¿I si no volen o no poden tornar?

Ahmed, un noi marroquí de 13 anys, ho diu alt i clar: «No puc tornar a casa meva perquè, si ho faig, seré un destorb per a ells». Així de simple, així de dur.

Hi ha bastants motius pels quals els centenars de nens, nenes i adolescents que viuen en centres de menors a Ceuta o abandonats als carrers no vulguin o no puguin tornar al Marroc. Molts van decidir travessar la frontera i entrar a Espanya de manera irregular el maig passat. ¿El seu objectiu? Arribar a la Península i poder guanyar-se la vida, per a això val la pena jugar-se-la.

Però, ¿què els va fer abandonar la seva llar? Segur que t’ho has platejat un milió de vegades. ¿Què fa que un nen sol s’aventuri en aquesta perillosa travessia? En els millors casos, si tenen una família que els recolzi, ho fan per fugir de l’extrema pobresa; altres vegades fugen del maltractament de familiars perquè no tenen expectatives laborals, els han obligat a abandonar per força els estudis o perquè la seva família s’ha quedat sense feina a causa del coronavirus.

«¿Per què no els tornem al seu país perquè les seves famílies o el Govern marroquí se’n cuidin?» «¿Amb qui estaran millor si no és amb els seus pares?». Ahmed sabria com respondre a aquestes preguntes: «No puc tornar al Marroc perquè soc el més gran de molts germans i, des que el meu pare va morir, no tenim per menjar. Si torno, seré una boca més per alimentar i això suposaria deixar amb gana la resta dels meus germans. L’únic que em queda allà és pidolar».Per casos com aquest, la repatriació forçosa sense garanties i de manera col·lectiva no és ni pot ser la solució a aquesta crisi migratòria que, per desgràcia, s’està allargant massa. Aquesta mena de tècniques vulnera clarament l’interès superior del menor.

Aquest agost, Save the Children i 28 oenagés més van enviar una carta al president del Govern, Pedro Sánchez, per sol·licitar la paralització immediata de les devolucions col·lectives de menors al Marroc. Les organitzacions signants van traslladar en aquesta carta la seva profunda preocupació per la manera com s’han realitzat fins ara aquestes expulsions: de manera col·lectiva, sense avís previ, sense tràmit d’audiència de cap mena i sense complir les garanties establertes legalment, especialment l’assistència lletrada.

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

És imprescindible que, després de l’arribada al territori d’un menor, les autoritats realitzin una avaluació de l’interès superior de cada un d’ells per determinar quina és la solució duradora que millor respon les seves necessitats i el seu benestar, com poden ser la integració en el país d’acollida, el reassentament en un tercer país o el retorn al país d’origen, ja sigui a la seva família o al sistema de protecció. En el cas de retorn, es farà sempre que no suposi un risc per a la seva integritat física o moral i que es pugui garantir un seguiment individualitzat i una garantia de reintegració que permeti el compliment de tots els seus drets.

Ni l’Ahmed ni cap altre nen o nena pot ser expulsat de manera col·lectiva ni, sobretot, que es faci en contra de la seva voluntat. Són nens abans que migrants.