Amnistia denúncia un «clima d’impunitat» en els casos de nadons robats

Amnistia Internacional ha denunciat que l’Estat espanyol no dona respostes als denunciants de casos de nadons robats, ja que els ofereix recursos «insuficients i inadequats» i sense «vocació d’investigar», cosa que alimenta «un clima d’impunitat respecte a aquestes violacions de drets humans». Aquesta és una de les conclusions a la qual ha arribat l’organisme internacional en un informe dedicat als casos de nadons robats a Espanya, en què destaca que en els processos de recerca els familiars «continuen trobant obstacles i resulten ser majoritàriament infructuosos».

«Tot i que els últims anys s’han posat en marxa alguns recursos per abordar aquest tema, com el Servei d’Afectats del Ministeri de Justícia, no compten amb prou recursos, no fan acompanyament a les víctimes, amb prou feines segueixen els casos i no proporcionen recolzament psicològic ni orientació jurídica», afirma Amnistia. Per això, observa «amb preocupació que les accions dels diferents poders de l’Estat espanyol no han proporcionat fins ara respostes a les víctimes d’acord amb els estàndards internacionals de drets humans».

El director d’Amnistia a Espanya, Esteban Beltrán, veu així com una «oportunitat històrica» la possible aprovació al Congrés d’una llei de nadons robats, reclama al Govern que garanteixi l’assistència legal i psicològica a les víctimes, així com que des del poder judicial s’impulsin «investigacions exhaustives i independents per aclarir els fets».

Aquests procediments judicials han caigut en l’oblit, denuncia l’organització, que aporta dades sobre les diligències posades en marxa entre el 2011 i el 2021. Van ser un total de 2.138, i només una, iniciada a Barcelona el 2020, continua oberta. N’hi ha 526 que van arribar a ser judicialitzades, però moltes es van tancar per prescripció.

Els casos es van tancar «sense una mínima activitat d’investigació», apunta Daniel Canales, investigador de l’informe, en què ha constatat que hi ha nadons que van arribar a ser entregats a famílies de Mèxic o Xile i registrats allà com a fills biològics.

La investigació d’Amnistia s’ha centrat en casos d’Andalusia, Catalunya, Madrid, el País Valencià i el País Basc, on es van obrir un 80% de les diligències totals, i conclou que durant més de mig segle, des de finals de la Guerra Civil fins als anys 90, milers de persones pot ser que fossin objecte de desaparició forçada.

Les sostraccions il·legals s’haurien produït, diu l’informe, primer en presons, després en hospitals, maternitats, cases bressol i centres de beneficència, en alguns casos, gestionats per congregacions religioses, davant un Estat, sosté, autor o còmplice els primers anys i amb «atenció desinteressada, inadequada i insuficient» ara en els processos de recerca.

En la seva investigació, Amnistia diu haver documentat casos amb indicis dels tres elements que estableix el dret internacional per parlar de desaparició forçosa: la sostracció del nadó, la participació o tolerància de l’Estat i la negativa de les autoritats a revelar el parador de la persona desapareguda.

I afirma que actualment els processos de recerca continuen recaient en les famílies, sense que l’Estat ni l’Església els facilitin l’accés a informació rellevant per aclarir els fets.

Les víctimes dels presumptes robatoris tenen, segons ha identificat Amnistia, elements comuns, com que les mares eren d’origen humil, joves i solteres, que se’ls deia que el nadó havia mort i que en els processos de recerca es troben amb falta d’informació, documentació errònia o falsa i «un acompanyament inexistent o escàs per part de les autoritats».

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

A més, ha constatat «una ideologia de gènere franquista que explica i dona context» a les sostraccions denunciades, que comença en la postguerra contra la dona represaliada i continua durant el franquisme «a través del control sobre la dona, l’única funció de la qual és ser mare, i a qui es priva d’autonomia i capacitat de decisió, també respecte de la seva pròpia maternitat». En aquells anys del franquisme, afirma Canales, es va teixir «un entramat legal i ideològic en què van poder emparar-se aquestes violacions de drets humans».

Es van aprovar així normatives que limitaven els drets de les dones, regulaven el registre dels menors, permetien que l’adopció fos un negoci entre particulars, i es van publicar informes mèdics que asseguraven que la mortalitat infantil era més gran si la mare era pobra, treballadora o soltera.