crisi sanitària

L'epidèmia, aquest motor de la creativitat

Les successives epidèmies de pesta que van assolar Europa entre els segles XIV i XVII van canviar el rumb de la pintura i van inspirar artistes i escriptors

zentauroepp52924997 icult200325192949

zentauroepp52924997 icult200325192949 / Baztan Lacasa Jose

5
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Des que existeix aquesta pesarosa consciència que passarem un bon temps tancats corre la dada que William Shakespeare va escriure tres majúscules peces de teatre mentre estava tancat per culpa de la pesta: ‘El Rei Lear’, ‘Macbeth’ i ‘Antoni i Cleòpatra’. Cal anar amb compte amb les paraules: pel que sembla, no existeix cap prova que semblant frenesí creatiu hagi tingut lloc durant una quarantena; sí, en canvi, que va ocórrer quan els teatres de Londres estaven tancats per l’epidèmia, i la seva companyia, de gira per les províncies. El 1603, el 1604 i el 1606 Londres va ser assetjat per la pesta, i va ser durant aquells anys, i en aquesta atmosfera, que van brollar de les mans de l’escriptor anglès les tres obres, segons va declarar fa poc l’especialista en Shakespeare i professor de literatura britànica en la Sorbona François Laroque. De fet, Laroque diu que les epidèmies van ser una constant en la vida de l’escriptor. Fins a 98 vegades apareix la paraula «pesta» a les seves obres de teatre.

Shakespeare va escriure tres majúscules obres de teatre mentre les sales de Londres estaven tancades per l’epidèmia de pesta

El que suposadament intenten transmetre els qui han tornat a divulgar la dada aquests dies és que el confinament pot ser un lloc creatiu: un temps i un espai idonis perquè floreixi l’art. Perquè floreixin, en general, les idees: va ser a causa d’un brot de pesta, com també es recorda en aquests dies, que la Universitat de Cambridge va tancar temporalment les seves portes el 1665, obligant Isaac Newton a refugiar-se a la seva casa de Woolsthorpe Manor, al comtat anglès de Lincolnshire. I va ser allà, un dia, al jardí, veient una poma caure de l’arbre, que va trobar la inspiració per formular la que seria al final la llei de la gravetat. Li va explicar la història a William Stukeley i aquest la va consignar a la seva obra ‘Memoir of Sir Isaac Newton’s Life’, publicada el 1752. La casa va ser convertida, amb els anys, en museu. La pomera segueix allà.

William Shakespeare. / EL PERIÓDICO

Mort, desolació i cultura

Les epidèmies que van assolar Europa entre els segles XIV i XVII van marcar social i políticament el continent, però també culturalment, més enllà del que alguns genis poguessin concebre en condicions agitadament vinculades a les crisis. Dit amb cruesa, la pesta sempre va deixar darrere de si una línia de mort i desolació, però també un llegat cultural. «Hi ha obres pictòriques, arquitectòniques, literàries i musicals inspirades i originades arran de les epidèmies», diu Milagros León Vegas, professora d’Història Moderna de la Universitat de Màlaga, autora de l’extens article ‘Arte y peste, del Medievo al ochocientos, de la mitología a la realidad local’, publicat fa uns anys al ‘Boletín de Arte’. «Les obres artístiques inspirades en desastres epidèmics –explica– suposen un etern recordatori de la fragilitat humana, un estat de consciència molt present entre els segles XIV i XVIII».

