Acollida de refugiats d’Ucraïna a Mallorca: on en caben 2, en caben 16

A Can Picafort a Guillem Font el coneixen més pel malnom de Guiem Jamaica ja que regenta un restaurant amb el mateix nom. «Digue’m quina música escoltes i et diré qui ets. A mi m’encanta el reggae amb les seves lletres de pau i amor i per això li vaig posar el nom al restaurant. I això que no fumo, ¿eh?», comença aquest empresari que els tres últims estius ja havia donat feina a la Julia i la Margarita, dues joves ucraïneses que cada estiu venien a treballar a Mallorca. «En cas d’haver vingut aquest, hauria sigut el seu quart any», ens situa el Guillem.

«Quan van arribar les notícies que podia començar una guerra em vaig posar en contacte amb elles perquè vinguessin a Mallorca. Però estaven tranquil·les, pensaven que es tractava dels conflictes habituals de la frontera i que la guerra, si al final es produïa, no els arribaria a esquitxar. Però quan van començar a caure les bombes van canviar d’opinió», comença el relat aquest mallorquí que en tot moment fuig del protagonisme i reivindica que tot el poble s’ha bolcat amb qui ja són els seus nous veïns.

«Són bones noies»

«Són bones noies»Preguntat pels motius pels quals immediatament es van recordar les dues joves ucraïneses que treballaven amb ells a l’estiu, articula una resposta poc coherent, tan plena d’imprecisions com desbordant d’humanitat: «No ho sé, les vam conèixer i vam pensar ‘són bones noies, tenen un bon fons’. Així que quan se’ns va presentar l’oportunitat d’ajudar-les ni ens ho vam pensar. Els havíem de donar suport i ho podíem fer. No ho hem dubtat en cap moment (el Guillem sempre parla en plural al·ludint a la seva dona Maria) i, un cop fet, estem superbé. ¡Això val molt més que un munt de diners!», es congratula.

La Julia va arribar dimarts passat, però no ho va fer sola. L’acompanyaven la seva mare i la seva madrastra (d’una segona relació del seu pare) i els seus dos germans de 8 i 12 anys. Amb ells van venir vuit persones més, família sense ser-ho genèticament dels primers, en un país que, a diferència d’Occident, encara no ha oblidat tractar amb humanitat els seus amics més pròxims. «Van venir dues mares més, una àvia, tres nenes de 6, 20 i 23 anys i dos nens de 10 i 12», recompta el Guillem.

A tots els han allotjat en un apartament de cinc habitacions i dos banys de la seva propietat.

«El primer que vam fer va ser arreglar una mica la casa amb estufes i radiadors pel fred. Vam comprar alguns mobles de segona mà i els hem posat televisió i internet perquè s’han de comunicar freqüentment amb els familiars que s’han quedat allà i no poden anar pel poble buscant cobertura. Ho hem posat una mica especial, amb totes les comoditats possibles per ajudar-los a oblidar que ho han perdut tot», intenta justificar la seva generositat.

Preguntat sobre si no es van sorprendre al veure arribar 13 persones de cop, ho nega immediatament revelant que van ser ells mateixos els que els van animar (la Julia i la Margarita) a escapar-se de la guerra amb tots els seus familiars. «Les vaig obligar. Els vaig dir: Veniu amb tota la família. Ja els trobarem lloc», explica, treient-li importància un cop més.

Apunta a continuació que a més estan al caure la Margarita, l’altra treballadora amb qui van intimar al seu restaurant, amb la seva germana (de 14 anys) i la seva cosina (18). «A elles les ficarem en un pis de la meva família, dels meus germans i la meva mare, que porten el restaurant El Molino i que normalment utilitzaven per allotjar els cambrers vinguts de fora per treballar a l’estiu», diu el Guillem, que vol remarcar que la generositat és una cosa de família.

I continua insistint a defugir el protagonisme reiterant, per enèsima vegada, que no es tracta només d’una acció altruista d’ell i la seva dona, sinó que tot el poble s’està bolcant amb els nous veïns.

