Morfina cada vuit hores: les instruccions per sedar els avis moribunds no hospitalitzables

«Era la pitjor feina, la que cap de nosaltres volíem fer; no volíem que ens toqués anar a sedar avis a les cases», recorda amb pena C. R., infermera d’un petit centre de salut d’un poble del nord de Madrid. Un important, però desconegut, nombre de morts de malalts de Covid-19 que no van ser hospitalitzats es quedarà molt probablement sense aclarir. Es tracta del col·lectiu d’avis o grans dependents que han mort a casa seva, l’estrat més profund i ocult de la gran mortaldat de gent gran de la pandèmia.

El triatge implacable que va imposar el col·lapse de les ucis en plena cresta de la pandèmia, l’ordre de no hospitalització o «no derivació» impartida en diverses comunitats, no només va afectar els ingressats en residències, també els que, podent o no valer-se, vivien a casa seva. «No es podia derivar els més grans de 70 anys. L’ordre ens la van donar de la direcció», relata C.R., i afegeix: «No s’ocultava. Trucaven d’una casa perquè un avi s’havia posat malalt. Hi anava el metge. Si veia que era Covid-19, els deia a les famílies que no se’l podia emportar a l’hospital, perquè estaven plens, i que havia de quedar-se a casa».

A partir d’aquell moment, antibiòtics i paracetamol. I, si el malalt no tirava endavant per ell mateix, als sanitaris ja no els quedava cap altra possibilitat que la sedació, ja visqués el malalt en una residència o a casa seva; una pràctica, la de la sedació domèstica ja protocolarizada abans del coranavirus en comunitats com Catalunya. 

La instrucció per escrit més descarnada de les que han aflorat, l’emesa per la direcció de Coordinació Sociosanitària de la Comunitat de Madrid, ordenava el 18 de març del 2020, des de les 14.07 hores, que només es derivés a hospitals els pacients amb «insuficiència respiratòria, dispnea o taquipnea i febre» que fossin «independents per a la marxa o índex de Barthel més gran que 60, sense deteriorament coginitiu» i sense «comorbiditat associada en fase avançada». Pocs avis passen aquest estricte tall.

Còctel «de confort»

La instrucció indica el procedir en el seu annex 2, titulat ‘Protocol per a pacients que no responen al tractament

conservador i tenen criteris d’exclusió de derivació’. L’«exclusió de derivació» era l’avantsala de la mort. Quan es posessin greus ja sense solució, o en situació d’«últims dies», calia evitar-los el sofriment injectant-los (a les residències, d’acord amb el geriatre de l’àrea sanitària, i a les cases amb la família), una combinació «de confort», de levomepromazina i midazolam (ansiolítics), haloperidol (anestèsic i tranquil·litzant), i diclofenac (analgèsic) per via subcutània, si és possible, amb «infusors baxter de cinc dies», ja que amb ells «s’optimitza l’ús de recursos humans i el pacient està controlat durant aquell temps».

A Catalunya, hi va haver un complement per al document ja conegut del SEM que manava prioritzar els recursos per a «aquells pacients que més se’n puguin beneficiar, en termes d’anys de vida salvats» i «evitar el fenomen del ‘primer que arriba, el primer que ingressa’. Aquest protocol, datat el 24 de març passat, té un capítol següent elaborat el 31 de març per la Gerència del Medicament del Sistema de Salut de Catalunya. Es titula ‘Tractament extrahospitalari dels símptomes de final de vida en la infecció per SARS-CoV-2’. És un promptuari per sedar moribunds, «tant en domicilis com en residències geriàtriques» si no podien ser hospitalitzats.

En el seu capítol de Context, diu que «prendre la millor decisió possible davant la seva malaltia [la Covid-19]» depèn de «la situació dels recursos disponibles», a més de «la voluntat del pacient». L’informe aconsella l’ús de morfina i midazolam. Però en els dies durs de la pandèmia la demanda de midazolam s’havia disparat i no era fàcil trobar-lo, per la qual cosa deia el protocol: «S’ha prioritzat l’ús de levomepromazina».

Els propis fills

És un còctel farmacològic semblant al que va recomanar al març la Societat Espanyola de Medicina Geriàtrica (SEMEG) en el seu informe ‘Sedació pal·liativa en distrés respiratori agut refractari Covid-19’, si bé hi afegia buscapina i haloperidol.

El 26 de març, la Gerència d’Atenció Primària de la sanitat navarresa també va editar un ‘Protocol d’atenció a pacients en situació de gravetat no candidats a trasllat hospitalari o últims dies en la crisi de la Covid-19 en el medi residencial i atenció primària’, amb una sedació similar, a què s’afegien els opiacis oxicodona i fentanil.

Notícies relacionades

El drama de les residències a Madrid: Així s'impedia derivar persones grans a l'hospital | ÀUDIO

Milers de morts sospitoses de coronavirus, però sense una causa clara

L’escassetat de metges d’atenció primària en els dies més negres de l’epidèmia va arribar a ser dramàtica en pobles i barris de Madrid, i els mateixos familiars van haver de fer-se càrrec de la perfusió de sedants. C. R. explica: «Posàvem al malalt la primera dosi, i després ja li deies a la família com havia de mantenir la dosi a la ‘palomilla’».

Es refereix a un èmbol d’analgèsics que instal·laven al costat del seu llit, tapat amb una bossa negra per evitar que la llum desactivés els fàrmacs. «Abans de la pandèmia no se sedava a casa mai, mai» a la zona madrilenya on treballa aquesta auxiliar d’infermeria, que acumula 14 anys d’experiència.