Lladres de bancs que aconsegueixen el seu botí trucant per telèfon

Una de les primeres denúncies es va presentar el mes de març passat a la comissaria de Sants-Montjuïc de Barcelona. Els investigadors d’aquest districte, després de prendre declaració a la víctima, van comprovar si existien altres denúncies similars. En van trobar algunes. I durant els mesos posteriors, arribarien la resta, recollides tant en comissaries de Barcelona com de la resta del territori català. Després de mesos seguint els seus passos, els van localitzar la setmana passada a Terrassa. No ha resultat senzill ja que els nòvios eren conscients que els perseguien i canviaven constantment de residència, intercalant hotels i apartaments turístics.

«No és una estafa comuna», detalla el sergent a càrrec del grup que ha resolt el cas Orinoco. El que feien aquests estafadors es coneix en anglès com «el SIM Swapping» i és complex. Començaven l’estafa rondant per les finques de Barcelona. Fins que trobaven una porta oberta. Es colaven a l’edifici i se situaven just davant les bústies. D’allà s’emportaven cartes que els bancs enviaven a veïns del bloc. Obrint aquestes missives esbrinaven nom i cognoms de la víctima. També la seva direcció de correu postal. I amb una mica de sort, a l’interior de la carta apareixien més dades, com el seu número de telèfon mòbil o de correu electrònic. La resta de la informació que necessitaven era a internet. Hi ha webs que permeten saber a quina companyia pertany un número de telèfon. Amb aquesta informació, portaven a terme la suplantació. Aquesta era l’especialitat d’ella.

Notícies relacionades

Un nou mètode científic descobreix l’arbre més alt de Catalunya: un plàtan de 54,55 metres

¿Per què les renovables són estratègiques?

«Comunicativament és molt loquaç», li reconeix el sergent dels Mossos. La dona, nascuda el 1988, trucava a la companyia telefònica de la víctima i demanava un duplicat de la targeta SIM. «Convencia els operadors que havia perdut el SIM o que se li havia espatllat i aquests enviaven un duplicat de la targeta al domicili postal que facilitava l’estafadora. Quan arribava la targeta, la ficaven al seu telèfon mòbil i amb aquest número contactaven amb el banc de la víctima. «La dona, als empleats de la banca ‘online’, els deia que havia oblidat les contrasenyes d’accés a la seva aplicació i que, sisplau, enviessin de nou aquestes claus a través d’un missatge SMS. I els bancs ho feien». És a dir, els bancs, sense saber-ho, enviaven les contrasenyes dels seus clients a un estafador. Al rebre aquestes claus, la parella de lladres ja podia operar amb els estalvis de les víctimes sense que aquestes s’adonessin de res. Feien transferències a altres comptes corrents des dels quals podien fer reintegraments, o demanaven préstecs, o encarregaven targetes de crèdit per pagar el que desitgessin. I abans de desfer-se de la targeta SIM, feien una última cosa: canviar de companyia telefònica per rebre els obsequis que aquestes empreses regalen als clients que acudeixen als seus braços procedents d’una empresa rival. Venent objectes obtinguts a través d’aquesta última estratègia o comprats amb els diners de les víctimes, els estafadors han acumulat 16.000 euros més que se sumen als 78.000 extrets fraudulentament. 94.000 euros és, a més, un balanç incomplet perquè aquesta xifra incumbeix només les víctimes que han denunciat els fets.

La majoria de les víctimes són dones perquè era ella qui s’encarregava, presumptament, de suplantar-ne la identitat. Segons les fonts consultades, no tots els clients han rebut el mateix tracte per part dels bancs. En alguns casos, les entitats financeres han tornat els diners fent-se càrrec que les claus van ser enviades per SMS per un dels seus empleats entabanat pels estafadors. En altres casos, han responsabilitzat la víctima.