Del geriàtric al Gran Hotel: fugida del confinament

Des de la seva residència de gent gran a Bilbao no es veia el mar. Per passejar, ho feien pel terrat. Un espai ampli, però no tant com el passeig de Santa Marina. No tan «net» com el cel sobre els Picos de Europa. Una cosa que, explica, «una va apreciant més amb els anys». Ella ho aprecia moltíssim, no en va en té 84. I, als seus ulls, com a l’Orient no està «enlloc».

Anar a Ribadesella estava planejat. Dos anys d’espera són molts per a algú que supera els vuitanta i a qui el temps ja li passa «més ràpid».

Era el 20 de juliol i la premsa anunciava un decret que anava a confinar les residències. Una altra vegada a donar voltes pel terrat. I un altre estiu sense el Sella, sense els Picos, sense la platja. La dona, que és soltera, va parlar amb els seus nebots. «¿Hi anem o no hi anem?» es preguntaven els uns als altres. El decret entrava en vigor el dia 23 i hi havia poc temps de marge. I l’àvia, «bilbaïna de soca-rel», hi va posar coratge. Va convèncer una neboda, va fer les maletes i es va instal·lar en una de les habitacions del Gran Hotel. Segons el que havien planejat, el 3 d’agost havia de tornada a la residència.

Però a mitjans de setembre segueix a Astúries. María Teresa estén una tovallola sobre una de les butaques del saló. No vol que l’aigua del mar que encara humiteja el seu vestit de flors pugui fer malbé la tapisseria. «Jo d’aquí no marxo. Tot i que ja vulguin fer-me fora», deixa anar amb humor. Al seu costat, el director de l’hotel, Jorge Clemente, s’afanya a desmentir-la. La complicitat entre tots dos és evident des del primer moment. Els dos bilbains i, tots dos, de moment, establerts a la vila riosellana. Perquè a María Teresa només li queda empadronar-se.

Quan un cambrer que ja coneix pel nom el porta un Bitter Kas comença a explicar la seva història. Va treballar molts anys en una naviliera i no vol publicar el seu primer cognom perquè «són gent molt discreta». Al principi, confessa, no volia «sortir al diari». Que després la gent «parla i parla». I això no li agrada.

Pèrdues doloroses

A la residència, explica, hi va anar per voluntat pròpia. Però no volia perdre la seva independència quan van restringir les sortides. «No soc dependent», explica, tot i que deixa en l’aire un «encara...». Una altra vegada ha d’intervenir el director per remarcar que, a María Teresa, «li queda molta corda». Es nota. Només quan parla de la seva família i les pèrdues que ha tingut per culpa de la malaltia es tira anys a sobre de tristesa. La seva germana, a qui estava molt unida, es va morir de càncer poc abans de començar la pandèmia. I el marit d’aquesta, per culpa del virus. La família no va tenir temps de recuperar-se dels cops. Per això, María Teresa volia «canviar d’aires», venir a Ribadesella, disfrutar de la platja, del mar i d’un hotel que ja sent com «una segona casa».

Notícies relacionades

Coronavirus a Espanya i el món: Última hora de la Covid | Notícies en DIRECTE

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Aquí, explica «se sent segura». No té «la bullícia de Bilbao». Ni tan sols a l’agost quan es va declarar l’alerta a l’Orient, que diu «no entendre gaire bé».

Creua la porta per sortir a fer un passeig per la platja gairebé deserta. Només un jove en ‘skate’ es creua pel seu camí, però ella només veu el mar: «Una delícia». Li queda poc per tornar a Bilbao. «Cap al vint-i-cinc». Però encara no ho té gaire clar, tot i que sap que ha de passar per la residència per qüestions mèdiques. No se n’ha anat i ja vol tornar. Quan pugui. «A la Nit de Cap d’Any no, perquè no tenen cotilló», es queixa amb malícia sana. Però tornarà. Ja està planejat. A María Teresa ningú li treu un viatge.