Aquest divendres al matí, explica, es va presentar una senyora gran amb patates, cebes i iogurts per als nens preguntant si era la casa dels ucraïnesos. «I la seva cara no em sonava del poble, no la coneixia», se sorprèn encara.

També al·ludeix a la plataforma We Love Can Picafort, que compta amb 6.000 seguidors, fonamentalment turistes alemanys que acudeixen a aquest enclavament del nord de Mallorca. «No han parat de portar-nos coses fins que els he hagut de dir que ja estava bé, que d’ara endavant n’hi ha prou que ens portin una compra setmanal de fruita i verdura, que dirigeixin els seus esforços a altres persones que ho necessitin més».

El Guillem rememora l’onada de solidaritat que ha recorregut els carrers de Can Picafort perquè no vol oblidar de ningú. Així, recorda l’ajuntament i l’associació hotelera de la zona, que els ha subministrat els matalassos, llençols, tovalloles i parament necessari per equipar els, de moment, dos pisos d’acollida que han muntat sense cap mena d’ajuda oficial, només amb la força del poble.

Dormint amb el vestit de futbol

Dormint amb el vestit de futbolTres dels nens a qui els agradava el futbol ja estan jugant al Joventut Can Picafort, el club de futbol de la localitat, que va tenir la deferència de subministrar-los tot l’equipament i les motxilles necessàries per anar als entrenaments. «Abans-d’ahir tots van dormir amb l’equipament posat», es congratula l’empresari del que sembla un petit pas perquè aquests menors recuperin la infància robada.

Ell i la Maria conviuen amb ells –«ahir a la nit vam sopar tots junts i vam riure molt. Ens comuniquem amb el traductor de Google i l’ajuda de la Julia», apunta– i cada dia els acollits intenten complimentar-los amb els plats tradicionals del seu país que cuinen a la seva nova llar temporal.

I parlen. «Necessiten suport psicològic perquè tenen molts dubtes pel pas que han fet. No saben si han fet bé de venir a Mallorca deixant sols els seus marits. Hi ha l’àvia que no ha volgut marxar per continuar cuidant el seu fill, la germana que ha decidit seguir amb el seu marit... I elles dubten», explica el Guillem donant la seva opinió: «Havien de marxar. Han fet el que tocava», assenyala.

Intentant trobar una raó a una manera d’actuar impròpia d’aquests temps –«Es poden quedar el temps que vulguin, el que calgui. I no pagaran res per l’allotjament, tot i que trobin una feina i es posin a treballar. Necessitaran els diners per enviar-los als seus familiars d’allà», torna a sorprendre–, preguntem al restaurador si ha estat mai a Ucraïna, si coneix el país i la seva gent. Respon que no. Tot i que té ben clar que quan tot això s’acabi obligatòriament haurà de tornar la visita a unes persones que es desviuran per intentar correspondre a la seva generositat.

Tornar a buscar el pare discapacitat

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO dedica l’edició de diumenge a Rosalía

Artemis es prepara per amarar a 3.000 graus i 40.000 km/h

«El pare de la Julia té una discapacitat que li ha impedit sortir del país, així que hem decidit anar a buscar-lo», revela Guillem Font amb tota tranquil·litat, com aliè al risc que pot comportar aquest viatge.

Tenen previst sortir el 19 d’aquest mes rumb a Polònia, on llogaran un vehicle amb què travessaran la frontera per anar a recollir el progenitor. La seva dona Maria, com no podia ser de cap altra manera, participarà en aquesta aventura amb la Julia, fonamental pel seu coneixement de l’idioma, i ell mateix, que no dubta a qualificar el viatge en potència com «plans més propis d’una pel·lícula». I és que la vida d’aquest matrimoni és digna de passar al cel·luloide. Després d’una llarga convivència de set anys, van contraure matrimoni fa poc. ¿I a què no saben on van anar de viatge de nòvios? A l’illa de La Palma, a ajudar els damnificats per l’erupció volcànica.