20 set 2020

Anar al contingut

CONSEQÜÈNCIES DEL CORONAVIRUS

Turisme sense cues

La pandèmia i l'absència de visitants ha transformat Barcelona, Madrid, Sevilla i València, amb uns centres històrics que ara són uns silenciosos deserts

Natàlia Farré / Olga Pereda / Julia Camacho / Nacho Herrero

Turisme sense cues

Barcelona, Madrid, Sevilla, Granada i València són ciutats diferents. Ara són silencioses. Els seus carrers no són atapeïts de turistes. És l’oportunitat perfecta per als veïns, que ara poden redescobrir els seus carrers, els seus monuments, les seves places i els seus museus. Sense cues i sense neguit. Però el paisatge és trist. Cambrers sense feina, botigues amb la persiana abaixada, ‘souvenirs’ plens de pols, terrasses sense clients... La pandèmia està sent més llarga del que a l’economia li agradaria. 

Barcelona sense Torre de Babel

El paisatge de Barcelona ha canviat. No només perquè la mascareta s’ha convertit en un complement indispensable, sinó sobretot, perquè no hi ha rastre de turistes. El que fins fa no gaire era un somni per a molts barcelonins va camí de convertir-se en un malson per a una ciutat amb una economia que, en gran part, gira al voltant del turisme. Els carrers són buits. Ho són al Born, al Gòtic i al passeig de Gràcia. I a la resta de Barcelona.

L’únic visitant i consumidor possible és el local. Així que els equipaments han fet de la necessitat virtut i s’han bolcat a atreure els barcelonins. Una oportunitat per redescobrir la ciutat i un luxe. Visitar la Casa Batlló sense aglomeracions i sense deixar-s’hi un ronyó ara és possible. El centre ha rebaixat el preu de l’entrada per als residents (15 euros i nens gratis) i ha reduït un terç l’aforament. El resultat són percentatges totalment revertits: s’ha passat del 90% de visitants forans al 10%; i el resultat és, també, disposar de salons en què ara quedar-se parat no significa ser empès.

A l’edifici que Antoni Gaudí va remodelar per a la família de Josep Batlló i Amàlia Godó hi ha moviment, poc, però n’hi ha. Molt diferent és la sensació als locals veïns. Les luxoses botigues del passeig de Gràcia es veuen tan sumptuoses com sempre –personal impol·lut i disposat– però no hi ha clients a qui fer la pilota. No hi són perquè no han arribat, ni de la Xina ni de Rússia. I baixar per la rambla de Catalunya és un no parar de terrasses tancades o a mig omplir. A les obertes, el personal assegut és local. Ni rastre de la Torre de Babel pre-Covid. Com tampoc hi ha senyal de les riuades de turistes que fins no fa gaire ocupaven la Rambla, entorpint el pas del transeünt barceloní.

Bus Turístic per als locals

Impera l’apatia només trencada per les rialles dels més petits, que han descobert en la crisi turística una ciutat on jugar. Ho fan al passeig del Born, davant la catedral o a la bufona i amagada –però sempre descoberta pels forans– plaça de Sant Felip Neri. I el pont del carrer del Bisbe no té crèdul que el doni per gòtic, com el carrer de Montcada no té picassians estrangers buscant l’únic museu que es va aixecar per exprés desig del geni. Sí que hi ha els picassians locals. Al Museu Picasso li ha passat el mateix que a la Casa Batlló: el percentatge entre públic local i de fora s’ha invertit, i la reducció de l’aforament permet disfrutar d’una visita sense multituds. Allà hi ha ‘L’espera (Margot)’, ‘Arlequí’ i ‘Las meninas’ per al delit en solitari. Un luxe.

No lluny, al portal de la Pau, el Bus Turístic també busca atreure els barcelonins. El servei normal està aturat a l’espera de l’arribada del mannà estranger, mentre s’ha reinventat en Barcelona Panoràmica. Una ruta per Barcelona dirigida al públic local de dissabte a diumenge, a 10 euros (5 euros els nens), per veure la ciutat com fins no fa tant la veien els turistes.   

