Viatgers sense motxilla

Rodamons encallats per la pandèmia

  • Un viatger de rècord que reprimeix les ganes de recórrer el planeta a la Costa Brava, una ‘runner’ que va emprendre ruta el 2019 i va quedar atrapada a Tailàndia i un nòmada que mai abandona els seus gossos relaten l’ànsia al ser frenats pel coronavirus

Rodamons encallats per la pandèmia
Es llegeix en minuts

A l’altre costat de la línia telefònica, Carlos Useros respon a la trucada tremolant. Acaba de sortir del seu bany diari a pèl al mar, a Roses (Girona), on la temperatura de l’aigua és de només 11 graus. Amb 195 països visitats en 25 anys (els 193 reconeguts per les Nacions Unides, més Ciutat del Vaticà i el Sàhara Occidental), ocupa el lloc número 42 del món en el rànquing de grans viatgers i és el segon espanyol que ha travessat més fronteres, segons l’organització NomadMania. Només capbussant-se en l’aigua gelada refreda la seva inquietud fins que la pandèmia li permeti tornar a posar-se en ruta.

Carlos Useros, sortint del seu bany hivernal a Roses. / DAVID APARICIO

Canalitzar tota l’energia que requereixen els grans viatges sense gairebé sortir dels límits municipals està resultant un repte més complicat que el de recórrer el món perquè ara Useros s’enfronta a si mateix. «Soc incapaç de quedar-me a casa, em falta l’aire –confessa amb el suau onatge de la platja de l’Almadrava de fons–. Cada matí faig una caminada pel parc natural de Cap de Creus, després em banyo al mar i a la tarda vaig a la biblioteca a llegir. Només torno a casa quan es fa fosc».

El primer estat d’alarma per la Covid-19, el març passat, el va sorprendre al Camí de Santiago i el va obligar a tornar a casa. A finals d’estiu va tornar a la ruta dels pelegrins, però el virus el va enviar una altra vegada de tornada a Roses. Aquest any tenia plans per viatjar de nou al Canadà, però els ha posposat a l’espera de vacunar-se.

Com molts altres viatgers que treballen durant la temporada d’estiu i es desplacen la resta de l’any, l’expansió del virus no només ha limitat la seva mobilitat, sinó que també l’ha deixat sense la principal font de finançament de les seves expedicions: «No tinc casa pròpia, ni cotxe, visc al dia. A l’estiu treballo de cambrer o en hotels, però tot això està liquidat i ara soc a l’atur. Intento viure amb el mínim».

Inicialment no tenia intenció de trencar rècords: «Soc superactiu i molt curiós i ja havia visitat més de cent països quan em vaig plantejar completar la llista de tots els que reconeixen les Nacions Unides –explica-. Això implicava passar temps en regions del món en guerra o amb moltes traves burocràtiques, però en aquests viatges passava molt temps aïllat i sol».

Als seus 51 anys, ja no troba satisfacció en col·leccionar una regió del món rere una altra «només per dir que has sigut allà». Fa temps que envia fotos de destinacions remotes, però en canvi es fa ‘selfies’ espectaculars submergit a l’aigua cristal·lina amb el Canigó nevat de fons. «Ara intento disfrutar més de les amistats, de la natura i de la lectura», explica sense ocultar la seva preocupació pel futur.

Roberto Sastre i les seves dues gosses

No tots els grans viatgers estan encallats a casa per la pandèmia. N’hi ha que també estan encallats, però a milers de quilòmetres de distància. Roberto Sastre fa que viatja des del 2013 i ara ho fa amb dues gosses, una adoptada al Brasil i l’altra a l’Índia. Precisament està confinat en aquest país asiàtic des del març, en part per les dificultats d’obtenir els permisos veterinaris. Fa només uns dies va aconseguir un visat per poder creuar, per fi, el Pakistan i intentar tornar a Espanya.

Roberto Sastre, amb les seves dues companyes a l’Himàlaia. / EL PERIÓDICO

«La meva idea original era anar d’Espanya a la Xina per terra, però tot el que queda a l’est, com el Nepal o Birmània, està tancat –explica des de Rishikesh, al nord de l’Índia–. No crec que la situació millori, així que el pla és creuar al Pakistan i des d’allà travessar l’Iran, Turquia i saltar a Europa per tornar a Espanya, tot i que de moment l’Iran continua tancat».

El Roberto i les seves dues companyes de quatre potes viatgen amb el mínim. Es mouen en autoestop i dormen en una tenda de campanya o a casa de les persones que els conviden, tot i que a causa de la pandèmia ha hagut de reduir els seus contactes i s’allotgen en hostals. A l’Índia ha gastat una mitjana de 150 euros al mes, que finança amb la venda de postals i alguna donació d’amants dels animals. Les seves aventures poden seguir-se a través de la web www.viajerosperrunos.com i del seu compte d’Instagram.

L’itinerari canviant de Clara Ruiz

Una altra viatgera que segueix en ruta desafiant la Covid-19 és Clara Ruiz (https://kilometrosparaelmundo.com). El seu periple va començar el 2019 a Katmandú, la capital del Nepal, i el seu projecte era donar la volta al món corrent en etapes de 15 quilòmetres diaris. Aquesta economista, que treballava com a analista financera de banca, porta recorreguts 3.500 quilòmetres i modifica el seu itinerari a mesura que va trobant-se amb restriccions.

Clara Ruiz, en una de les seves etapes a Pai (Tailàndia). / EL PERIÓDICO

«Havia pensat apuntar-me a competicions esportives als llocs on arribava, però tots els esdeveniments d’aquest tipus s’han cancel·lat –explica des d’Istanbul–. Al març em vaig refugiar en una illa tailandesa i, com Àsia estava tancada, vaig haver de reinventar-me i vaig començar a recórrer els Balcans. Cada vegada que canvio de país he d’assegurar-me de les mesures (PCRs, tancaments de fronteres i altres) i canvi de ruta moltes vegades. ¡Vaig més sobre la marxa que mai!»

Tant el Roberto com la Clara segueixen alimentat les seves pàgines a internet, però en l’última dècada milers de webs, blogs, canals de YouTube i comptes d’Instagram s’han quedat òrfenes de contingut viatger, a mesura que els seus propietaris concloïen les seves aventures pel món o es quedaven sense recursos i ànim per alimentar-los. Només uns quants han aconseguit convertir la seva inquietud viatgera en una font d’ingressos a través de les xarxes socials, anunciant marques o promovent conferències i cursos.

Et pot interesar

La popularització i l’eco mediàtic que aquest tipus d’experiències van tenir durant l’última dècada va portar Itziar Marcotegui i Pablo Strubell a organitzar les Jornades dels Grans Viatges. L’edició del 2020 es va cancel·lar per la pandèmia i la del 2021 encara té pendent de determinar les dates. No obstant, estan convençuts que, després de l’aturada sanitària, es tornarà a viatjar com abans. O gairebé.

El Pablo és guia per a dues agències de la ruta de la seda, a l’Uzbekistan i el Kirguizistan, però aquest estiu no va poder treballar. «Ho vaig aprofitar per recórrer Espanya en bici durant quatre mesos i ha sigut fabulós –explica–. El viatger té curiositat per tot el que l’envolta, ja sigui aquí o a l’Índia, però és veritat que quan estàs tan atordit per la diversitat i l’exotisme no penses tant en tu i en el que sents. En canvi, aquests mesos recorrent Espanya m’han fet viatjar més cap endins. Ha sigut un temps per pensar i reflexionar, però quan obrin fronteres ¡me’n vaig al Nepal!».