victòria davant la Covid

Un despertar «difícil» després de 101 dies ingressat a l'uci pel coronavirus

Marcos González, de 63 anys, és traslladat a planta al General d'Alacant entre aplaudiments

Un despertar «difícil» després de 101 dies ingressat a l'uci pel coronavirus
2
Es llegeix en minuts
Victoria Bueno (Información)

«El meu pare va començar a trobar-se malament el 13 de març, pràcticament quan va començar tot, perquè l’endemà es va decretar l’estat d’alarma». Així comença Paula González el relat dels 101 dies que el seu pare, Marcos González, ha passat ingressat a la unitat de crítics de l’Hospital General d’Alacant fins que aquest dimecres al migdia el van traslladar a planta entre els aplaudiments del seus familiars i dels professionals sanitaris que no ocultaven la seva gran emoció i satisfacció per haver aconseguit tirar endavant, relata ‘Información’, del mateix grup editorial que ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’.

Una setmana de malestar, febre i cansament va portar definitivament el Marcos a l’hospital el 20 de març, i després de dos dies a planta a base de cures i antivirals, el 23 ingressava a l’uci «fins avui que 101 dies després podem dir que hem vençut», afegeix la Pilar.

Passos endavant i enrere, recaigudes, alts i baixos i «seqüeles molt greus i severes» mostren pel que ha passat el Marcos i anima la família a fer-ho públic per si serveix als que estan passant per una cosa semblant. «El despertar va ser molt difícil i es van presentar complicacions a nivell pulmonar, del cor, del ronyó i bacterianes. Ara viurem i disfrutarem de la vida perquè és un miracle», diu la Paula, que no deixa d’agrair als professionals sanitaris la seva dedicació i saber fer. «Han lluitat moltíssim, han cregut en el meu pare des del primer dia i no han llançat la tovallola. Per això el lema ‘campió de campions’ com la història de «RockyBalboa, de superació i d’agafar-se a la vida», lema que van posar al llit del seu pare per dirigir el trasllat, dimecres, a planta.

Juntament amb la seva mare i el seu germà, la Paula recorda que el pitjor van ser «els 50 primers dies, no el podíem veure, estàvem pendents d’una trucada de l’hospital que ens digués com anava, i moltes vegades amb el cor encongit havíem d’esperar un dia més per veure com evolucionava». Se li trenca la veu però la recupera sencera immediatament veient el seu pare disposat ja a seguir la rehabilitació corresponent. «Té un llarg camí per endavant de nivell muscular per anar agafant autonomia, ha perdut pes i s’haurà de recuperar amb els fisios a planta i després de l’alta continuarem a casa», afegeix esperançada.

Notícies relacionades

Les primeres bones notícies es van fer esperar. No van arribar fins al mes de juny, que va començar «una millora ascendent, cada vegada anava necessitant menys el respirador fins que per fi el 24 de juny, dia de Sant Joan, festivitat d’Alacant, el meu pare va començar a respirar per ell mateix i els metges van plantejar la traqueotomia i que pogués començar a menjar. El vam poder sentir parlar després de molt temps». Amb el braç aixecat, ajagut al llit que el porta a planta Marcos González treu forces de flaquesa al seu torn per agrair la professionalitat i humanitat dels que l’envolten al passadís.