Telepaís de cambrers

Això és nou, una transformació radical de l’espècie. Abans de la vomitada de programes d’aquests, que han d’agradar molt als petits i mitjans empresaris o, pitjor, als clients, cada cambrer tenia la seva pròpia personalitat: n’hi havia de simpàtics i d’estúpids, alegres i apagats, ràpids i lents, llestos i badocs com passava amb els taxistes abans que desembarquessin els explotats i robòtics conductors de Cabify. Però a mesura que aquesta cortesia ridícula de la televisió s’ha anat posant de moda, el vell cambrer hispànic, variat i imprevisible, ha sigut substituït per l’espècie invasora: l’autòmat de ‘MasterChef’, disposat a emplatar el que sigui.

Notícies relacionades

Sunsi Albets, fotògrafa de casaments: "He vist persones molt estressades en lloc de gaudint de la boda"

Els joves espanyols prioritzen diners i habitatge i s’allunyen del feminisme i la democràcia

El meu amic C. n’és un. Abans vestia normal i li agradava la seva feina. Ara porta una armilleta rosa la mar de ridícula, camisa negra, i el cap li diu com ha de pentinar-se i li prohibeix fer broma amb ‘el client’. C. diu que el seu cap ja només es refereix a la gent que ve a l’‘establiment’ com ‘el client’, com si en comptes de persones s’haguessin convertit en una entelèquia sense cos ni personalitat, que és bàsicament el que ha passat amb C. des que l’obliguen a parlar com la megafonia d’un avió. Li paguen el mateix que abans.

Si Bangladesh és el nostre taller de costura, la Xina el nostre venedor de telèfons i Corea el nostre fabricant de frigorífics, clarament nosaltres som els cambrers per a les elits de tots aquests països que la globalització ha convertit en gremis. Val més això que res. I és normal que la televisió pública hi participi, perquè cal educar-nos abans que sigui massa tard.