¿És més sa el poliamor que les relacions monògames?

Destapar el vel que amaga els afectes resulta complex en una societat que ha après del seu entorn i educació una sola manera d’entendre les relacions: la monogàmia. Tot i que els seus pilars resultin sòlids en la societat actual tenen tot just dos segles d’història.

Segons explica el sexòleg Jorge Iván Pérez, coordinador dels gabinets Danae, especialista en teràpia de parella i expert en relacions poliamoroses, la monogàmia s’imposa com a únic model relacional des del s. XIX. Arriba amb el descobriment de la genètica, el moment en què l’home va començar a plantejar-se si els fills de les seves parelles eren seus o no. El poliamor, assegura, sempre ha existit, però encobert i sense un terme que l’englobés.

Els temps poden canviar, la cultura pot incidir en la mentalitat de la societat i en la seva manera de concebre l’estil de vida, però les emocions i les passions són irracionals i extemporànies, per la qual cosa el cansament en les parelles, així com l’atracció per altres persones sempre ha existit. 

Els matrimonis mantenien un acord tàcit en què es permetien certes llibertats. Els acords són la pedra angular de qualsevol relació, monògama o poliamorosa, però en la societat actual la força del costum va acabar convertint en dogmes uns principis que en un altre temps van ser més laxos.

La política, la informació, l’educació i la religió es van convertir en pupil·les coercitives que garantien l’ordre i van imposar les relacions monògames des de l’opinió que resultaven beneficioses per gestionar l’ordre en la societat que gestionen

El sexòleg adverteix que només hi ha 11 espècies de mamífers monògams al regne animal i l’ésser humà no n’és una. «Les relacions entre persones, igual que els sentiments, es transformen al llarg del temps. No sents el mateix tipus de vincle amorós amb una parella que amb una altra, ni en un moment o un altre de la vida», explica l’expert. 

Identifica les relacions de parella amb les d’amistat: «Al llarg de la vida ets emocionalment més a prop d’uns amics que d’altres i les relacions fluctuen i amb l’amor passa el mateix, és una interacció social més en què els afectes es manifesten de manera diferent i no són excloents, cada integrant de la parella troba en les persones amb qui comparteix una relació amorosa i un projecte de vida en comú en diferents espais temporals.

«L’amor no és excloent, però entendre els sentiments i, sobretot, ser honest, sincer i prou madur emocionalment com per desconstruir-se i entendre les necessitats de l’altre és fonamental», reconeix que aquesta tasca requereix un esforç titànic i una maduresa i obertura de mires molt sòlida perquè implica aprendre a desfer-se del llast de la gelosia i l’opinió aliena, el principal conflicte que desestabilitza una persona poliamorosa. 

El poliamor: l’experiència d’Amarna Miller

La influencer, activista, divulgadora i arxireconeguda creadora de contingut multimèdia Amarna Miller manté relacions poliamoroses des dels 19 anys. 

Ella es caracteritza des de les seves primeres aparicions en pantalla per ser una adulta precoç amb una experiència de vida intensa i un bagatge cultural devastador. En la seva conversa amb el ‘Faro de Vigo’ va confessar que va començar a captar contradiccions en la seva manera de ser que la van empènyer a sentir frustració en les seves relacions sentimentals: «Notava que jo no era normal, que estava trencada», va remarcar. Amb el pas del temps se’n va adonar que en aquesta situació es trobava «gairebé tothom».

«Ara el poliamor s’aborda als mitjans de comunicació, però a mi llavors ningú m’havia explicat les casuístiques que s’havien de donar quan estaves enamorat», exposa. «M’havien explicat, com a tota la societat, que si estic enamorat no desitjaré ningú altre que la meva parella, que si estic veritablement enamorada no tindré ulls per a cap altra persona. En la meva experiència personal això no va ser així i me’n vaig adonar que vivint d’aquesta manera m’enfrontava una gran crisi».

Dues relacions monògames van ser suficients per fer-la arribar a aquesta conclusió i decidir posar solució a la seva controvèrsia emocional. Aclareix que està absolutament convençuda que una fracció de la societat és capaç d’estimar només una persona al llarg de la seva vida, però hi ha un enorme percentatge que no.

No vull dir que les monogàmies siguin amorals ni dolentes, és tan simple com que cada persona ha d’escollir el model relacional que li funcioni i a mi la monogàmia no m’estava funcionant», reconeix. 

Van començar a xocar-li comportaments en el seu entorn que no li semblaven lògics com, per exemple, la normalització en la manera d’assumir les banyes i, fins i tot, una romantització de les banyes mentre es rebutjaven de forma sistemàtica models relacionals alternatius. «Estava més ben vist posar les banyes que tenir una relació no monògama».

