«La Xina per fi afronta l’escalfament global»

 

-La Xina es va comprometre a arribar al pic d’emissions el 2030 i la neutralitat de carboni el 2060. ¿Quina és la seva rellevància? Van arribar en un moment molt crític. Els Estats Units havien sortit dels acords de París, patíem una pandèmia global i la UE lluitava en solitari. Els compromisos van agafar a molts per sorpresa. Són més de 10.000 milions de tones mètriques d’emissions de carboni, més que la suma de les dels Estats Units i la UE, que hauran de ser neutralitzades abans de 2060. És un repte molt ambiciós perquè, a diferència d’Occident, la Xina encara està immersa en els processos d’industrialització i urbanització. La seva economia creix molt ràpidament i té 1.400 milions d’habitants. El lapse de 30 anys entre el pic de les emissions i la neutralitat de carboni és molt més curt que a Occident. 

 -¿Com pot la Xina reduir les seves emissions de carboni? Modifiquem el mercat basant-nos en la informació i la llei. Gràcies a la millora de la transparència, cada dia rebem 3,5 milions de dades al nostre arxiu i podem seguir a més de nou milions de companyies a la Xina. Ara algunes multinacionals utilitzen el nostre sistema de dades per seguir els seus subministradors a la Xina i algunes de les institucions financeres més grans ho consulten per atorgar crèdits o decidir inversions.  

 -La Xina ha negat durant anys el canvi climàtic. ¿Quan ha canviat l’actitud? La Xina i l’Índia van defensar durant molt temps que era el seu temps per créixer. El moment clau va ser el 2013, amb una ratxa de dies de contaminació molt alta a Pequín i altres ciutats que van precipitar el debat. El Govern va comprendre que la salut del poble era prioritària i va decidir monitoritzar i informar de les PM2,5 (les partícules més petites i nocives). No n’hi ha prou amb dir a la gent quin dia s’ha de posar una mascareta o tancar els nens a casa, així que va néixer un pla massiu que ha portat millores importants. Això també ha ajudat que la Xina afronti l’escalfament global perquè les fonts que ho provoquen són similars a les de la contaminació. Ens havíem adonat que no hi havia més remei que canviar el nostre model productiu. La Xina ara crema la meitat del carbó del món i hauria doblat la quantitat abans d’arribar al pic. Era evident que no era suportable per a la Xina ni al món.  

 -¿El canvi va arribar del Govern o de la pressió del poble? Va ser una combinació. Van influir-hi les múltiples manifestacions perquè, durant un temps, el mal mediambiental era la principal raó perquè la gent sortís al carrer a protestar. La gent es va preocupar més de la seva salut i la seva qualitat de vida i ja no volia una planta química o qualsevol indústria contaminant al veïnat. Les fàbriques es queixaven que les grans marques només compraven el més barat i, si invertien en depuradores i els seus competidors no ho feien, perdrien el seu mercat. Però les multinacionals van començar a comparar els registres contaminants dels subministradors i les seves violacions. GAP, H&M, Uniqlo, Marks & Spencer, Walmart... Totes van exigir que resolguessin el problema si volien continuar amb el negoci.  

 -¿Quina importància ha tingut el ‘boom’ tecnològic? Ens ha beneficiat molt, no només per recollir la informació, sinó per compartir-la a través de les xarxes socials. Més de 20.000 fàbriques s’han acostat a nosaltres per explicar-nos què han fet per reduir la contaminació. Oferim solucions com una aplicació perquè els empresaris reben una alarma amb els nous índexs d’emissions. Els seus compradors també el rebran, així es crea una cadena. També desenvolupem aplicacions de mòbils perquè les companyies o la gent sàpiga quines fàbriques contaminen. Les institucions financeres i altres oenagés utilitzen el nostre arxiu. 

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

 -¿Van ser durs els començaments en aquella Xina del creixement a qualsevol preu? La pressió era tan forta que no sabíem si podríem seguir l’endemà. No només les fàbriques infractores protestaven de forma irada, sinó que també els governs locals ens provocaven moments difícils. Deien que estàvem soscavant les inversions i frenant el desenvolupament econòmic. En deu anys va canviar molt la mentalitat i la nova llei mediambiental de 2015, que incloïa un capítol sobre la transparència i la participació ciutadana, va ser una fita. Abans preocupava que la transparència pogués conduir a tensions socials. Un funcionari ministerial ens va dir que havíem exposat un nombre altíssim de problemes i que el cel no s’havia desplomat sobre els nostres caps.  

-Ha triomfat la recepta de transparència a la Xina. Anàvem molt darrere d’Occident i ara en alguns aspectes anem per davant. Molts se sorprenen quan obren les nostres aplicacions pel volum d’informació. Tenim 4.000 estacions de mesurament de contaminació de l’aire, un mapa amb milions de companyies, puntuem i classifiquem les empreses. La transparència no està al nostre ADN o cultura, però el medi ambient ha tingut en els últims anys un consens massiu entre població i Govern.