Barcelona treballa un protocol amb hospitals per evitar la tornada al carrer dels sensellar

El de Marjan és, desgraciadament, un cas a part. I probablement ho és per l’enrenou mediàtic que va generar el seu ingrés a l’Hospital de Sant Pau: un agent de la Guàrdia Urbana li havia disparat a l’estómac. L’afectat va sortir del centre hospitalari i el consistori li va oferir un sostre, que després va declinar. Però constantment, ja sigui per problemes físics o mentals, les persones sense llar que viuen a la ciutat de Barcelona –com en tants altres municipis– entren als hospitals i la xarxa pública d’atenció sanitària. ¿Què passa quan reben l’alta? «Aquí és on ens hem de coordinar. Les sortides han d’estar pactades perquè puguem trobar-los un recurs on recuperar-se, assumeix Fuertes.

Per això el consistori està treballant en un protocol que hauran de seguir tots els metges i treballadors socials quan atenguin una persona sense sostre en un hospital. «De vegades avisen amb tan poc temps d’antel·lació que és impossible trobar un recurs, o directament no avisen i després són els educadors del carrer que se’ls troben», explica la comissionada. Una realitat que va corroborar també a EL PERIÓDICO David Clusa, cap del departament de Salut Mental de la fundació Sant Pere Claver, que forma part de l’Equip de Salut Mental per a Persones Sense Llar (ESMES).

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

«Aquest tema és clau», assumeix Bea González, responsable jurídica de la fundació Arrels. «Normalment quan hi ha una alta d’un hospital no hi sol haver reallotjament», insisteix. El 2019, l’entitat va comptar fins a 18 persones que van morir als carrers de Barcelona. La seva fràgil assistència sanitària els porta a implorar que viure a la vorera mata. Calculen que les persones sense llar viuen, de mitjana, 20 anys menys que la resta.

L’ajuntament ha pres aquest lideratge, no perquè sigui el seu deure, sinó perquè no li queda cap altre remei. «Ho hauria de fer la Generalitat, aplicant l’estratègia contra el sensellarisme del 2017, però ningú pren la iniciativa», lamenta Fuertes. Explica que la de fer possible el reallotjament per als sensesostre malalts és una demanda constant que fa el consistori als responsables de Salut, però que també estenen a altres departaments del Govern. Un va ser Afers Socials, en relació amb els adolescents que surten dels centres de menors quan compleixen 18 anys. Un altre, a la Conselleria de Justícia. «Les institucions penitenciàries són un altre gran espai generador de sensellarisme», assenyala Fuertes.