Va aturar les seqüeles psicològiques que amenaçaven la seva salut investigant altres alternatives i va trobar el grup madrileny «Golfos con principios», a qui es va adherir per entendre el que li passava a l’Amarna indesxifrable amb qui es barallava. Els integrants del grup compartien experiències i formes de veure la vida amb què van entendre que no eren «rars» i que senzillament estaven més oberts a entendre que era possible un altre tipus de relació.

Miller va passar per diverses fases amb la seva parella actual i la relació va anar canviant de format al llarg del temps: «Jo ara mateix tinc una relació sense exclusivitat sexual però amb exclusivitat romàntica. Em sembla important fer l’anotació que la meva relació actual no és poliamorosa, és no monògama».

¿Què passa si canviem el terme «gelosia» pel de «sentiment de possessió»?

El sexòleg assegura que els seus pacients no van a la seva consulta per problemes de gelosia sinó pels contratemps i dificultats que es troben en una relació monògama: projectes de vida diferents, falta d’organització en el dia a dia i la incompatibilitat de caràcters habitual que es descobreix amb la convivència i el pas del temps.

Totes les relacions es basen en contractes i pactes que, en el cas de les relacions monògames es donen per segurs i mai es replantegen, d’aquí –explica– arriben la frustració i el cansament. Les relacions poliamoroses, en aquest aspecte, són més sanes, perquè es basen en una comunicació molt completa i els pactes es debaten al cap d’uns sis mesos en què els membres de la relació exposen què és el que funciona i què és el que està fallant i exposen en què estan disposats a cedir i què estan disposats a aportar perquè tots els membres es trobin còmodes. En tots els altres aspectes tots els tipus de relacions són iguals.

Per Amarna Miller, no obstant, la gelosia va ser un dels obstacles més difícils d’esquivar:

 «No és un camí fàcil, jo vaig patir molt», confessa, «m’han ensenyat que la gelosia és una part de l’amor i que per estimar algú has de voler que aquesta persona estigui únicament amb tu. Que surt del significat de l’amor que la teva parella no sigui lliure i no es relacioni amb altres persones que no siguis tu». Llavors –continua– «començo a abstreure’m i me n’adono que les meves idees no es corresponen amb els meus sentiments. Hi ha sentiments molt recòndits i molt inconscients i aquí entra una part molt gran de treball personal».

 La psicòloga Raquel González, cofundadora de Contigo Psicología, una clínica de Vigo que guanya popularitat per l’eficàcia de les seves teràpies i els mètodes innovadors dels seus especialistes, explica que per als pacients poliamorosos que van a la consulta carreguen amb el mateix llast que la popular influencer. 

«No és el mateix viure a Madrid que a Osca» perquè com més petita és la ciutat més tancada sol ser la mentalitat i l’opinió dels altres incideix molt en la salut emocional dels pacients que han optat per aquest tipus de relació. «Ells consideren que és la manera més sana d’estimar, però els seus familiars i amics els jutgen: ‘¿Com consents que la teva parella tingui relacions amb altres persones? ¿No creus que és un risc i es pot enamorar de l’altra relació?’» Són comentaris que fereixen tant la persona com la seva relació perquè contaminen el significat real de l’opció que ells mateixos van decidir per voluntat pròpia i acaba ocasionant conflictes.

A Vigo, concretament, el significat del poliamor no està del tot definit i, per tant, no sempre està ben aplicat. La major part dels pacients de la psicòloga van acceptar la relació poliamorosa per no perdre la persona estimada i això és un error de base que ocasiona esquerdes profundes en qui ha acceptat aquests codis forçat per una dependència emocional que els acaba desorientant.

¿Llavors en què consisteix exactament el poliamor?

El sexòleg indica que convé diferenciar diversos escenaris sentimentals que són similars però substancialment diferents: el poliamor és una relació amorosa i sexual entre diverses persones que comparteixen un projecte de vida en comú. 

No s’ha de confondre amb una relació ‘swinger’, en què una parella busca terceres persones per dinamitzar la seva sexualitat i que compleixen un rol dins les seves dinàmiques.

D’altra banda, hi ha les relacions obertes, en què els dos membres són conscients que no són amos de la sexualitat de la seva parella.

La contaminació d’aquests conceptes són cosa de les persones que no són sinceres i clares amb les seves parelles per no perdre-les o quan les manipulen perquè portin el tipus de vida que a ells els interessa.

Trencar els mites de l’amor romàntic

Jorge Iván Pérez busca obrir un debat intern entre els lectors: ¿Si a l’amor romàntic monògam se li treu el sentiment de possessió sobre l’altra persona, com es plantejarien la seva vida sexoafectiva? i llança una altra pregunta a l’aire: «¿És sa el sentiment que una persona cregui que és propietària de la vida de l’altra? ¿És sa donar per fet que se seguirà un mateix acord al llarg de tota la vida mentre la forma de viure dels membres de la parella canvien i no es comuniquen per revisar l’estat de la seva relació?

