els efectes de la pandèmia

Les llistes de la desesperació

El col·lapse de les administracions davant l'escalada de pobresa aboca a l'agonia milers de persones

Els tràmits amb estrangeria, el padró i o l'ingrés mínim vital, entre els serveis saturats

Les llistes de la desesperació

Ferran Nadeu

8
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La crisi sanitària del coronavirus i el confinament han suposat un escac a l’economia. Milers de persones s’han quedat sense ingressos i sense saber com pagaran el lloguer o com faran la compra al supermercat. I és que, en paral·lel, s’han trobat unes administracions desbordades col·lapsades, xocant de cara contra un mur de formigó infranquejable. Les entitats socials no donen crèdit a l’aturada administrativa, mentre veuen com milers de vides trontollen avui més que mai.

El col·lapse ocorre a diversos fronts i afecta totes les administracions. La més coneguda i palpable apunta directament cap a la Moncloa. Només el 6,7% de les persones que han tramitat l’Ingrés Mínim Vital (IMV) a Catalunya l’estan cobrant, una dada que a Espanya afecta el 10% de requeriments, segons una resposta parlamentària del 14 d’octubre.

«La primera barrera és amb el tràmit: és complicadíssim i es necessita ordinador i connexió a Iiternet», denuncia Sira Vilardell, vicepresidenta de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). El tercer sector s’ha organitzat com ha pogut per ajudar a tramitar aquests ajuts. «Tenim famílies que fa cinc mesos que la van demanar i encara no en saben res. Aquestes persones no poden esperar, estan al límit», es queixa Vilardell, que denuncia que moltes oficines de la Seguretat Social estan tancades i qualifica de «missió impossible» aconseguir parlar amb algun funcionari per desencallar expedients.

Altres ajuts

Però la tardança i el col·lapse de la Seguretat Social també afecta directament altres ajuts. Vilardell, que també forma part de la Comissió de Govern de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) a Catalunya, apunta que la llista d’espera per obtenir aquesta prestació de la Generalitat s’ha duplicat. «Hem passat d’una espera d’un mes i mig a tres mesos», lamenta. Però el problema és encara més greu. El Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) ha informat les entitats i usuaris que no poden demanar la RGC abans que els hagin denegat l’IMV. «És un peix que es mossega la cua. ¿Què els diem a aquestes famílies que són a la cua? ¿De debò que no hi ha cap altra alternativa perquè puguin sobreviure?», es pregunta.

El drama també ha arribat fins als ajuntaments.  En els serveis socials el col·lapse fa mesos que regna. «La necessitat i el nombre d’usuaris s’han duplicat i ens passem el dia atenent casos de màxima urgència, ens falten moltes mans, no donem l’abast», reconeix Sonia Bacereido, membre de la comissió de Serveis Socials del Col·legi de Treball Social de Catalunya. «Els treballadors estem fent jornades maratonianes, però tot i així no arribem a tot, la misèria ens està desbordant», reconeix Bacereido. I, al seu torn, la saturació dels serveis socials n’ha traspassat d’altres, per exemple els centres socioeducatius per a menors en risc d’exclusió social. «Les llistes d’espera són una realitat: no podem acollir tots els nens que necessiten aquest recolzament i hi ha menors que n’estan quedant fora malgrat les peticions dels serveis socials», afirma el portaveu de la comissió de centres oberts de la Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (Fedaia), Pep Prats. 

Estrangers i refugiats

Altres ciutadans que no veuen la llum al final del túnel són els estrangers o els refugiats que necessiten renovar o tramitar la seva documentació. «És un absolut desastre, no hi ha cites disponibles a les oficines d’estrangeria i hi ha centenars de famílies que s’estan quedant sense papers perquè no troben una cita per renovar la documentació», explica Javier Bonomi, portaveu de la Federació d’Entitats Llatinoamericanes de Catalunya. I caure en la irregularitat implica, de nou, no poder tramitar els ajuts socials, a més de no poder aconseguir un contracte d’ocupació. 

I, per acabar, el tancament de les oficines d’atenció ciutadana a molts ajuntaments catalans ha generat unes llargues cues d’espera per empadronar-se. «Estem atenent persones que fa molts mesos que no poden fer aquest tràmit. I és gravíssim, perquè si no estan empadronats es queden sense targeta sanitària o sense poder accedir als serveis socials», insisteix Óscar Costa, director de la fundació Arrels Sant Ignasi de Lleida. 

L’Elber, la Juana, la Cornelia, el Hamid, el David i la Teresa són només sis persones que s’han prestat a explicar les seves històries. Abans de la pandèmia s’havien acostumat a una precarietat que els permetia viure amb poca cosa. Ara, tot s’esfondra i l’espera els omple d’angoixa. 


Elber Vera: «He plorat davant la pantalla»

Elber Vera assisteix a la seu de Fedelatina per connectar-se a internet i mirar d’aconseguir una cita amb Estrangeria. / Laura Guerrero

Elber Vera i la seva filla adolescent de 16 anys van fugir de Veneçuela el gener del 2020. Fa un mes li van rebutjar l’asil polític a Espanya però sap que, sent veneçolà, pot accedir a un permís humanitari que li permet treballar legalment a Espanya. «El problema és que no hi ha cites per demanar-ho», es queixa. Cada dia, a les set del matí, obre el mòbil per poder registrar-se en el sistema. I, res, sempre em tomben. Tu no saps les desesperació que vivim, he plorat davant de la pantalla per la frustració de no poder avançar», explica. Ara viu a casa del seu germà. «Per sort sostre no ens falta; sense ell, no sé què faria», diu. El seu somni, poder treballar aquí i portar la seva dona i el seu fill menor d’edat, que segueixen a Llatinoamèrica. Però de moment és això, un somni. 

