Nen, deixa el mòbil i mira’t un peu

A finals del segle XIX la infància continuava sense valer gran cosa. Quan Francisco Largo Caballero –nascut en unes humils golfes de Madrid el 1879– tenia set anys, els frares escolapis li van dir a la seva mare que més valia que el xaval deixés l’escola i comencés a treballar perquè ja tenia edat de guanyar-se la vida. No li van faltar raons a Largo Caballero per convertir-se en un combatiu dirigent socialista i una figura fonamental del moviment obrer.

Som al 2021 i els fills són l’invent. S’han convertit, en paraules de la divulgadora Eva Millet, en «éssers preuats, un bé escàs, un signe d’estatus», un reflex dels seus pares i mares, que planifiquen els al mil·límetre la vida i que mai deixen espai a una cosa tan sana com l’avorriment. Ens creiem millors pares i mares que ho van ser els nostres. Ens creiem més savis, més conscienciats. Hem llegit molts llibres i pensem que ho sabem tot de la criança. Això no és el segle XVI ni el XIX. Tampoc el XX. Som pares i mares professionals del XXI. Som els millors.

«Mare, m’avorreixo» és el hit de l’estiu. Una contestació ideal –segons recomana la psicòloga i mare Agnès Brossa– és «mira’t un peu». Si el nen es continua avorrint, la resposta és: «Mira’t l’altre peu». Però els nostres fills mai es miren els peus, no s’avorreixen mai. I menys en vacances, quan tot és una voràgine d’activitats sofisticades i felicitat extrema. 

Veure aquest estiu famílies esmorzant en un hotel cada un amb la seva pantalla produeix estupor i tremolors. Per a què ensenyar-li al teu fill el paisatge que es veu des de la taula, per a què preguntar-li si prefereix tomàquet al pa o mantega i melmelada, per a què dir-li que jugui una mica amb el gos de l’amo de l’hotel, per a què dir-li que vagi a tirar pa als peixos. Per a què parlar del temps si és molt millor jugar al mòbil.

Com costa de veure una família en què els nens petits estan mirant els núvols. O mirant-se un peu. O parlant. O llegint un còmic. Tenim un gravíssim problema amb les pantalles i no ho volem veure. A esmorzar, amb el mòbil. A prendre un aperitiu al xiringuito, amb el mòbil. A dinar, amb el mòbil. A sopar, amb el mòbil. 

En el duríssim confinament per la pandèmia tots els pares i totes les mares abusem de les pantalles per suportar l’infern. Trist llegat pandèmic. Que difícil ara fer marxa enrere i dir-los als nostres fills que aixequin el cap de la pantalla. Per començar, l’hauríem d’aixecar nosaltres, els pares i les mares.

Com sorprèn veure aquests dies ‘Verano azul’ (20.00 hores, La 2) i contemplar nois i noies de la generació EGB (i els seus pares) sense mòbils. Una colla que es passava les hores mortes a la platja, llepant un polo de llimona o corrent amb bici. I sempre lluny de la mirada dels pares. ¿Ens imaginem ara un nen de sis anys i un altre de vuit passejant i jugant sols al carrer a les xapes?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

El 2021 (i per sort) no ofeguem els nounats. Tampoc els obliguem a treballar quan compleixen set anys. El nostre món no és ‘La peste’ ni la biografia de Largo Caballero. Però l’Oscar a la millor paternitat i maternitat tampoc ens l’emportem. Per més que ens creguem extraordinaris. 

Si estàs de vacances i tens nens petits, deixa el punyeter mòbil al bolso i parla amb el teu fill. El més probable és que us avorriu. La criança –per més que segueixis a Instagram les mares ‘cool’– té molt d’avorrit. I de cansat. Però hi ha alguns moments en què mires el teu fill i et sents feliç. Disfruta aquells instants, que són escassos i no duren gaire. Abandona el telèfon una tarda i ves-te’n amb la teva filla a agafar crancs per la platja. I després, si s’avorreix (que s’avorrirà), que es miri el peu. I tu, pare coratge, mira’t l’altre peu.