¿Durarà cinc anys la pandèmia de covid?

«Per predir, el millor és basar-nos en la història, així que jo diria que sí, que durarà 5 anys», apunta López-León, metge amb doctorat en Epidemiologia i Genètica. Per al seu vaticini es recolza en l’estudi del científic basc Anton Erkoreka i els seus col·laboradors, publicat el 13 de juny a la revista ‘Infectious Disease Reports’. En aquest estudi es proposa com a agent causant de la pandèmia de 1889 un coronavirus boví que va saltar llavors a l’ésser humà i que avui es coneix com a OC43. El treball d’Erkoreka, historiador de la medicina i expert en la ‘grip espanyola’ de 1918, aporta dades sobre l’afectació d’aquesta pandèmia –la primera en què es va utilitzar aquest terme– en llocs d’Espanya com el País Basc i Madrid, i extreu conclusions sobre com podria ser el final de l’actual pandèmia de covid.

🦠¿Cuánto tiempo va a durar la pandemia de #COVID?

Si nos basamos en la historia: 5 años 2019-2024

Abro 🧵 1/3https://t.co/y16qs59Qb9

— Sandra Lopez-Leon MD PhD (@sandralopezleon) 24 de junio de 2022

López-León resumeix els principals paral·lelismes entre aquella pandèmia i l’actual: hi va haver quatre onades importants, i la màxima mortalitat es va donar en la primera. Es va estendre arreu del món molt ràpidament –llavors van ser quatre mesos–. Es van registrar símptomes respiratoris, gastrointestinals i neurològics, i la infecció va produir poca immunitat. La mortalitat més elevada es va produir en més grans de 65 anys, però hi va haver morts en totes les edats. Molts pacients van seguir amb símptomes –com ara fatiga, mareig, anorèxia i neuroastènia– després d’un any, de manera similar a la covid persistent que causa el SARS-CoV-2.

Sandra López-León creu que l’actual fase pandèmica de la covid durarà un lustre, tot i que no sap si la globalització farà que vagi més ràpid o, per contra, duri més. «Crec que la pregunta és: ¿quant temps necessitarem per adaptar-nos al virus i que el virus s’adapti a nosaltres?», reflexiona.

Consultat per Faro de Vigo sobre aquesta qüestió, Juan Jesús Gestal Otero, professor emèrit de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat de Santiago, recorda que l’atribució al coronavirus boví HCoV-OC43 com a possible agent etiològic de la pandèmia de 1889 «no és una cosa nova, ja que ja s’havia realitzat (per Vijgen L, et al.) el 2005, després d’un estudi virològic genòmic, al coincidir temporalment la pandèmia de grip russa amb el pas d’aquest coronavirus de l’espècie bovina a la humana, i haver sigut en aquesta pandèmia més pronunciats els símptomes neurològics que en altres brots de grip i haver-se demostrat que el HCoV-OC43 té neurotropisme i pot ser neuroinvasiu».

Hi ha altres teories. L’autor del llibre ‘Pandemias. Las epidemias que asolaron la humanidad» (Ed. Bolanda, 2021) esmenta també que un estudi d’arqueologia serològica havia atribuït l’anomenada ‘grip russa’ a un virus gripal A H2N2. I, modernament, les dades serològiques i epidemiològiques suggereixen que el virus pandèmic de 1889 era del subtipus H3, possiblement amb un gen N8 (Valleron AJ et al., 2010).

El científic gallec reconeix que el treball d’Erkoreka i els seus col·laboradors és «interessant i oportú», ja que «si l’esmentada pandèmia hagués sigut causada per un coronavirus, podria donar-nos pistes sobre la possible durada de l’actual pandèmia, ja que la de grip russa de 1889-1890 va tenir diverses reaparicions en els quatre anys següents: març-juny de 1891; novembre de 1891-juny de 1892; primavera de 1893, i hivern de 1893-1894, així com sobre el seu possible final».

Tanmateix, hi ha aspectes en aquesta teoria que no li encaixen, al científic gallec, com l’estacionalitat. «Lamentablement, el clar predomini estacional (tardor-hivern) de les dades que aporten de la grip russa no encaixa amb la falta de patró estacional observat en la pandèmia de covid-19», raona Gestal. A més, afegeix que la mortalitat més elevada que observen en els pacients de més edat en la pandèmia de 1899 «és una característica típica de la grip, a més d’haver-se produït també en la covid. Epidemiològicament –afegeix el científic gallec–, amb les dades que aporten res indica que es tractés d’una pandèmia per coronavirus, tret dels símptomes neurològics, tot i que en conjunt la majoria de la clínica encaixa bé amb un quadro de grip».

