13 jul 2020

Anar al contingut

Ingrés mínim vital

«Ets a la línia prima entre la realitat i que el cap se te'n vagi del tot»

Un jove pare de família relata les dificultats per sortir-se'n davant les envestides del coronavirus.

Dos sensepapers expliquen la seva dura realitat sense la possibilitat de poder recórrer a l'ajuda de l'Administració

Víctor Vargas Llamas / Elisenda Colell

«Ets a la línia prima entre la realitat i que el cap se te'n vagi del tot»

Ferran Nadeu

En la quarantena de Ricardo Martínez s’acumulen, alhora, els dies de confinament i les nits en blanc. A aquest jove de Sant Adrià de Besòs, la frustració de no tenir la llibertat de sempre gairebé li sembla una minúcia quan irrompen els dubtes sobre com apaivagar la gana de les seves filles, d’1 i 3 anys, i tirar endavant una llar castigada per l’envestida econòmica del coronavirus. «He hagut de fer com a l’anunci aquell, el de la mare que posa una miqueta de llet al vas i omple la resta amb aigua», recorda. I se li entretalla la veu quan incideix que el perill en el benestar de les seves filles és «el més trist» de tot aquest caos existencial que li ha caigut a sobre. «Aquestes situacions voregen el més pertorbador. En aquests moments hi ha una línia molt prima entre la realitat i que el cap se te’n vagi per complet», exposa. La seva és una de les històries humanes que commouen en aquests temps de la Covid.

Els malabars en l’economia domèstica no fallen a la seva cita mensual quan la hipoteca deixa en menys de 200 euros el subsidi d’atur que cobra des que no li van renovar el contracte com a netejador, el gener passat. Llavors, va tenir la prudència de reservar «un raconet» que ha atenuat una mica «l’hecatombe» que li va caure al damunt des de mitjans de març. «Els 2.000 euros de liquidació m’han servit per a una avaria a la cuina i per aguantar amb la primera onada d’aquesta crisi, però fins aquí; després del març tot ha anat en caiguda lliure», recorda.

Solidaritat

Des d’aleshores, improvisació, desconcert i angoixa. «Si no fos pels bancs d’aliments, per les oenagés, pels 40 euros que em donen els meus pares perquè compri llet a les meves filles, per algun veí... I per Iván Cortés, un mediador social, un noi del barri de la Mina que es bolca a aconseguir ajuts per als seus veïns més necessitats», explica el Ricardo.

I lamenta que aquesta és una de les poques portes on trucar quan la penúria ennuvola la vista i esgarrapa l’estómac. «He parlat amb l’assistenta social de l’ajuntament i l’única proposta que em fa és demanar una moratòria hipotecària, però no me la concedeixen perquè abans d’això jo ja estava a l’atur. ¿I de les altres coses? ¿Del tractament per a la dermatitis atòpica aguda de la meva filla, dels bolquers? Ja he trucat almenys cinc vegades i res de res», es lamenta.

Per això va pel seu compte i ja s’està informant de l’ingrés mínim vital i de la renda garantida de ciutadania,però, de moment, tampoc li arriben bones notícies: «Cal portar més de sis mesos aturat per a la renda garantida i encara me’n queden un parell per arribar-hi. ¿Què faig mentrestant? ¿Què faig quan baixin els ingressos de l’atur, però la hipoteca es mantingui i el menjar i els bolquers de la meva filla continuïn sent igual de necessaris?».

El Ricardo es veu amb l’aigua al coll, com molts dels seus veïns de la Mina, i explica com la cua per recollir l’aliment d’emergència fa la volta al pavelló del barri. Escenes punyents, mai vistes pels seus ulls, que li serveixen perquè res li faci perdre la perspectiva. «L’altre dia recollia uns menús solidaris i una noia explicava als responsables de la cua que feia dos dies que no tenia res a la nevera. Jo vaig pensar que a la meva hi havia cinc cartrons de llet, pits de pollastre, conserves...». El Ricardo li va donar els seus menús i, així, una mica d’esperança, la que tanta falta fa aquests dies al barri.  

La Fátima, sense papers ni feina: «A mi aquesta pressió no em deixa viure» 

«¿Tu saps el que és que cada dia t’estiguin dient que te’n vagis, que no estàs pagant el lloguer i que te n’has d’anar de casa?», es pregunta la Fátima, que sí que sap bé el que és viure amb aquesta angoixa. «És que no puc viure així, però no puc anar enlloc, no tinc on anar», afegeix.

Fa dos anys que viu en un municipi metropolità, es va divorciar i va fugir del Marroc a Espanya buscant una vida millor. «Una vida lliure», afegeix. El problema és que no té permís per residir ni treballar legalment. I al ser una sensepapers, no podrà cobrar l’ingrés mínim vital. Com tampoc té accés a la renda garantida

Ara viu en una habitació rellogada, que no pot pagar. Una realitat que sembla no entendre la dona que li lloga l’habitació. «Cada dia em crida dient-me que pagui. Jo ja no sé què dir, estic molt malament la veritat...», diu sanglotant.

Aquests dos anys ha estat treballant cuidant-se de persones grans, netejant cases... «Però la feina es va acabar, quan va arribar el confinament em van dir que me n’havia d’anar a casa, que em despatxaven», explica. I des d’aleshores no té cap ingrés. «Menjar, menjo, perquè cada dia vaig a recollir menjar», diu. La resta de la seva vida penja d’un fil. 

Mame Mor, a la porta del pis on viu, a Terrassa / JOAN CORTADELLAS

Mame Mor, manter: «És clar, ara no tinc diners»

Fa dos anys i vuit mesos que Mame Mor viu a Espanya. Va fugir del Senegal i va travessar l’Àfrica fins a aventurar-se amb pastera des de la costa marroquina buscant una vida amb més oportunitats. Va arribar a Europa, i es va adonar que els seus estudis de lampisteria a l’Àfrica eren paper mullat.

«Em vaig fer manter, venc xandalls a la Barceloneta, i així vaig fent», explica. Admet que no és el que havia somiat, però «és alguna cosa». Amb la venda ambulant il·legal es pagava el lloguer d’una habitació en un pis de Terrassa, que comparteix amb una família pakistanesa, amb dos nens. 

Però el confinament pel coronavirus  ha posat les coses molt més difícils. «És clar, ara no tinc diners», explica. Tot i que diu que el que més el va doldre era veure els nens dels seus companys de pis tancats a casa. «Pobrets, som molts i no podien sortir de l’habitació. Ho van passar molt malament, la veritat», afegeix.

Malgrat tota la desgràcia, el Mame se sent afortunat. «A l’associació Maria Auxiliadora m’estan ajudant molt», afirma. Al lloc on abans aprenia català i castellà, ara rep i reparteix menjar com a voluntari. A causa de la seva situació, l’entitat li ha avançat diners per poder pagar el lloguer de l’habitació. «És que si no em quedava al carrer», explica.

«Nosaltres el vam poder ajudar, però és evident que això no ho podrem fer cada mes, no tenim tants diners», expliquen des de l’entitat, que recorda que també haurien d’existir ajuts públics per al Mane, condemnat si no a continuar venent il·legalment productes falsificats pels carrers de Barcelona quan tot s’acabi.