Saka destrueix l’obsessió de l’Atlètic

Serà l’Arsenal qui disputi a Budapest la final del dia 30, ja es veurà si contra el PSG o el Bayern, la segona de la seva història després de la que va perdre contra el Barça el 2006. Amb seguretat, sigui qui sigui el rival, no serà favorit l’equip d’Arteta, després d’una semifinal competida i igualada fins a l’extrem, però d’un nivell futbolístic limitat. És igual, això ningú a Londres ho recordarà.

Podia haver caigut de qualsevol costat el resultat de l’Emirates després de l’1-1 de l’anada i això només magnifica el dolor de l’Atlètic, que es va sentir per moments a prop de la pròrroga. Potser amb 90 minuts d’un Julián Álvarez en plenitud física, la història hauria sigut diferent. Però això ja poc importa i, sobretot, no consola gens. La semifinal va ser el mur d’un club al qual ja només li val el títol.

Sense riscos després de l’1-1

La magnitud de l’oportunitat, més per a dues plantilles no acostumades a bregar-hi, es va reflectir des de l’inici en una fèrria voluntat des de les dues meitats del camp de no cometre ni un error, una determinació que la por del fracàs tendeix a aguditzar. L’Atlètic xiuxiuejava a l’Arsenal que anés contra ell, que s’atrevís a buscar-li les pessigolles, i els londinencs refusaven acceptar l’enverinada invitació, temorosos dels contraatacs del seu rival.

A l’Arsenal, amb cinc canvis respecte a l’anada, sense Zubimendi i Odegaard però amb Saka, li faltava imaginació per desarborar un Atlètic que amb Llorente per dins multiplicava la seva omnipresència en les ajudes defensives. No passava res de substància en el primer temps, fins que sobre la botzina del descans tot va canviar.

Un gran desmarcatge de Gyökeres va propiciar un desequilibri defensiu de l’Atlètic, que va acabar amb Trossard rematant a l’àrea, Oblak parant-la com bonament va poder (l’única parada entre els dos porters en el primer temps) i Saka, més despert que Ruggeri, aprofitant el rebuig mort a l’àrea petita. De nou, l’Arsenal s’avançava en aquesta eliminatòria just abans del descans.

A Londres, no obstant, no van saber armar la rabiosa reacció que van desplegar al Metropolitano, més enllà d’una ocasió tan clamorosa com aïllada de Giuliano. Van reclamar els blanc-i-vermells un penal de Calafiori a Griezmann, molt clar, però la sanció d’una falta anterior de Pubill que en realitat no era tal va anul·lar la possibilitat de revisió. Un reflex més d’un arbitratge defectuós i casolà a més no poder, propi d’una altra època.

Notícies relacionades

La Pista de Gel del Barça reobre avui al campus de la UB

MotoGP muntarà un Fan Festival a la plaça Catalunya

Simeone va consumir els seus cinc canvis en un marge de vuit minuts, incloent-hi la substitució d’un Julián Álvarez el malmès turmell del qual va esgotar el seu crèdit passada l’hora de partit. Griezmann, exhaust, tampoc va poder més. I així, sense els seus dos genis, la missió prenia caires d’impossibilitat.

A partir de llavors, amb més cames i menys talent, els blanc-i-vermells van entregar la seva fe a l’empenta i la irracionalitat, a la recerca de la referència de Sorloth per pivotar al seu voltant i a la hiperactivitat de Llorente per trencar l’ordre marcial imposat per Arteta. Ja no hi va haver res a fer, el mal ja estava fet i era irreparable. L’obsessió es mantindrà a Madrid; a l’Arsenal l’espera una oportunitat d’arribar al cim de la seva història.