Madrid ja no és Madrid

Mai Felip III va estar tan sols a la plaça Mayor. Adeu al guirigall, benvingut el silenci. A l’epicentre del turisme madrileny, només se sent el que mai abans s’ha sentit, ocells. Les terrasses s’esllangueixen, troben a faltar els bulliciosos turistes. El bar Museo del Jamón tenia 30 empleats abans de la pandèmia. Ara són nou. I sobren pràcticament la meitat. «Això és una ruïna», confessa un cambrer, que es dedica a intentar caçar els pocs turistes que veu passejant per la plaça.

El cor del Madrid més castís ha deixat de bategar. Al mític carrer Postas ja no pots prendre el famós entrepà de calamars. El bar, obert des del 1940, ha tancat. També la botiga de ‘souvenirs’ i la bufona franquícia francesa de galetes de mantega i caixes de metall. La pandèmia ha sigut l’hecatombe dels ‘tablaos’ flamencs. L’hotel més antic de la ciutat –la Posada del Peine (la llegenda diu que només hi havia una pinta per a tots els inquilins)– també ha abaixat la persiana. La cadena hotelera a què pertany està estudiant la possibilitat d’obrir-lo en unes setmanes, però no té res clar. Depèn.

Es manté dret, amb tota la dignitat que li donen els anys, la botiga de barrets La Favorita –sense cap client al migdia– i la d’articles religiosos, fundada el 1867.

La zona d’Ópera, buida de turistes / DAVID CASTRO

La Puerta del Sol

En l’altra vida (l’anterior a la pandèmia) la Puerta del Sol era una plaça no apta per als claustrofòbics. Ara es pot passejar sense topar amb ningú. No hi ha guies turístics amb acolorits paraigües. Ni files d’estrangers en monopatins elèctrics. Tampoc estàtues vivents ni persones disfressades de dibuixos animats, les que el cineasta Álex de la Iglesia va immortalitzar en el vibrant atracament de ‘Las brujas de Zugarramurdi’.

En condicions normals, Renan Rolin, un brasiler de 29 anys, i la seva dona no haurien cridat l’atenció a Sol. Ara sí. Es nota. Són turistes. Per accident, això sí. «Vivim a València perquè estic estudiant un màster. Ens van cancel·lar el vol al Brasil i vam venir a Madrid. Ens falten set dies, així que hem agafat un hostal pel centre i hem aprofitat per conèixer la ciutat. L’única cosa bona de la pandèmia és que es pot veure tot sense aglomeracions. Demà anirem a Toledo i un altre dia a Segòvia. I també hem comprat entrades per al museu del Prado», explica mentre dona una mica d’aigua al seu fill, de tres anys, per mitigar la calor.

També a Sol, la botiga gegant d’Apple –‘must’ del turisme no cultural– et dona la benvinguda amb sis agents de seguretat que et recorden la limitació de l’aforament i et prenen la temperatura. Hi ha adhesius per tot el terra recordant la distància de seguretat. El mateix passa a l’antiga i elegant pastisseria La Mallorquina, fundada el 1894. En l’altra vida era l’enrenou fet saló de te. Ara dos clients prenen cafè a la barra i un altre demana unes napolitanes per emportar.

El cèntric carrer Arenal de Madrid / DAVID CASTRO

Palau Reial

Al Palau Reial ja no es formen cues de ciutadans asiàtics des de les nou del matí. Ni als jardins d’Ópera. A la pujada de Santo Domingo l’únic hotel que està obert no ha tancat perquè té clients fixos que hi viuen. A les acabades d’engrandir voreres de la Gran Vía –les que tant va trepitjar als anys 50 l’animal més bonic del món, Ava Gardner, fidel clienta del Chicote– ja no hi ha un paisatge constant d’estrangers fent fotos a cada cantonada. El Palace, mític hotel on van dormir Sofía Loren o Salvador Dalí, està tancat. Els taxistes ja no saben per quines cèntriques zones passar per captar clients. Algun et confessa, entre nervis, que se li ha oblidat anar a l’aeroport. «La nostra feina ha caigut un 70%», explica el propietari d’un taxi, amb mascareta.

