L'angoixa de no saber si el teu fill ha mort

«s’han posat en contacte amb nosaltres, però encara no tenim cap dada concreta i no podem tranquil·litzar-los, no tenim respostes i ho estan passant molt malament, estan patint molt», es lamenta Elouali Charafi Aarab, president de l’Asociación Horizontes Marroquíes.

A això se suma una altra incògnita: la sort que ha corregut una altra pastera que va partir des de Sidi Ifni fa cinc dies –segons els informen des del regne alauita– i dels 24 ocupants de la qual tampoc han rebut notícies. Aquest dijous, el Consorci de Seguretat i Emergències de Lanzarote va suspendre les tasques de recerca d’altres possibles ocupants de l’embarcació a causa de les pluges i a l’alerta declarada per vents.

Charafi espera poder parlar amb els joves d’Órzola quan les autoritats tinguin els resultats de les PCR fetes als 28 supervivents, allotjats en una nau de Playa Honda. Alguns dels quals van esquivar la mort van aconseguir també posar fora de perill els seus telèfons mòbils i s’han pogut comunicar amb les seves cases.

Uns dispositius que han servit per realitzar l’única identificació d’un mort: un dels magribins va gravar com treien de l’aigua el cos d’un dels seus company de pastera i per aquesta via se’n va assabentar la família. Però encara queden desenes de marroquins sumits en la terrible inquietud de no saber si el seu ésser estimat segueix viu o no. «Són ells els que poden explicar el que va passar, són ells els qui saben quants anaven a l’embarcació i quants han mort», recorda Charafi.

Aquesta dura experiència no li és aliena a aquest marroquí que el 1999 va arribar també en pastera fins a Gran Canària quan tenia 17 anys, tot i que reconeix que llavors tant les condicions del seu viatge com el panorama social i econòmic que va trobar a les Illes van ser molt diferents. «A l’embarcació només anàvem sis o set persones, no plena a vessar com passa ara», recorda. Va començar a treballar en l’hostaleria en el municipi de Gáldar i després va anar alternant altres llocs de treball, sempre relacionats amb el sector turístic que fa 20 anys vivia una situació pròspera, res a veure amb el declivi que el coronavirus ha causat ara.

El 2004, Charafi va marxar a Lanzarote, l’illa que encara és la seva llar, i on l’associació que presideix porta a terme una missió sociocultural que, tot i que tenia per objectiu donar a conèixer i mantenir la idiosincràsia i les tradicions del poble marroquí, s’ha acabat dedicant també a tasques d’assessorament als qui, com ell, arriben en pastera a l’illa i no saben gaire bé com actuar.

Horizontes els guia a l’hora de fer els tràmits administratius o buscar feina, alhora que els dona consells perquè la seva adaptació i la seva integració en la societat sigui més exitosa. Actualment, a l’Illa viuen uns 7.500 marroquins, dels quals 4.400 són residents.

Notícies relacionades

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La concertada catalana, la més cara i menys finançada

«Per a nosaltres, les Canàries és una terra d’acollida», assegura Charafi, que relativitza els qui traspuen ràbia i odi davant l’arribada de migrants. «Sempre surten veus que volen alterar la realitat, però són una minoria». El que té clar també és que l’arxipèlag no té capacitat per acollir tots els migrants que hi arriben. «És un tema nacional i internacional al qual s’ha de donar resposta des de la Unió Europea i també a través de la cooperació entre Espanya i el Marroc», explica Charafi, que lamenta que es produexin situacions com la d’Arguineguín o les tres naus que ara hi ha a Lanzarote. 

«No és digne per a ningú, però per millorar aquesta situació les Canàries necessiten ajuda». Fa més de dues dècades que Charafi va haver de marxar del seu país per trobar un futur millor. Més de dues dècades després, els seus compatriotes segueixen aquest arriscat camí.