es formaven als voltants del riu Segre. «Fa anys que ja no n’hi ha, i aquesta calor, ha anat molt a pitjor. Sembla que siguem al Sàhara», diu.

Escapar tant sí com no

Donades les altes temperatures, Torres i el seu company, Jesús, treballen de les 7 del matí fins a les 3 de la tarda. Esperen amb ànsia l’hora de ‘plegar’. «Després intentem anar-nos-en d’aquí com sigui», dien fent broma tots dos. Ja sigui al Pirineu o a la Costa Daurada. «Avui, poca gent trobareu, tothom qui pot se’n va a Salou», confirma també Sílvia Segarra, dependenta de la gelateria Llagurt, situada a l’eix comercial de la ciutat. La Laura, una clienta habitual, arriba ventant-se amb les mans. Implora un gelat. «Només el trajecte de la feina a casa és esgotador», explica la noia carregada amb un parell de motxilles i amarada en suor. Espera que el gelat li faci més curt el camí. «I després, a abraçar el ventilador».

El raig de l’aire condicionat

Els principals carrers de Lleida són deserts. Tot just es veu una ànima. Amb una excepció: l’artèria on es troben els principals comerços de la ciutat. En algunes gelateries es formen cues espectaculars. «Però és a partir de les quatre o les cinc de la tarda», puntualitzen els seus empleats. La clau perquè aquest carrer segueixi transitat està en els aires condicionats de les botigues, que tenen les portes obertes de bat a bat. Un reclam publicitari que Josep Maria Potau i Ángel Camacho aprofiten xerrant a la porta d’una coneguda marca de roba mentre les seves dones tafanegen a l’interior. «És l’únic lloc en el qual es pot ser, fins i tot fa una mica de fred», descriu el primer. Nascut a Lleida el 1965, Potau diu «no poder més» de la calor. «Abans arribar als 40 graus a l’estiu era una cosa excepcional, ara ja és habitual. I és molt pesat», assegura.

«Anem corrent cap a l’aire condicionat», deixa anar a crits Pili Moret junt amb la seva filla Laura Portoles per lliurar-se dels periodistes que els obliguen a mantenir-se uns minuts més al carrer. Viuen a Espot (Pallars Sobirà) però han baixat a Lleida per fer diverses revisions mèdiques amb especialistes i, de passada, visitar la seva mare i àvia. L’àvia, de 82 anys, va patir un cop de calor l’estiu passat. «No es podia aixecar, es va marejar... Estava fatal», explica la neta. La jove suporta la calor amb un petit ventilador que l’apunta a la cara. La mare diu no poder més. «A les nits és insuportable, no es pot ni obrir la finestra», segueix Moret. Just en aquell moment, un termòmetre d’una farmàcia registra 43 graus centígrads. «Marxem», deixen anar al veure-ho.

L’infern per als sensesostre

Notícies relacionades

¿Amb bici urbana amb aquesta calor? Trucs per conviure amb la suor

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Però n’hi ha d’altres que no tenen un refugi al qual acudir. És el cas d’Omar Herouan i Mohamed Ahmed. Estan estirats a l’ombra d’un arbre a la vora del Segre. Fa dos anys que viuen a Lleida. Van haver d’abandonar l’alberg municipal de persones sense llar i malviuen en una casa ocupada propietat d’un banc. Els veïns els ajuden amb el menjar, però contra la calor no hi ha solució possible. No saben que és l’aire condicionat. «El pitjor és que a casa no tenim aigua», diu l’Herouan. Es refresquen amb ampolles de plàstic plenes cap al tard, quan l’aigua de les fonts és més temperada. «A les nits és impossible dormir.... però bé, ¿què hi podem fer? Només podem esperar que s’acabi», segueix l’algerià. «Et dic una cosa: això és pitjor que el Sàhara», afegeix. Una situació en la qual també hi ha el Jordi i l’Andreu, dos germans sense llar de la ciutat. «La policia ens volia multar però és que a veure... ¿on anem?», es pregunten. Viuen en una tenda de campanya que, en les seves paraules, «és pitjor que ser a l’infern». Quan els carrers es buiden, només es veu la pobresa.

En canvi, la Yaya i el Michel Darabi no trigaran més d’una hora a fugir de la capital del Segrià. «Hem sortit aquesta matinada de Nantes (França), passarem les vacances a Vinarós (País Valencià), i hem decidit fer una parada a Lleida per descansar», expliquen després d’aparcar el cotxe. Miren de refrescar-se ventant-se sense parar. Ell és refugiat iraquià. «No em vaig pensar que faria tanta calor.... Em sento com a casa, això sembla l’Iraq», diu amb mig somriure. «Teníem pensat fer un volt pel centre, però no sé si ens fondrem», diu fent broma ella.