«Madrid està en mans de tothom», recorda una publicitat municipal al bell mig del centre històric. Però la veritat és que aquesta ciutat ja no és la que era. «Això no és Madrid», corrobora un veí d’Ópera que aprofita un descans del teletreball per passejar el gos. No hi ha turistes. Ni nacionals ni estrangers. No hi ha reactivació de l’economia. No hi ha vida. «La gent té pànic. I així no anem enlloc».

El Reial Alcàsser de Sevilla, amb tot just turistes / JULIA CAMACHO

Sevilla: passejos solitaris

Són les 10.30 hores del matí d’un dimecres i davant la porta d’entrada al Reial Alcàsser de Sevilla, un dels eixos del triangle d’or considerat patrimoni de la humanidad de la ciutat, no se sent res. L’enrenou que hi podria haver a aquesta hora a començaments d’any ha donat pas a quatre petits grups que, amb l’entrada ‘online’ a la mà, esperen el seu torn. Entre ells l’Asun, que no veu el moment d’escapar-se de la calor matinal entre els paons del jardí. «És una delícia visitar l’alcàsser sola i passejar sense el neguit de la gent», explica el seu matí lliure, «la millor oportunitat per disfrutar de la meva ciutat, si he vingut altres vegades fent cua, ¿com no ho havia de fer ara?».

Més de la meitat dels que esperen són sevillans que es volen retrobar amb el monument i fer als més petits una classe pràctica de deu segles d’història aprofitant la falta d’aglomeracions derivades del turisme internacional. «És el moment de venir, perquè sembla que han llançat una bomba de neutrons a la ciutat», resumeix de forma gràfica la Clara, una altra de les visitants. En el seu cas, viuen a prop i estaven acostumats al tràfec constant dels turistes pels carrerons més pròxims a la Giralda o l’Arxiu d’Índies, que segueixen tancats el públic. Ara, diu, és el millor moment per acostar-se a disfrutar-ne amb els dos nanos adolescents i «que aprenguin alguna cosa». A pocs metres, l’Ana i l’Alba, també d’uns 15 anys, indiquen a l’Adriana els punts del recorregut a què ha d’estar més atenta. «Sabíem que ara no tindríem problemes per a la visita, i volem aprofitar que ella no ho coneix per ensenyar-l’hi». També la Loli ha decidit mostrar les bondats de la catedral i l’alcàsser al seu net, que escolta l’amiga de la seva àvia, historiadora de l’art, amb un gest de retenir pocs detalls.

Tota sola amb Zurbarán

L’escena es repeteix al museu de Belles Arts, on les visites comencen a arrencar a poc a poc. «M’encanta disfrutar de la sala Zurbarán o la ‘Inmaculada’ de Murillo sense ningú al voltant, tens temps per recrear-te en els detalls sense que t’atabalin», revela la Teresa abans d’entrar. A l’Alhambra de Granada o a la Mesquita de Còrdova també són nombrosos els veïns que, en els primers dies, es van quedar extasiats redescobrint el monument sense l’enrenou dels turistes, i tot i que ja abunden els visitants nacionals i internacionals, continua sent possible trobar entrades a qualsevol hora i per a qualsevol dia.

El centre monumental es manté desert durant tot el matí, per a desgràcia dels cotxes de cavalls, una de les poques activitats que el nadiu no fa. Sense possibilitat dels grups, esperen algun turista nacional com la Cecilia, una equatoriana que viu a Madrid, que a última hora va canviar el pla de vacances i va decidir passar uns dies a les platges de Màlaga amb els seus quatre fills. «Fa una mica de pena veure-ho tan buit, ja coneixíem la ciutat i ens hem acostat d’excursió, però no esperàvem que estigués així».

València, del rècord dels turistes al degoteig

Són les deu del matí i l’Andrea és rere el taulell d’una botiga de lloguer de bicicletes al centre de València. «A aquestes hores fa un any, entre lloguers i ‘tours’ haurien sortit ja unes 25 bicis i de moment només n’ha sortit una», apunta des del cor d’una ciutat que el 2019 va superar el seu rècord de turistes amb més de dos milions.