Això de la mortalitat en gent gran com a tret típic de la grip és un aspecte que necessita una explicació, ja que la ‘grip espanyola’ va ser una cosa així com l’excepció que confirma la regla. Com molts lectors sabran, la pandèmia de 1918 es va acarnissar amb les persones joves, sobretot en el grup de 18 a 42 anys, en què va ocasionar gairebé la meitat de totes les morts de l’esmentada pandèmia. Aquest diferent patró de mortalitat de la grip de 1918, amb alta letalitat en joves, s’explica precisament per la pandèmia prèvia de 1899.

Segons la teoria del «pecat original antigènic gripal», encunyada el 1960 pel viròleg nord-americà Thomas Francis, quan entrem en contacte amb un virus de la grip responem produint anticossos davant aquest virus i també davant el primer virus de la grip que ens va infectar. Això explicaria aquesta mortalitat més elevada en el grup de 25-42 anys, per haver sigut l’A (H3N8) el primer virus de la grip amb què els pacients en aquesta franja d’edat van contactar en la seva infància durant la pandèmia ‘russa’ de 1889-1890.

«Aquest virus tenia, en una proteïna interna, un epítop immunodominant de cèl·lules T CD8+ [un tipus de limfòcits, cèl·lules del sistema immunitari], que també posseïa la soca pandèmica de 1918, i quan van contactar amb aquesta van produir una resposta immune desregulada que els va provocar una tempesta de citocines proinflamatòries, activació de cèl·lules immunitàries i necrosi de cèl·lules epitelials –assenyala Gestal–. Tot això va deteriorar les defenses de l’aparell respiratori i va augmentar temporalment la seva susceptibilitat a bacteris respiratoris». D’aquesta manera, aquests pacients podien exposar-se a soques bacterianes davant les quals eren verges immunològicament –ja que molts havien estat aïllats i sortien per primera vegada dels seus pobles per la mobilització de la I Guerra Mundial– i desenvolupar una pneumònia bacteriana secundària letal. El 1919 es deia que «la grip condemna i les infeccions secundàries executen».

D’aquesta manera, la majoria dels nascuts entre 1875 i 1900 havien estat exposats a la soca de grip pandèmica 1889-1890 i tenien entre 18 i 42 anys quan va passar l’onada de tardor de la pandèmia de 1918, la més letal. «Els nascuts abans de 1875 probablement havien estat exposats a altres heterosubtipus de grip A –afegeix Gestal–i els nascuts després de 1901 tenien menys probabilitats que la gent gran d’haver estat exposats a la soca pandèmica russa o d’haver sigut desplaçats per activitats relacionades amb la guerra, i van poder tenir respostes primàries de cèl·lules T que controlaven la replicació del virus sense augmentar la susceptibilitat a la invasió bacteriana del tracte respiratori inferior».

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Totes aquestes explicacions es desmuntarien si es demostrés que l’agent responsable de la pandèmia de grip russa de 1889-1890 va ser un coronavirus. «Seria bo que es pogués aclarir, com apunta Erkoreka, a partir dels òrgans i preparats conservats al Museu Basc d’Història de la Medicina», remarca Juan Gestal. Mentrestant, perduren els dubtes sobre la pandèmia de 1889... i sobre l’actual.

Pandèmia de ‘grip russa’, 1889-1894

• Patogen causant:Virus de la grip H3N8, tot i que alguns estudis apunten que va ser el coronavirus humà OC43, que avui causa refredats, o un altre virus de la influença, el H2N2.

• Origen:S’acostuma a dir que aquesta pandèmia es va iniciar el novembre de 1889 a Sant Petersburg, però en realitat es va originar el maig de 1889 a l’Àsia Central, a la ciutat de l’imperi rus de Bukhara, on va matar dos terços de la població.

• Extensió:Es va estendre arreu del món en uns quatre mesos.

• Durada:Fins a 5 anys. Entre l’octubre de 1889 i el desembre de 1890, amb reaparicions al març-juny de 1891, novembre de 1891-juny de 1892, la primavera de 1893 i l’hivern de 1893-1894.

• Gravetat:Lleu, comparable a la de les pandèmies de grip de 1957 i 1968. La taxa de letalitat de 1889 va ser aproximadament del 0,15%, davant el 0,13% del 1957 i menys del 0,1% del 1969, letalitats deu vegades inferiors a la de la grip de 1918.

• Víctimes mortals:Al voltant d’un milió de morts arreu del món.

Font: Llibre ‘Pandemias» (Ed. Bolanda), de Juan J. Gestal