«Tant soroll»

  • L’escriptora Pilar Ruiz Costa narra els maltractaments que va rebre durant el matrimoni
  • «El dolor del meu matrimoni no el recordo, revisc les escenes, però per al dolor... estic anestesiada», declara
«Tant soroll»

Pepe Villoslada

Es llegeix en minuts

És curiós com sempre havia pensat que el dolor seria inoblidable. El dolor físic, vull dir. Que el record d’empentes, cops, puntades de peu o cremades seria una càrrega per a tota la vida. Però no. En absolut. No és que l’hagi oblidat, sinó encara més seriós: és que no el recordo. I, caram, sí que recordo haver-ne passat de tots colors per un mal de queixal a Cuba o d’oïda a l’Índia. Quines nits, aquelles...! En canvi, del meu matrimoni, revisc les escenes, però per al dolor... estic anestesiada. Al dolor físic, vull dir. Perquè em posaria a plorar ara mateix només rememorant tota la resta! El fred del terra, tremolant despullada i arraulida, amb ell vigilant, per tornar-me a pegar si tancava els ulls. Si m’adormia. L’asfíxia quan m’agafava amb totes les seves forces –ell ho anomenava abraçada– i m’atrapava i li suplicava que em deixés respirar. La vergonya, quan m’arrossegava a crits de “puta” de tornada a casa quan intentava fugir i ens creuàvem amb algun veí simulant que no ens havia vist. I la vergonya de tornar a trobar-me’l a l’escala l’endemà i saber que no ens saludaríem mai més. Fa molt mal, la vergonya. I la solitud. Una solitud tan gran que ho ocupava tot. Estava tan, tan sola...! I el terror. No terror al moment present, sinó a l’imminent. Quan començava amb aquell tic nerviós al genoll i ja, estava a punt d’arribar. Era inevitable: m’anava a pegar, per què? És que existeix algun perquè? Per puta, per meuca, per porca. Perquè sabia que estava desitjant anar-me’n i mentir i mentir i jurar-li que no. Però, sobretot... recordo el soroll. Tant soroll... Puta, meuca, porca. Mira com m’estàs posant, una altra vegada, mira el que estàs aconseguint, una altra vegada, no pararàs fins que et mati, et mataré, faràs que mati els teus germans, que cremi la casa dels teus pares amb tots a dins, com torni a veure que et parla el mato, no, si al final aconseguiràs que violi la nostra filla, et mataré, et juro que et mato. I el soroll del meu cap a l’estavellar-se contra tants llocs: contra el terra, els mobles, les parets. El cop sec d’una puntada de peu al cap, tan profund! Que és com si les puntades de peu vinguessin de dins. I protegir-me la cara, com una imbècil, perquè si no hi havia sang, si no em trencava, encara podia anar demà a la feina.

No puc recordar –i ho he intentat– com acabava una pallissa. Hi havia algun punt de dir ja està bé per avui, pots anar-te’n al llit? Algun pacte de per avui et perdono la vida?

Soroll. Tant soroll. Tant que era el pitjor de tot. No callava, no hi havia manera d’apagar-lo. Per això, quan es va presentar a l’assaig final de l’obra de teatre, allà, a la llunyania, des de l’escenari ja sabia sense veure el seu genoll que el tic havia començat i a la sortida em va dir que no tornava més i jo suplicava que el teatre no, no, que per què, si no feia res mal fet, si l’estrena era demà, si no podia deixar-los tirats –hi hauria algú al món que necessités més ser una altra persona? I el seu genoll cada vegada més de pressa i jo vaig entrar mossegant-me les llàgrimes per dir adeu. Que curiós com recordo, nítidament i clarament, aquella pena... Però tot i que vaig fer el que em va dir, va començar a pegar-me fora del teatrei a empentes em va portar a un descampat i, quan ja estava arronsada, sota un arbre, va començar a tirar-me pedres. Puta, meuca, porca. I no sé com, perquè no m’imagino aixecant-me, vam arribar a casa, però jo ja no podia més. Ja no podia més. I faràs que mati tots aquells. I et volen cardar. I com en tornis a veure algun, els mato. Per la teva culpa –Ai, la culpa...! Et mataré, et juro que et mato... I només vaig dir mata’m. No va ser una provocació, que va ser rendir-me del tot. Si total, jo ja havia intentat matar-me. Si total, ja estava morta. Només vaig dir mata’m, si els dos sabem que ho acabaràs fent, i aquí sí que va callar un moment...! I després, em va llançar des de la teulada de casa nostra.

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però no em va donar la gana que aquesta fos la meva història sinó la de tot el que va venir després. Les mil peces d’aquest trencaclosques es van omplir d’altres sons: els concerts de jazz a l’Havana, el trànsit a Delhi, els vinga va, ballem, els m’agraden les teves celles, com t’estimo, els no triguis, sisplau, escriu quan arribis a casa, els t’espero, t’acompanyo, la megafonia de l’aeroport anunciant l’embarcament del teu vol, la veu dient mama, i àvia! Els una més i marxem, els aplaudiments a l’acabar la funció, l’una altra una altra de cada concert, el rascar del disc de vinil, els grups de whatsapp que et proposen un pla per al diumenge i jo trec les entrades, val, els ets la pitjor dient acudits, els jo t’ajudo, els perdó, ho sento i gràcies, els petons que, més que petons, són respirar-se l’un a l’altre, el plorar fent l’amor i quan pregunten contestar: és que soc molt feliç. I, no obstant... com explicar-ho? De vegades, una abraçada –d’aquestes que us juro, són abraçada!– em torna a un altre lloc llunyà, ombrívol i ple de soroll. Tant, tant soroll.