«Les obres inspirades en desastres epidèmics són un etern recordatori de la fragilitat humana», diu Milagros León Vegas, professora d’Història Moderna

D’aquesta realitat que va marcar Europa durant més de quatre segles, van brollar obres literàries de signe perdurable com a ‘Diari de l’any de la pesta’, de Daniel Defoe, i ‘Els promesos’, d’Alessandro Manzoni, totes dues escrites posteriorment a les epidèmies que retraten a les seves pàgines (la pesta londinenca de 1665 i la milanesa de 1630, respectivament). Tot i que les dues són lloades per la seva capacitat, des de tècniques literàries diferents –més notari Defoe, més poeta Manzoni–, de traslladar al lector l’ambient propi de ciutats assetjades per l’epidèmia, hi ha obres com el ‘Diari’, de Samuel Pepys, que tenen el valor agregat de fer-ho, per dir-ho així, en directe: Pepys va escriure la seva obra monumental (més d’un milió de paraules) entre 1660 i 1669, i entre els esdeveniments que narra hi ha la pesta de 1665, la mateixa que Defoe.

Isaac Newton. / EL PERIÓDICO

Bruegel, Serré i un anònim

Dit tot això, és sens dubte la pintura la que més es va deixar influir i la que més va retratar els segles de la pesta. Segons León Vegas, llavors va passar una cosa molt important, i és que les contínues epidèmies van canviar radicalment la representació que fins aleshores s’havia fet de la mort. Pot ser que l’exemple paradigmàtic sigui ‘El triomf de la mort’, la impressionant pintura de Pieter Bruegel, que avui forma part de la col·lecció del Museu del Prado, en la qual «la Humanitat és portada per un exèrcit d’esquelets a un immens taüt». La professora destaca altres exemples com La pesta de Marsella de 1720, de Michel Serre –francès nascut a Tarragona que va ser testimoni directe de l’epidèmia que va pintar–, «on es plasmen les tasques d’evacuació de cadàvers i neteja d’espais públics», així com el quadro exvot, d’autor anònim, L’epidèmia de pesta de 1679, conservat actualment a l’església de Sant Domingo d’Antequera, que representa, com explica León Vegas, «enterraments col·lectius en grans fosses, cremadors per als objectes infectats, pràctiques mèdiques com les famoses sagnies i la cauterització de bubons, a més de cultes religiosos que propicien la intervenció de la Virgen del Rosario».

El professor d’Història de l’Art Fernando Quiles destaca la «gran influència» que va tenir la pesta de 1649 en la pintura sevillana

Notícies relacionades

Al seu article’ Resurrección de una escuela. La peste de 1649 y el quiebro en la evolución de la pintura sevillana’, Fernando Quiles, professor d’Història de l’Art de la Universitat Pablo de Olavide, ressenya la «gran influència» que va tenir l’epidèmia sobre la pintura sevillana, tant en termes de «canvi generacional» com en termes de «l’aprofundiment dels sentiments religiosos», motor d’«una clara reorientació artística». En conversa amb aquest diari, Quiles explica que el canvi va ser liderat per pintors com Murillo («que va viure amb dolor la malaltia, ja que dues de les seves filles van morir en aquest tràngol») i Zurbarán («que va perdre el seu fill, també un prometedor artista»). La trajectòria artística de tots dos va quedar irremeiablement condicionada per l’experiència.

‘Autoretrat’, de Bartolomé Esteban Murillo. / EL PERIÓDICO

És probable que torni a ocórrer el mateix, i que d’aquesta pandèmia –de la tancada, del dolor pels morts, del redescobriment de la nostra fragilitat–, brolli art i brollin idees. Paolo Giordano, l’italià de La solitud dels nombres primers, ja va publicar la primera novel·la sobre el coronavirus a una velocitat que és recordatori del destí dels temps. Segurament d’altres s’ho prendran amb més calma, reflexionaran. «Crec que l’art es farà eco de l’ocorregut. En realitat, ja ho està reflectint», diu Quiles. «Crec en el dinamisme de l’art i dels artistes, però dubto molt que es produeixi un canvi substancial», afegeix. León Vegas no descarta que «sorgeixin creacions inspirades en la por i l’horror d’aquesta pandèmia», però diu que el paper de relator de la realitat que en temps va exercir la pintura aquesta vegada recaurà en la fotografia. Hi va haver un art de la sida en els pitjors moments de la pandèmia. És segur que n’hi haurà un del coronavirus.

Temes:

Coronavirus