Les bretxes socials que ha engrandit la Covid-19

Les bretxes socials que ja existien abans del cop de la pandèmia, aquestes ferides que ja hi havia obertes en les condicions de vida dels més vulnerables, s’han engrandit des de l’arribada de la Covid-19, i és aquesta complexa conjuntura la que marcarà els anys venidors de recomposició.

Aquesta és la principal conclusió a què es va arribar en el videodebat organitzat per EL PERIÓDICO i Fundació «la Caixa» sobre les necessitats socials que ha visibilitzat el virus, que va reunir Albert Alberich, director de la Fundació Formació i Treball; Josep Torrico, director general de la Fundació Marianao; Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam; i Montse Buisán, directora de l’àrea Pobresa i Salut de la Fundació «la Caixa».

Tots ells professionals que, des dels àmbits de la inserció laboral, la infància i l’acompanyament a persones amb malalties avançades o en situacions de final de vida, han acompanyat els col·lectius més fràgils des de l’arribada del coronavirus.

En la trobada, els experts del tercer sector van posar en relleu el paper fonamental amb què el virus ha revestit les xarxes sociocomunitàries que es teixeixen en els municipis catalans, capaces de mobilitzar a la ciutadania i idònies, van convenir unànimement els ponents, per complementar la responsabilitat de l’Administració pública. 

De fet, Montse Buisán va assegurar que des de la Fundació «la Caixa», entitat que lidera programes socials en què participen les altres organitzacions presents en el fòrum, han comprovat com els territoris amb una xarxa comunitària articulada i forta han afrontat la pandèmia amb més garanties.

La invisibilització de la crisi social durant la pandèmia

En la línia d’extreure conclusions de la pandèmia per tal de radiografiar el futur social, el doctor Josep Ballester va ser molt clar: «Les crisis sanitària i econòmica ens han fet estar tan pendent d’elles durant la Covid que s’ha invisibilitzat la crisi social», va afirmar reclamant més dotació de recursos per als treballadors socials.

Aquesta crisi social, que Josep Torrico, d’acord amb l’informe FOESSA de Càritas, va xifrar en l’augment del 20% de demanda d’emergència en Serveis Socials en temps de coronavirus, va ser analitzada per Ballester des d’una perspectiva multidisciplinària que posa de manifest com el risc d’exclusió social afecta directament la salut. El metge va destacar el fenomen de la «doble vulnerabilitat»: d’una banda, la precarietat habitacional, «que ha generat un increment de la transmissibilitat del virus»; de l’altra, l’econòmica, «que ha dificultat l’accés al sistema sanitari».

Per la seva part, Albert Alberich, que va exemplificar a través de la creació d’una ajuda alimentària l’emergència a què s’han vist abocades a respondre les entitats, va remarcar que als sectors de la restauració, l’hostaleria o el comerç, que en la seva entitat representen al voltant del 80% de col·locació en empreses, la crisi econòmica ha tingut una especial afectació.

No només, va insistir Alberich, per suposar una pedra al camí fins a la inserció laboral partint de la formació, sinó també pel que va denominar «efecte reflux»: persones que havien aconseguit la seva primera oportunitat però que després del virus han sigut rebutjades pel mercat laboral.

Els perfils després de la vulnerabilitat propiciada per la Covid

Segons el parer de Montse Buisán, un dels exigus pòsits positius que deixa el virus entre tant pessimisme és la visibilització dels col·lectius que ja ho estaven passant malament, sense oblidar per cert els professionals de l’àmbit social que els han acompanyat durant la pandèmia. «Tenim per davant el repte que els vulnerables no retrocedeixin encara més després de la Covid», va explicar Buisán.

Amb l’objectiu de perfilar qui hi ha darrere d’aquesta vulnerabilitat propiciada pel virus, Alberich i Torrico van posar l’accent en les famílies monoparentals femenines, amb càrregues familiars, en alguns casos provinents de situacions de maltractament i implicades en els àmbits de neteja o cura de persones grans. «Els ingressos d’aquestes famílies han caigut de manera traumàtica», va ratificar Torrico.

També els joves extutelats, les persones que vivien de l’economia submergida o amb irregularitat administrativa, aquests últims, va recalcar Alberich, en una situació de complexitat agreujada, ja que si interrompien els dotze mesos de contracte fins a obtenir el permís de treball podien retrocedir cap a la irregularitat.

Ballester, l’àmbit d’actuació del qual està enfocat en les persones grans, va posar a sobre de la taula la solitud que han patit els avis usuaris de residències, entorns que amb més intensitat han patit la mortalitat de la Covid, per tal d’emprendre una reflexió que cobra una significació singular en el context actual: «Viure en una residència no conculca el dret a ser atès a urgències».

Els auguris que el virus deixa entreveure

¿Com serà la societat post-Covid? «El virus passarà quan arribi la vacuna, però les seves conseqüències continuaran entre nosaltres molt temps», va sentenciar Torrico. El director de la Fundació Marianao, entitat amb centre i missió a Sant Boi de Llobregat que treballa amb la infància –«invisibilitzada durant la Covid», va afirmar Torrico–, es va mostrar preocupat pels mals presagis sobre el probable creixement de l’abandonament escolar prematur que s’entreveuen, extrem que va aprofitar per a, en termes de desigualtat educativa, demanar a la Conselleria d’Educació recursos tecnològics per garantir l’escolarització digna de les criatures.

«Ha sigut necessària una pandèmia mundial per visibilitzar que la gent estava al límit», va advertir Alberich que, malgrat el desànim generalitzat a què empeny la pandèmia, va voler posar una nota d’optimisme al·ludint a la petita oportunitat laboral que han suposat aquests mesos determinats nínxols laborals, com per exemple el de repartir menjar per a persones necessitades.

Notícies relacionades

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La concertada catalana, la més cara i menys finançada

Amb la mirada posada en el futur, tant Alberich com Buisán van coincidir a remarcar tant la importància de la solidaritat durant aquesta complicada etapa com de la consciència comunitària, maneta de canvi, a ulls de Buisán, per «posar a partir d’aquest moment en el centre les necessitats emocionals de les persones», tenint en compte especialment les dels professionals essencials implicats en la crisi.

Sobre aquestes necessitats emocionals també es va pronunciar Ballester, que va posar a sobre de la taula el doble estigma dels professionals, treballar amb el risc de contagi i patir per contagiar els éssers estimats, per concloure: «El buit i la impotència dels professionals, el seu desbordament emocional, han sigut d’una duresa mai vista».