Albert Algarrada «Ens mereixem una mica d’il·lusió»

Albert Algarrada és psicòleg de l’Associació Catalana de Familiars i Malalts d’Esquizofrènia (Acfames). El seu projecte ‘Postconfinament, ciutadania i salut mental’ ha sigut seleccionat per la Fundació ‘la Caixa’ dins de la convocatòria Catalunya 2020, la finalitat de la qual és col·laborar amb organitzacions no lucratives per impulsar iniciatives dirigides a persones en situació de vulnerabilitat. Les portes d’Acfames estan obertes a tots els ciutadans que necessitin ajuda per gestionar i superar els estralls de la pandèmia.

¿Què ens deixa la pandèmia en termes de salut mental? 

-Una situació molt complicada. Les conseqüències estan arribant ara i són bàsicament motivacionals.

-La majoria de la població ha patit en un moment o altre durant aquest any angoixa, tristesa o insomni. ¿Quan es considera que aquests símptomes són un trastorn mental?

-El primer que es necessita perquè sigui un trastorn mental és temps. Hi ha un indicador segons el qual en la majoria dels casos es necessiten entre sis mesos i un any de patologia. I també que sigui un quadro amb diferents tipus de simptomatologia. No val estar trist i punt. Necessitem la variable del temps, un quadro específic i que afecti diferents àrees de la vida de la persona. Un dels símptomes que s’han de tractar és l’insomni, perquè pot derivar en problemes d’ansietat, falta de concentració o no poder portar una vida tranquil·la i sana. Aquestes petites coses, si no es tracten, es poden anar sumant a d’altres i crear un quadro amb diferents simptomatologies. D’aquí ve la importància de la prevenció.

Més val prevenir que curar.

-Totalment. Aquesta feina de prevenció és fonamental per evitar que la persona tingui en el futur un trastorn d’ansietat generalitzada o un trastorn obsessiu compulsiu, agorafòbia...

La fatiga pandèmica és un dels trastorns més habituals. ¿Es pot tractar?

Mai abans s’havia utilitzat aquesta terminologia i és més una conseqüència: falta de motivació, estar cansat de ser a casa, no tenir un al·licient més enllà d’anar de casa a la feina i de la feina a casa... I sí, és clar, es pot tractar. Parlant, traient les vivències de cada persona durant la pandèmia, a poc a poc la persona pot anar trobant la motivació i el sentit a sortir i fer coses.

¿Quina part d’aquests 15 mesos de pandèmia ens deixa més empremta?

En la primera setmana del confinament, les prescripcions d’ansiolítics van créixer un 8%. Una barbaritat. No obstant, per a mi el moment més complicat és el de després de Nadal. Els professionals de la salut estaven al límit de les seves forces i entre la població en general hi havia molta incertesa perquè no es veia el final. I la incertesa ens afecta molt perquè a les persones ens agrada fer la previsió del futur, saber què podrem fer a l’estiu, per exemple. I no saber què es podrà fer genera angoixa i estrès.

¿Com hem de gestionar aquesta incertesa?

Donant importància al dia a dia. En lloc de fer una previsió a dos mesos vista, potser hem de fer-la d’una setmana per a l’altra. No fem previsions tan a llarg termini perquè no sabem què ens oferirà el futur, qui sap si apareixerà una nova soca o bé tot el contrari, que a l’estiu ja podrem fins i tot treure’ns la mascareta.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Ara, amb les vacunes, ¿quina és la sensació predominant?

-Sobretot alleujament. I també tranquil·litat. Hem de ser una mica previnguts, no pensar que s’ha acabat per sempre i que a l’estiu podrem viure com si no hagués passat res. Però és positiu alegrar-nos que la gent s’estigui vacunant i que vulgui vacunar-se. Ens mereixem una mica d’il·lusió.