«Si els polítics no aporten solucions poden sorgir moviments radicals»

Els últims esdeveniments protagonitzats per la classe política en l’àmbit nacional van provocar crítiques de la ciutadania, que espera unió per sortir d’una situació com l’actual...

És el que espera una societat avançada com la nostra, amb una ciutadania madura... La nostra classe política no està a l’altura de les circumstàncies. La situació que vivim genera incertesa, temor, ansietat. Està en joc la salut, l’ocupació, l’economia... Quan un grup humà està davant una amenaça s’espera que en aquest grup humà hi hagi una actitud de cooperació.

¿Per sortir en conjunt del problema?

És una cosa que el mateix desenvolupament filogenètic de la nostra espècie ens ha mostrat que era l’adequat. El que va fer possible que la nostra espècie sobrevisqués a contextos i escenaris molt hostils va ser la cooperació davant una amenaça. Darwin deia que era l’única possibilitat de sobreviure davant un entorn hostil. Això, que sembla tan evident, lamentablement no està ocorrent en la classe política espanyola.

¿Quines conseqüències pot tenir la desunió?

L’enfrontament contribueix que hi hagi una polarització, perquè en aquest context de crisi sanitària i econòmica surten a l’agenda política temes que en aquests moments no se’ls hauria ni de tocar. En lloc d’unir la ciutadania la divideix. Si hi ha un context polaritzat la ciutadania també es polaritza i el responsable polític perd credibilitat. I, evidentment, en una situació de crisi és fonamental que els responsables polítics tinguin credibilitat per al conjunt de la ciutadania.

¿I aquesta polarització en què pot derivar?

Poden sorgir moviments més radicals o extremistes que ofereixin solucions simples a problemes molt complexos. La ciutadania es planteja: si el que existeix, els governants que tenim, no resolen els meus problemes bàsics, com és la vida i la subsistència digna, si no són capaços de solucionar-ho...

¿Parlem de risc de desafecció?

És que, a més de la situació sanitària, amb la necessitat de protegir-se davant el virus, hi ha molts ciutadans que han perdut la feina o poden perdre-la... I davant una cosa tan important, observar que hi ha polítics que estan a veure qui treu més partit de la situació..., això és políticament aberrant i pot portar que s’incrementin els sentiments de desconfiança i desafecció cap a aquesta classe política, i això és tremendament perillós. La història ens demostra que és perillós que s’arribi a determinat punt de desafecció cap al sistema. I si hi ha desafecció es deixa el camp obert a qualsevol persona que estimi suplantar el lideratge democràtic.

¿Com veu les últimes mesures preses?

La gent acceptarà les mesures que es demanin en funció de si creu que són eficaces. I qualsevol missatge perquè arribi a la ciutadania ha de ser emès per una font creïble; és la primera condició. A més, perquè una norma es compleixi s’ha d’explicar bé quin és el problema, quina solució tinc per a aquest problema, comptar amb el conjunt de la ciutadania i que la norma pugui ser complerta. Si la norma, per exemple, m’impedeix sortir a treballar i jo necessito fer-ho per guanyar diners, doncs difícilment podran complir-se per una part important de la població.

¿Quin consell donaria com a missatge per al conjunt de la població?

Els moments de crisi són fantàstics perquè els governs empatitzin molt més amb la població. Perquè s’uneixi més el país. I tinc la sensació en els últims temps que estem fent el contrari. Es pot discrepar, es poden debatre diferents mesures, fins i tot prendre mesures i si no funcionen corregir-les, sempre explicant-ho. El missatge ha de ser: ens en sortirem. Tots farem el que estigui a les nostres mans perquè ningú pateixi. La idea: ens salvem tots o no se salva ningú, en la salut, l’àmbit econòmic i en l’ambient general (que eviti la crispació social).

¿És possible demanar i aconseguir empatia per la ciutadania si existeix cansament després de mesos de restriccions?

Si jo percebo que no estic sent tractat de forma justa i empàtica per l’altre i si jo crec que tu ho estàs fent malament..., el temor pot convertir-se en ira, en enuig. Vull dir que si jo veig que el que ocorre és per ineptitud per part teva, perquè estàs jugant a una estratègia política, pot ser que converteixi aquesta ansietat en ira i la situació social es crisparà. Si tu em demanes empatia ets tu el que ha de mostrar-me el camí i donar exemple. Em fas corresponsable del que està ocorrent; anem avaluant a poc a poc la situació i si veiem que no funciona canviem coses. Però aquesta relació de confiança ha d’establir-se des del principi.

¿Com es pot reconduir la situació?

Les persones necessitem cobrir el que Maslow anomenava les necessitats més bàsiques: menjar, subsistir..., fins a les més altes, com el reconeixement social. El primer són les més baixes: salut, llocs de treball, l’economia del país. S’espera dels polítics que siguin responsables. Que s’asseguin a parlar, a trobar solucions. La classe política hauria de servir de model en aquest aspecte. I l’aprenentatge observacional funciona sempre.

¿Què ocorre si les mesures o restriccions són molt dures?

A la gent cal demanar-li allò que es pugui fer. Perquè demanar coses que no es poden complir és molt negatiu. Si no puc fer-ho buscaré justificacions i si observo que d’altres no ho fan jo tampoc ho faig i es converteix en una norma perversa, que és el pitjor que hi pot haver. Cal tractar la gent com a gent responsable, sent molt clars. No val dirigir la responsabilitat de la segona onada de Covid al comportament no responsable d’algunes persones. Alguna cosa malament s’haurà fet també en la presa de decisions i és bo que els polítics ho assumeixin i ho expliquin: «Això ho vam decidir en el seu moment però ara hem de canviar-ho». I que consti que crec que la ciutadania és molt responsable, en general. Hem passat tres mesos de confinament total, cosa que no es va fer en altres països. Tret d’excepcions, la majoria de gent va complir. Vam complir. Gent que vivint en situacions físiques no del tot confortables va tenir un comportament modèlic.

¿Què pensa sobre el fet que pugui responsabilitzar-se grups en concret?

No estic d’acord que s’estigmatitzin grups. No és acceptable. Per exemple, els joves. Jo estic a la universitat i imparteixo docència presencial. Veig com actuen. Evidentment tots els col·lectius són amplis. Quan surten en els mitjans certs comportaments inapropiats, sigui per part de qui sigui, són casos puntuals. No es pot generalitzar. En cas de festes nocturnes, per exemple. Però no es parla de tots els estudiants que a les nou del matí estan a classe, com a la meva. És important que l’opinió pública no estigmatitzi.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Assegura que no li agrada la metàfora de la guerra...

No. Parlem d’un virus, que es transmet entre persones. Si utilitzo la metàfora de la guerra puc pensar que el meu enemic no és el virus sinó la persona que me’l transmet. I si pertany a un grup que no és el nostre de seguida estigmatitzem. Molt de compte amb estigmatitzar grups. La nostra espècie té coses molt bones i molt dolentes. I sí que és cert que de la nit al dia som capaços de crear un estigma i desqualificar un altre que no pertany al meu grup.