Marjan, el sensesostre tirotejat per la Urbana, torna a viure al carrer

Marjan va néixer fa 43 anys a Bòsnia, té passaport hongarès i fa quatre anys que dorm a grans ciutats europees. «Alemanya potser era el millor lloc per a la gent sense llar, perquè si recicles llaunes i ampolles de vidre aconsegueixes diners per menjar», explica. A Barcelona va arribar el juny del 2020, després de passar per Suïssa, París i altres ciutats del sud de França. Tothom parla d’ell com un home tranquil, que no busca problemes. Després de l’atac policial, ell és l’únic imputat per un delicte de desacatament contra l’autoritat. La investigació dels Mossos va determinar que l’agent de la Urbana no va fer res antireglamentari. ¿Vol posar una denúncia pel tret que va rebre? «Que l’ajuntament faci el que hagi de fer. Jo estic tranquil, no vull problemes. Només vull mirar endavant».

S’explica en anglès i l’exposició de la seva versió la tarda del succés és taxativa. «A les sis de la tarda estava aquí, al passeig de Sant Joan, anant cap a la font de Tetuan a rentar les meves coses. Vaig veure com s’acostava la policia, i em vaig adonar que m’estaven seguint. Em vaig posar molt nerviós, no entenia res, i vaig començar a córrer. El cotxe va xocar contra la vorera i em vaig espantar molt. Quan vaig arribar a l’altre costat del carrer, al parc infantil, ja no podia més i vaig descansar. El copilot del vehicle policial va obrir la porta. Estava només a tres metres de mi. Vaig sentir ‘bang bang’ i recordo caure i sentir un dolor terrible», exposa. «Vaig sentir que els agents van dir: ’no era ell a qui busquem’», exposa. L’última frase que recorda va ser la dels sanitaris del Sistema d’Emergències Mèdiques cridant «l’estem perdent», afegeix amb els ulls vidriosos.

Marjan va estar diverses setmanes en coma a l’uci de l’Hospital de Sant Pau. Quan va despertar, el van visitar l’únic educador de la fundació Arrels amb qui havia tingut contacte, i la tinenta d’alcalde de Serveis Socials de l’ajuntament, Laura Pérez. «De l’hospital només puc dir coses bones, era com estar en un hotel de cinc estrelles», diu somrient. Explica que li han reduït el 80% de la capacitat estomacal, i per això menja menys. «Em sento una mica feble», assumeix. Quan va sortir de Sant Pau va ingressar a l’Hospital Mare de Déu de la Mercè, especialitzat en salut mental, fins divendres passat, 26 de març. Va ser llavors quan el consistori va pactar la sortida de l’hospital perquè es traslladés a l’Espai Integral Meridiana, un centre que ofereix allotjament nocturn col·lectiu, centre de dia amb activitats o servei d’infermeria.

«A tot estirar vaig estar-hi dues hores. Vaig veure les normes estrictes, em vaig imaginar dormint amb tantíssima gent... i me’n vaig anar. Prefereixo estar sol al carrer sense que ningú em molesti», se sincera Marjan. Tot i que si pogués escollir, no estaria al carrer. «M’agradaria un apartament per a mi, per petit que sigui», somia. Al cap d’un segon torna a la realitat. «Però és que no tinc feina», esbufega. ¿I si pogués, de què li agradaria treballar? «A la natura, al camp, en una granja... és on millor es viu. Allà no hi ha problemes, tot és tranquil», assumeix.

Avui, des del banc on dorm, es descorda les quatre jaquetes que el protegeixen del fred, i s’aixeca la samarreta. Té una cicatriu a la panxa i dos forats que supuren a l’abdomen. «Són les bales», assenyala.

- ¿No creu que estan mal curades?

- «No, està tot bé».

-¿No necessita medicació?

- «No, res d’això. Només vitamines», diu Marjan.

La comissionada d’acció social de l’ajuntament explica que al sortir de l’equipament proposat pel municipi Marjan es va comprometre a prendre medicació de forma injectable cada 15 dies. «No tinc clar que ho fes divendres passat, però estem fent un pla de seguiment amb els educadors del carrer perquè a poc a poc accepti la nostra ajuda», afirma Fuertes. La Fundació Arrels tem que no fos la sortida que ell necessitava. «Vam valorar totes les opcions, fins i tot la d’una pensió, però vam creure que aquesta era la més adequada. No obstant, tornarem a revisar-ho», es compromet Fuertes.

Arrels també ajuda Marjan de forma pactada amb el consistori. Els ha demanat recuperar el seu passaport i si pot contactar amb la seva família. Però encara no ha trepitjat el centre de l’entitat, al Raval, on podria rentar-se o canviar-se de roba. «L’important és que a poc a poc Marjan pugui demanar-nos ajuda, el que necessiti», assumeix Bea Gonzalez, advocada de l’entitat. «Nosaltres tenim clar que ens personarem contra el tret, això no pot quedar impune i estem convençuts que Marjan no va atacar cap agent», afegeix Gonzalez. «És incomprensible que ell sigui l’únic culpable de tot allò, i que el policia continuï patrullant al carrer, com si res hagués passat», afegeix.

La jutge que porta el cas li ha de trucar per declarar. «Esperem que ens avisin a nosaltres, perquè ell és al carrer, no té adreça per rebre la citació», afegeix González. Ell no vol saber-ne res. Només mirar endavant. I que les nits a l’asfalt acabin ràpid. «Prefereixo el sol que la lluna», explica. ¿Per què? «Mai m’ha agradat dormir al carrer. Sempre recordo la primera vegada que ho vaig fer. Vaig dormir al mig de la neu, al camp, amb 11 anys, després d’escapar-me de les pallisses del meu padrastre».

-¿En això pensa quan s’estira a l’asfalt?

- «Sí, cada nit».