Juana Julia Choque: «No vull que el meu fill es quedi enrere»

La Julia al costat del seu marit i el seu fill, a l’habitació llogada on viuen tots tres. / MARTÍ FRADERA

La Julia, el seu marit i el Toni Manuel, el seu fill de sis anyets, viuen en una petita habitació llogada a Nou Barris (Barcelona). «Sé que el nen necessita un espai ampli per jugar, per fer els deures... Però no hi ha manera d’aconseguir-ho», assevera. La família, que va migrar de Bolívia ja fa un any, s’ha vist de sobte sense feina. Els dos pares, sense papers, treballen en l’economia submergida. Ella netejant cases; ell, a la construcció. La família menja gràcies al Banc d’Aliments i paga el lloguer de l’habitació amb fons de Càritas. «Però el meu fill té problemes a l’escola, li costa seguir les classes i jo vull que pugui tirar endavant aquí», assegura. El menor fa diversos mesos que està en llista d’espera per apuntar-se en un centre socioeducatiu de la fundació Pere Tarrés, però les places estan totes ocupades. «Necessitem aquest recolzament, almenys per a ell», remarca la mare.

Cornelia Rivas: «No sé com pagarem el lloguer»

Cornelia Rivas ha deixat de pagar el lloguer de la seva vivenda al Poble-sec perquè no rep els ajuts sol·licitats. / ferran nadeu

«Jo mai havia demanat ajuda a serveis socials, no sabia ni el que era», explica Cornelia Rivas, una dona dominicana que abans de la pandèmia treballava com a cambrera de pis netejant habitacions d’hotel. El seu contracte, d’obra i servei, va acabar al març. No va cobrar erto ni cap altra prestació i no entreveu quan podrà tornar a treballar. Tant ella com la seva germana, en la mateixa situació, han sol·licitat l’ingrés mínim vital amb l’assessorament de Càritas. «Mengem gràcies a les parròquies, però no sé com pagarem el lloguer ni la llum. Aquest mes ja ens hem quedat sense estalvis», explica. Ja fa un mes i mig que va demanar l’ajuda del Govern central, però la petició està esperant. «Per a mi el pitjor és no saber-ne res, és una agonia. Quan ens responguin serà una benedicció de Déu». 

Hamid: «He après a empassar-me el dolor»

Fa un any que el Hamid espera per poder empadronar-se a Lleida / JORDI V. POU

Ja fa un mes que el dolor dels queixals el paralitza. «No puc anar al metge perquè no tinc targeta sanitària, he après a aguantar el dolor, a empassar-me’l, perquè no en tinc més remei», explica Hamid, un jove algerià que fa un any que espera per empadronar-se a la ciutat de Lleida. Viu en un pis ocupat i treballa a comptagotes i sense contracte, de vegades com a temporer, d’altres collint i venent cargols. Fa un any que l’entitat Arrels Sant Ignasi li porta menjar perquè es pugui alimentar. «Amb aquest registre hauria de ser suficient per empadronar-me, però com que el meu passaport original és a Algeria no hi ha manera d’aconseguir-ho», assevera el jove. Mentre no aconsegueixi el tràmit, li toca esperar i a continuar vivint en els marges. No només no pot tramitar la targeta sanitària, sinó tampoc ser atès pels serveis socials del municipi. 

David Cerdún: «Jo tenia una vida normal»

Daniel Cerdún, amb el seu gos, viu al carrer, a Barcelona / Elisenda Pons

«Jo tenia una vida normal: tenia una casa, una feina... Però la pandèmia el va trencar tot», explica David Cerdún, que ja fa tres mesos que malviu als carrers de Barcelona. Per damunt de tot, el David es considera apte per treballar, sobretot de soldador, però no troba feina de cap manera. Després de vendre la seva casa, a finals de l’any passat se’n va anar a França a treballar, però al març va perdre la feina i va decidir tornar a Espanya. «Amb els estalvis vaig anar tirant alguns mesos, fins que vaig haver d’acabar dormint al carrer, a Barcelona», diu. «M’han pegat, s’han orinat a sobre meu... És que en la meva vida m’hauria imaginat acabar així», afegeix. Al juny va tramitar l’ingrés mínim vital. La setmana passada li van acceptar la sol·licitud després de 90 dies al carrer. 

Teresa Pérez: «Almenys a la presó treballava»

Fa quatre mesos que Teresa Pérez espera una resposta de la Seguretat Social. / Jordi V. Pou

Notícies relacionades

Arribar al punt de pensar que a la presó es viu millor que en la vida en llibertat. Això és el que ha acabat pensant Teresa Pérez, després de complir la seva condemna a la presó de Ponent (Lleida) de sis anys. «Almenys allà treballava, tenia menjar i un sostre», assevera la dona, que ara viu amb els seus pares dependents, les prestacions dels quals no arriben als mil euros al mes. El menjar l’aconsegueixen als menjadors socials, on la Teresa va demanar assistir «de nit per no ser reconeguda». Després va pensar que l’ingrés mínim vital podria ser la solució als seus mals.

«A casa no tenia internet i vaig recórrer a Arrels Sant Ignasi per tramitar-lo», explica. Passava el 16 de juny. Quatre mesos després, continua sense saber-ne res. «El meu cap no descansa, prenc antidepressius per poder dormir, m’han sortit erupcions i em cauen els cabells. L’angoixa de no saber què serà de mi és el pitjor», assevera. «Al sortir de la presó sento que m’he regenerat, m’agradaria trobar una feina, poder llogar un pis i tornar a viure amb el meu fill i el meu marit, però sento que és impossible», insisteix. La Teresa no dorm perquè, a les nits, sempre l’assalta la mateixa pregunta. «¿Què serà de mi?».