Les relacions monògames –explica– són molt més estàtiques perquè es parteix d’un concepte de parella après que mai es revisa. En les relacions poliamoroses es debaten els problemes que els seus membres afronten, confessen com se senten i negocien els termes de la relació per solucionar-la fins que totes les parts arriben a un acord.

L’experiència de Raquel González li va ensenyar que si tots els membres de la relació poliamorosa estan d’acord amb els termes aquesta és tan sana com una de monògama, en què no es pot oblidar que s’han de respectar els termes i que, quan això no passa, en les parelles tradicionals hi ha els mateixos conflictes de gelosia, dependència i toxicitat que fereixen psicològicament i emocionalment el membre afectat amb la mateixa profunditat.

Tot en la vida és temporal i fluctua, per això el sexòleg posa èmfasi en el fet que per fer el pas cap a la relació poliamorosa tots els membres han de tenir una maduresa emocional, un domini coneixement profund de si mateixos i una empatia molt més elevades que en les relacions monògames.

Amarna Miller confessa que va superar un dur treball d’introspecció fins que va arribar a considerar molt més sa i honest optar per les relacions poliamoroses. Tot i que reconeix que ella, amb un entorn molt obert, mai va tenir cap problema a l’hora d’enfrontar-se a l’opinió aliena perquè es considera normal. 

El poliamor i el sexe

La hipersexualitat i el poliamor no tenen perquè estar relacionades, de fet el poliamor està més lligat als vincles sentimentals. La sexualitat es viu amb molta naturalitat, la part més delicada és l’emocional, que requereix molt més esforç i és la que més gratifica els membres de la relació. 

Les trielles són molt més abundants i el seu vincle sol ser més fort i durador, a les tetraelles i relacions de més membres hi pot haver friccions amb el temps. Amb molta freqüència es fan «grupets». 

El poliamor a Espanya i la desconstrucció de l’amor romàntic

A Espanya el poliamor sempre ha existit, però encobert, assenyala Jorge Iván Pérez. «Coexisteixen dos tipus de famílies, la família oficial i la paral·lela, l’única cosa que ha passat ara és que li hem posat un nom», indica. Les polítiques de gènere han aconseguit que aquest tipus de relacions surtin a la llum, tinguin més visibilitat i, com a conseqüència, es normalitzi i fins al punt que les persones no tinguin objeccions a reconèixer-se en relacions poliamoroses.

La desmitificació de l’amor romàntic i el fet de reconèixer certes conductes en les relacions com a «tòxiques» han implicat el canvi de mentalitat, cada vegada més visible en els menors de 30 anys: «Les noves generacions no segueixen els preceptes del passat sinó que es fan preguntes del tipus ‘¿quina mena de relació vull tenir?’ i es plantegen si volen estar amb més persones o no».

El canvi en els últims 40 anys, indica, «va ser brutal si tenim en compte que abans, de vegades, ni es triava i es concebia que una parella havia de durar tota la vida, una cosa impensable avui dia».

Com apunt, l’expert indica que les relacions poliamoroses més nombroses es donen en els dos extrems socials: o bé entre els urbanites de mentalitat molt oberta, o bé en un perfil rural i molt conservador. «Existeix on hi ha més pressió».

Les monarquies i el poliamor 

En les monarquies espanyoles, segons les investigacions del sexòleg, el poliamor mai es va qüestionar. Convivien a palau la família oficial i l’extraoficial del monarca amb les cortesanes i els fills d’aquestes que, tot i que rebien el pejoratiu de «bastards», eren convivents.

Notícies relacionades

El Govern no es fia del sector i investigarà les causes de l’apagada

Les autonomies sota la lupa compten amb el 70% de les plantes solars

Jorge Iván Pérez considera que aquest dada no hauria de cridar l’atenció, el que realment li resulta sorprenent és que a les noves generacions descobreixin que no tenen perquè estar permanentment enamorats de la mateixa persona i que no tenir exclusivitat amb una parella no és res dolent.

A la psicòloga Raquel González, no obstant, no l’estranya que sigui així: «És un fet que l’amor és irracional, no es tria, no es mesura, i aquesta part mística és la que diferencia una parella d’un amic, però l’educació que rebem i els patrons que heretem són els que creen la gelosia, que realment es projecta en l’altra persona però neix de les inseguretats que nien en la persona gelosa. Mantenir en el temps una relació poliamorosa implica no només tenir una absoluta confiança en les persones amb qui es comparteix la vida, sinó també –i sobretot– en un mateix».