Uns metres més enllà, a l’oficina de turisme de l’ajuntament el restrictiu aforament de dues persones no suposa cap problema. No hi ha ningú. Fa un any, compten, hi havia cua a la porta. Aquests dies tot just un degoteig de nacionals i alguns francesos arribats amb cotxe.

El camí des d’allà feia el mercat central i la llotja està agradablement espaiós. La Isabel treballa en una botiga de ‘souvenirs’ de la Comunitat Valenciana entre els dos edificis. «Un altre any avui passarien per aquí centenars de persones. No m’atreveixo ni a comparar», diu amb el local buit.

València va registrar el 2019 el seu rècord de visitants amb més de dos milions / MIGUEL LORENZO

«Sembla que alguna cosa es comença a moure i crec que en 15 dies es notarà. Bé, ho vull pensar», admet. De fet, prova de veure el vas mig ple. «Per als que venen hi ha molts avantatges, no hi ha cues enlloc, se’ls atén bé i sempre hi ha lloc a les terrasses», apunta esforçant-se.

Només se sent castellà

Ho confirma la Sophie, que ha vingut amb cotxe des de Suïssa amb una amiga. «Hi ha dues coses que es fan estranyes, que al carrer només se sent parlar espanyol i que els preus són la meitat de l’última vegada que vaig venir», explica. Ho fa asseguda en una terrassa en què, efectivament, es veu molta taula buida, però també veïns que cap altre any no s’hi haurien pogut seure. «Tirant cap amunt, estarem fent un 30% del que estàvem fent l’any passat», diu el Manu, cambrer. Hi ha bars que no han obert i altres que es plantegen tornar a tancar.

És més difícil trobar turistes que dependents sense feina amb qui parlar i el mateix passa dins el mercat. Ningú es fa fotos a la seva prestigiosa cúpula i, el que encara és més simptomàtic, hi ha lloc a la barra del local del cuiner Ricard Camarena.

Hi ha una altra eficaç manera de mesurar la presència de visitants: les vendes de gotets de fruita o suc. El Jesús en despatxava aquests últims estius gairebé 150 diaris i ara n’ha fet 30 i sospita que no els vendrà tots. «Aquest mercat viu dels veïns, però és veritat que a l’estiu, quan se’n van, els turistes compensaven. Es veien rius de gent, molts de creuers, i ara no hi haurà ni un 3%», calcula, precisa, Merche Puchades, la presidenta dels venedors.

Una família de Corea del Sud es fa un ‘selfie’ amb l’Hemisfèric de fons / MIGUEL LORENZO

Són les 12 del migdia i la Ciutat de les Arts i les Ciéncies, un dels pols turístics de la ciutat, hauria d’estar plena de guiris cremats. Però tampoc. Als pocs que hi ha, se’ls veu. Una família sud-coreana fent-se un ‘selfie’ al museu abans de tornar al seu país després d’un any a Madrid o una parella de nòvios búlgars i una trentena de convidats fent-se fotos a l’Hemisfèric. Sense mascareta.

L’Oceanogràfic, el recinte estrella, va obrir l’1 de juliol amb una rebaixa de l’aforament de 9.500 a 7.000 visitants, però la primera setmana va tenir un total de poc més d’11.000 visites, un 70% menys i això que les entrades estaven rebaixades.

El delfinari de l’Oceanogràfic amb l’aforament reduït i pocs turistes / MIGUEL LORENZO

El públic se sol dividir, gairebé a parts iguals, entre espanyols i estrangers però aquests últims són ara testimonials. Al delfinari, el castellà mana sobre l’italià, una cosa inèdita. «Em vaig menjar tota la pandèmia treballant i doblant torns i cap a la meitat em vaig encomanar del coronavirus, així que he pensat que el que cal fer és disfrutar», diu l’Ana Belén, que viu a Toledo i ha vingut amb els seus nebots.