El dia que et diuen: «Tens càncer de mama»

A la María Luisa l’hi van dir el 29 de novembre del 2001 a la una del migdia. Quan va sentir «tens càncer de mama» va sentir que el món li «queia a sobre». Comença «una nova vida que ja mai serà la que vas tenir». «No ha de ser millor ni pitjor, però serà diferent. Sempre està la vida abans d’aquell dia, el dia D en què et donen la notícia, i la del dia després», diu la pacient i presidenta de l’Associació Rosae en una entrevista que concedeix a Efe amb motiu del Dia Mundial del Càncer de Mama.

Feia només dos dies que havia fet 31 anys. «És un moment dur, bastant dur. És molt difícil no plorar en aquell moment», prossegueix. Realment ho havia d’haver sabut el mateix dia del seu aniversari. Tenia consulta amb el seu ginecòleg per treure’s els punts de la biòpsia. A l’entrar per la porta, el primer que va dir va ser: «Doctor, feliciti’m». El metge així ho va fer i la va citar per a dos dies després perquè «veia un dels punts poc sec».

El diagnòstic

I hi va anar dos dies després: «Ens va dir ‘seieu’. Jo anava amb el meu marit». I a continuació: «Doncs res, María Luisa, ja tinc les proves i són positives: és càncer de mama». «Allà arriben les llàgrimes –diu sense poder contenir l’emoció–, enfonsar-me i un silenci absolut que ell va respectar». «Em va deixar expressar, treure el que necessitava en aquell moment», continua. Va ser també quan li va reconèixer que allò dels punts va ser només una excusa per evitar marcar per sempre el dia del seu aniversari amb aquesta notícia.

En el fons, ella ho sabia: «De jove vaig somiar que tindria càncer de mama», explica. L’estiu que ella tenia 30 anys era a la platja amb el seu marit i es va notar un bony a la mama esquerra. Tenia mastopatia fibroquística i estava acostumada que en els moments d’ovulació o amb la menstruació les mames li canviessin. «Però el bony va aparèixer sobtadament, no desapareixia i estava més dur». «Llavors aquest somni va reaparèixer». La gent del seu voltant li aconsellava no fer cas d’aquestes coses. Però ella «tenia molt assumit que ho seria».

Temps d’incertesa

El cop de la confirmació va donar pas al seu torn a una espècie d’«alleujament». «Quan t’asseuen a la cadira i et diuen ‘tens càncer de mama’, d’una banda notes com et cau el món a sobre, però, de l’altra, et dius: ’Uf, quin descans’». Perquè per a ella el pitjor de tot és el temps d’incertesa que passa des que es nota una cosa rara a la mama fins al diagnòstic.

«Aquell moment en què comences a donar-hi voltes, si serà bo, si serà dolent, fins que decideixes anar al metge, que t’explori, que et digui que et farà una eco o una mamografia... Aquest procés és el pitjor, perquè és el que més estrès causa, el que més sentiment de tristesa, de por, de no saber a quin pou cauràs».

Càncer amb nom i cognoms

«Una vegada que el professional et diu: ‘Tens càncer de mama’, l’ànsia que tenim tot ésser humà de viure et dona forces per dir: bé, ¿i ara què he de fer? ¿Quins tractaments em donaran? ¿M’operaran? ¿Em faran químio? ¿Em cauran els cabells? Les preocupacions són d’altres». O així li va passar a ella: «Quan em va passar aquest plor exagerat, o necessari, li vaig dir: ‘vinga, vull dades, vull saber si té bon pronòstic, si l’hem agafat a temps, si m’operes», rememora.

Va ser el seu oncòleg qui li va dir el tipus de càncer que tenia. «Perquè cal recordar que el càncer de mama té nom i cognoms i no tots són el mateix», remarca. El seu, que «no existia en la catalogació de llavors», era el que avui es diu luminal A, un tumor hormonal amb receptors hormonals positius intraductal molt inicial. «Em va informar al 100% de quin era el meu pronòstic, a quin estadi estava. Al ser tan jove li vaig dir que si era factible volia conservar la mama, i així va ser, tot i que llavors gairebé sempre es treia», agraeix.

Per tractar-lo va rebre químio neoajudant, primer amb tres cicles, amb «la gran sort que va funcionar molt bé i amb el primer cicle el tumor ja havia desaparegut»; després la van operar, li van fer tres cicles més, 34 sessions de radioteràpia i cinc anys de teràpia hormonal.

Revisions periòdiques

«Ara mateix –prossegueix– estic sense cap tipus de tractament, segueixo amb les meves revisions anuals en oncologia i ginecologia. Per cert, la vaig passar ahir i està tot bé».

El temps li ha ensenyat a anar més tranquil·la a les revisions: «Sempre cura les ferides, tot i que no oblides mai que pot aparèixer en qualsevol moment. De fet, jo no dic que estic curada. Diguem que la malaltia no està activa però, ¿curada? No em sento curada. ¿Malalta? Tampoc». «Sento que estic diagnosticada de càncer de mama i que el meu cos m’està permetent de moment viure molt bé, però això no vol dir que un dia digui: fins aquí has arribat». D’efectes secundaris sempre en queden, en el seu cas dolors articulars, d’ossos, pèrdua de memòria o rampes en extremitats.

La María Luisa està avui «de davallada» perquè, tot i que el pronòstic d’aquest càncer és molt bo i la taxa de supervivència supera el 90% a cinc anys, ha perdut dues companyes en una setmana.

Importància de l’acompanyament

Vol aprofitar l’entrevista per animar totes les persones que estiguin en aquesta situació a acudir a l’associació de pacients més pròxima, també als homes –que pateixen aquest tipus de tumors tot i que amb una incidència menor a l’1%–, que sembla que «els costa més».

«Sisplau, acudiu a una associació, la més pròxima que tingueu. Viureu la malaltia d’una manera diferent. Ningú us traurà el dolor, però estareu acompanyades» per altres persones que saben el que és.

Reivindicació de l’espai sanitari

La presidenta de Rosae lamenta que la Covid s’hagi «carregat per complet la humanització del sistema sanitari». «La pandèmia ja està controlada i la resta de patologies, en aquest cas el càncer de mama, però volem el nostre espai sanitari ja. És molt urgent recuperar la normalitat en l’atenció primària i hospitalària».

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Només existeix un dia en què la pacient coneix el diagnòstic. «Jo només vaig rebre la notícia el 29 de novembre del 2001 a la una del migdia. Això no s’oblida mai», sentencia.

Tot i que a partir d’aquell instant la seva vida va canviar per complet, per a ella va ser a millor: «He donat importància al que de veritat en té. La meva ment estava en altres qüestions personals i professionals que no són les importants i potser em va fer centrar-me». «I no soc l’única. El càncer de mama ens ve en un moment en què hem de parar i reconfigurar la nostra ment i el nostre cos i preparar-nos per continuar vivint d’una manera que, en moltes ocasions, és molt millor», conclou.