Sobreviure al ‘baby clash’, la potencial crisi de parella que desencadena el naixement d’un fill

Els pares primerencs reben el seu nadó amb una barreja de por i il·lusió per la gran responsabilitat que comporta la criança. Les seves vides es transformen per sempre i, amb això, àmbits com la relació de parella també canvien. I el procés pot ser complex.

La psicòloga Isabel Fernández, del gabinet viguès Amaranta (especialitzat en teràpia de parella i perinatalitat, entre altres àmbits), defineix el naixement d’un fill com “un estressor”. “És una paraula dura, però és així: és una experiència molt transformadora, tant a nivell individual com de parella”, aclareix.

Fins i tot existeix un terme que descriu aquesta “crisi” que pot travessar una parella arran d’aquest motiu, l’anomenat 'baby clash'. La manca de son, els canvis hormonals i emocionals, la reducció del temps d’intimitat o el desequilibri en el repartiment de responsabilitats a la llar són factors determinants perquè esclati aquest fenomen.

Isabel Fernández subratlla que una parella ha de valorar bé en quin estat es troba la relació abans d’embarcar-se en la paternitat. “Si el vincle és sòlid, té una bona base i tots dos estem alineats, en principi l’arribada del nadó no hauria de suposar una crisi, tot i que sí una adaptació”, detalla. “En canvi, quan apareix una crisi, sol ser perquè ja hi havia problemes abans. Potser no es percebien o estaven normalitzats dins la rutina, però quan apareix aquest tercer membre, aquest estressor, tot es fa molt més visible”.

Quan la Bàrbara (nom fictici) i la seva parella, Héctor, van decidir ser pares per primera vegada, feia nou anys que estaven junts. “Ens coneixíem molt bé i havíem viscut situacions que consideràvem estressants o límit”, explica. “Però, és clar, encara que coneguis bé la teva parella, quan es converteix en mare o en pare canvia, i t’hi has d’adaptar. Jo mateixa no soc la mateixa persona que fa tres anys”.

Una de les coses que més li va costar assimilar a la Bàrbara va ser que el seu marit no canviés “la seva vida” durant l’embaràs. La psicòloga Isabel Fernández explica que, en general, “moltes dones es converteixen en mares des que el test dona positiu, mentre que els pares solen fer-ho quan el nadó ja és present o comencen a relacionar-s’hi”.

Això crea una bretxa que genera en les mares una intensa sensació de solitud i incomprensió. Els homes, per la seva banda, també “poden sentir-se desplaçats o insegurs” i pensar “no sé fer-ho com ella” o “ja no em fa cas”.

“Si no es treballa, sobretot a través de la comunicació assertiva, intentant entendre l’altre encara que no estiguem dins del seu cap, aquesta distància creix”, matisa la terapeuta. Quan es cronifica, quan les discussions són constants i “es perd la confiança com a equip”, és recomanable demanar ajuda professional.

D’altra banda, cal recordar que d’aquesta “crisi” se’n pot sortir reforçat “com a equip”. “Avui és el naixement d’un fill, però tot el que aprenem com a parella i a l’hora de comunicar-nos i no sentir-nos sols ens ajudarà quan demà arribin altres situacions, com un ascens o la mort d’un ésser estimat”, reflexiona l’experta.

Les tasques invisibles

En moltes parelles el problema neix d’una cosa tan quotidiana com les feines domèstiques. Per a la Bàrbara, i també per a gran part de les dones que passen pel gabinet Amaranta Psicologia, la neteja, l’ordre i l’organització de la casa són el focus de conflicte que més costa afrontar, malgrat que ella i l’Héctor, que ja tenen dos fills, han treballat al màxim la comunicació assertiva.

“Ells consideren que ja han fet molt cuidant el nen una estona, i aleshores ja no han de fer res més. I nosaltres sempre exigim més. Jo planifico els àpats, els cuino, els deixo preparats… i ell els treu, els escalfa i els dona al nen. Aquest és el repartiment”, explica. “Si no ho accepto, és una discussió constant. I hi ha vegades que prefereixo callar i empassar-m’ho, i enfadar-me amb mi mateixa”.

Fernández reconeix que és “difícil”, perquè parlem d’una “injustícia”, d’unes “tasques invisibles” que acaben assignades sense saber gaire bé com ni per què. La psicòloga també recomana reposar l’enuig abans de comunicar-lo o intentar expressar-lo per escrit en una carta a la parella.

Quan arriben pares a consulta en aquests casos, el primer és fer-los veure que són “el resultat d’una educació que no ha estat igualitària” i les conseqüències que això té en la relació. Després és més fàcil que en prenguin consciència i canviïn, des de la comprensió mútua i la flexibilitat.

Espai per a la intimitat

El temps a soles disminueix amb l’arribada d’un nadó, cosa que pot contribuir al distanciament de la parella. La psicòloga Isabel Fernández recorda gairebé com un mantra als seus pacients que aquest moment de “cansament i sobreesforç” és “finit” i no dura “per sempre”. “Tenir-ho present redueix molt la pressió”, afirma.

L’“ideal” seria trobar un equilibri entre “tres temps”: el temps individual, el temps en família i el temps en parella. Sempre tenint en compte, és clar, les necessitats, desitjos i possibilitats materials de tots dos membres.

Notícies relacionades

El sindicat Professors de Secundària proposa una nova vaga unitària docent per la diada de Sant Jordi

El Parc Taulí de Sabadell incorpora un programa per millorar els símptomes del Parkinson

La Bàrbara explica que amb el naixement del seu primer fill aquests plans “de dos” van desaparèixer completament (no se sentia preparada per separar-se del nadó fins que va fer dos anys) i fer collit inevitablement “va ressentir la vida sexual”, sumat als canvis hormonals. “Quan vam deixar el nen amb els meus pares per primera vegada una nit i vam anar tots dos a sopar fora en un lloc preciós vam dir: ‘ostres, com ho trobàvem a faltar’. Però vas tan accelerat i et fiques tant en la rutina que ni tan sols notes que necessites una altra cosa”.

“Calen moments en parella, però crec també que sobrevaloràvem determinades coses i en infravaloràvem d’altres que sí que tenim a l’abast i que són molt més fàcils d’aconseguir”, reconeix la viguesa. Per exemple, ara que ja són pares de dues criatures, han decidit reservar les nits de divendres per sopar junts a casa, encara que sigui amb un nadó a la falda. D’aquesta manera, “conversem, veiem una pel·lícula o estem una estona asseguts i recuperem una mica el nostre temps”.