Com la comunitat mèdica va ignorar «el fantasma de l’aire infectat» de coronavirus

Fa poc més d’un any, el 28 de març del 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) publicava un tuit que negava la transmissió aèria del SARS-CoV-2. Sis dies abans, la directora tècnica de l’OMS, Maria Van Kerkhove, afirmava que només es propagava per contacte i gotes expulsades al tossir i esternudar, per la qual cosa no feien falta mascaretes, excepte en els malalts. Només es consideraven mesures preventives contra els aerosols per a certs procediments mèdics, com la intubació. Ara, tant l’OMS com els Centres de Control de Malalties (CDC) dels Estats Units remarquen la importància de la ventilació per reduir contagis, i fins i tot els CDC afirmen que és molt difícil contagiar-se per contacte amb objectes, però continuen sense reconèixer obertament que l’aèria és la via principal de contagi. La resistència a admetre-ho es deu a un llibre de fa 111 anys que es va convertir en manual per a les malalties infeccioses. Parlava del «fantasma de l’aire infectat».

1/ Hace un año, la OMS @WHO cometió un error tremendo.

Ahora sabemos que #COVIDseRespira, y que transmisión por superficies y gotas es menor.

Pero la OMS no lo ha admitido claramente, lo que sigue creando gran confusión. https://t.co/r8SbgOjpL0

— Jose-Luis Jimenez (@jljcolorado) 21 de marzo de 2021

El 1910, el prestigiós investigador nord-americà Charles Value Chapin publicava ‘Les fonts i modes d’infecció’, que va proposar el contagi per contacte: els gèrmens viuen dins d’altres persones i es contagien primordialment entre individus, cosa que és correcta. No obstant, en un altre capítol del llibre va descartar el contagi per aire, llavors una cosa impossible d’esbrinar experimentalment. Chapin va constatar que el contagi era més fàcil en la proximitat i va considerar que la causa eren les gotes «balístiques» que cauen a terra.

Chapin va interpretar les dades publicades el 1894 per Karl Flügge, bacteriòleg alemany que va donar nom a les «gotes de Flügge». Al llibre –vegeu el passatge concret en aquesta pàgina–, Chapin reconeix que, si la gent pensés que el contagi es produís de forma «fantasmagòrica» per aire, mai es protegiria de la infecció de contacte, ni es rentaria les mans ni seguiria altres mesures d’higiene.

El científic nord-americà es referia al «fantasma de l’aire infectat, un fantasma que ha perseguit la raça humana des de l’època d’Hipòcrates». En segles anteriors es creia que la via de transmissió del còlera, la pesta i altres malalties infeccioses eren els «miasmes» infectius. Es pensava que podien recórrer quilòmetres i travessar oceans. «Es pensava que la malaltia era una cosa que sortia dels Estats Units i arribava a Europa per l’aire», diu José Luis Jiménez, catedràtic de Química de la Universitat de Colorado (EUA), expert mundial en aerosols i un dels autors del recent article a ‘The Lancet’ que aporta 10 corrents d’evidència científica sobre la transmissió aèria del virus SARS-CoV-2.

La teoria miasmàtica de la malaltia no va decaure fins que el britànic John Snow (1813-1858) va demostrar que el brot de còlera de Londres el 1854 procedia de l’aigua d’una font pública. La seva teoria dels gèrmens va començar a ser acceptada cap a 1866, tot i que el patogen causant del còlera, el bacteri vibrio cholerae, no es va trobar fins a 1884. Ho va fer l’alemany Robert Koch (1843-1910), més recordat pel descobriment del bacteri responsable de la tuberculosi, el bacil de Koch.

Després de Louis Pasteur (1822-1895) se sabia que els que infecten són els gèrmens, però es continuava pensant que s’acumulaven a l’aigua pútrida o a les escombraries, no que «vivien» en les persones. Chapin va encertar a establir-ho, i per això el seu llibre va tenir tant èxit entre la comunitat mèdica internacional. «Tenim la mala sort que algú que es va convertir en el dogma en aquest camp digués que el contagi per aerosols és gairebé impossible. És aquesta pandèmia la que ha descobert el pastís», diu José Luis Jiménez, que lamenta que «els de l’OMS són tots fonamentalistes chapinistes».

La teoria que un patogen es transmetés per l’aire va passar, per tant, de ser la dominant durant segles a totalment desacreditada, tot i que el contagi per aerosols no tingui res a veure amb la transmissió «fantasmagòrica» a través de quilòmetres en què es creia abans de John Snow.

«La facilitat de transmissió en proximitat, juntament amb casos de no contagi al compartir aire, es va utilitzar durant 5 dècades per negar la transmissió per aire de tuberculosi, i durant 7 dècades per al xarampió», afirma Jiménez, que afegeix que «la transmissió per gotes es va convertir en un dogma mèdic, malgrat la falta de proves». També la distinció entre gotes i aerosols, fixada en 5 micres, quan hi pot haver aerosols –partícules que floten durant hores en l’aire– de fins a 100 micres.

Notícies relacionades

La Marta i el Lluís, 33 anys intercanviant casa per vacances: «És com si un amic et deixés casa seva»

“Vaig marxar de l’Opus perquè el que hi vaig veure no era cristià”

«És molt difícil demostrar com es contagien les malalties, fins i tot aquesta –admet Jiménez–. Fa que hi treballem tots els científics del món diversos mesos, i continua sent molt confús. Ens està costant moltíssim, malgrat que les evidències són molt òbvies». Un altre exemple: la transmissió aèria de la verola només es va poder provar el 1971, quan un pakistanès infectat va arribar a Alemanya, on no hi havia cap cas d’aquesta malaltia.

«S’hi ha de lluitar de forma intel·ligent, si no ens trobarem en un io-io de confinaments»

Una de les evidències a què es refereix Jiménez és el contagi de Covid-19 entre persones que no van mantenir contacte però que s’allotjaven en un mateix hotel en quarantena. S’ha verificat en hotels de Nova Zelanda i Austràlia, on l’absència de transmissió comunitària fa molt més fàcil atribuir els contagis. A més, en el recent cas de la planta 12 de l’hotel Adina Apartments a Town Hall, Sydney, s’ha provat mitjançant seqüenciació genètica que les partícules víriques dels contagiats tenien el mateix genoma viral. Aquesta transmissió a llarga distància del virus –a través de conductes d’aire que comuniquen habitacions contigües– és una altra prova més, destaca José Luis Jiménez, de la transmissió aèria del SARS-CoV-2. No són fantasmes, és ciència.