La venjança del pangolí

Si al final s’acaba demostrant, com sembla apuntar un nou estudi publicat a la revista ‘Nature’, que el consum de pangolí sí que es troba en l’origen de la pandèmia del coronavirus, caldrà concloure que tot aquest dissortat assumpte no és més que un cas de defensa pròpia. Els responsables d’aquesta investigació, liderada per dos viròlegs xinesos i un d’australià, han detectat virus genèticament molt semblants al SARS-CoV-2, que causa el Covid-19, en diversos pangolins malais confiscats el 2017 a la regió xinesa de Guangxi. I tot i que el grau de similitud genètica, que oscil·la entre el 85% i el 92%, no és suficient per determinar que aquest mamífer amb escames d’hàbits nocturns és el responsable directe de la transmissió de la malaltia als humans, sí que permet afirmar que el pangolí és un hoste intermedi, capaç de portar el virus sense veure’s afectat.

Defensa pròpia, dèiem. Víctima d’un abusiu comerç il·legal que ha posat l’espècie en risc d’extinció –alguns informes assenyalen que representa el 20% del total del tràfic clandestí d’animals salvatges al món–, el pangolí és molt cobejat tant per les seves escames, utilitzades amb profusió en la medicina tradicional xinesa, com per la seva pell i la seva carn, considerada una menja exquisida en alguns països asiàtics i a la qual, a més, se li atribueixen propietats benèfiques, com estimular la lactància o millorar la circulació de la sang.

Guisat a foc lent

Un reportatge sobre el contraban d’animals publicat el 2007 al diari britànic The Guardian incloïa el gràfic testimoni d’un cuiner de Guangdong que explicava com preparar un pangolí: «Els mantenim vius en gàbies fins que el client fa la comanda. Llavors els colpegem amb un martell per deixar-los inconscients, els tallem el coll i els dessagnem. És una mort lenta. Després els bullim per treure’ls les escames. Tallem la carn a trossos petits i la utilitzem per fer diferents plats, incloses sopes i guisats a foc lent. Habitualment, els clients s’emporten després la sang a casa».

En un tràngol semblant, abans del degollament i amb l’olla preparada, el naturalista anglès David Attenborough va veure el seu primer exemplar de pangolí mentre rodava un documental al sud-est asiàtic. El científic i divulgador va quedar enamorat per la seva singularitat – «és un dels animals més entranyables i amenaçats que mai he trobat»– i no va dubtar a incloure’l, juntament amb el rinoceront de Sumatra, la granota de Darwin i el tití lleó negre, entre altres, en la llista de les 10 espècies en perill que salvaria de l’extinció si disposés d’una arca per fer-ho.

El rodet cuirassat

La fascinació d’Attenborough és comprensible. El pangolí és l’únic mamífer cobert d’escames i un dels pocs, juntament amb els humans, els primats i els cangurs, que practica el bipedisme, gràcies a la seva cua. La llengua, musculada i enganxosa, pot arribar a ser tan llarga com tot el seu cos i això li permet assaltar els formiguers i termiters a la recerca d’aliment. El seu nom procedeix de la paraula malaia ‘penggulung’, que significa ‘rodet’, i fa al·lusió a la capacitat d’enroscar-se sobre si mateix fins a formar una bola d’escames gairebé impenetrable per protegir-se dels depredadors.

Però aquest mecanisme de defensa pot fer poca cosa davant l’home; de fet, atesa la seva reduïda mida (un pangolí fa entre 35 i 60 centímetres, en funció de la subespècie), la posició defensiva facilita la seva captura i portabilitat. I malgrat les regulacions més o menys recents que proscriuen a la Xina la venda de productes de pangolí tret d’en casos molt concrets associats amb el seu ús medicinal, el comerç que genera a Àsia l’anomenat ‘os formiguer amb escames’ continua desbocat.

Preus disparats

El gener del 2019 es va intervenir al port de Hong Kong un vaixell de càrrega amb nou tones d’escames que corresponien, aproximadament, a uns 14.000 animals. Només dos mesos més tard, la policia duanera s’apoderava a Malàisia de 33 tones de carn de pangolí. Es calcula que en les últimes dues dècades la població de pangolins malais s’ha reduït en un 80% i la de pangolins filipins i indis, un 50%, mentre que el pangolí xinès es considera pràcticament extingit. Això ha provocat un increment brutal del preu dels exemplars vius: si als anys 90 el quilo costava uns sis dòlars, avui es paga a més de 600.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Així doncs, resulta temptador (tot i que sigui poc rigorós des del punt de vista científic) pensar en el coronavirus com en l’últim escut protector davant l’home d’aquest animal cuirassat dissenyat per a la defensa. «Temorós però temible», va escriure d’ell l’excèntrica escriptora nord-americana Marianne Moore en un dels seus més celebrats poemes, titulat justament ‘El pangolí’. «Aquesta gairebé carxofa amb cap, potes i estómac de pedra / aquest enginyer artista nocturn en miniatura és, / sí, la rèplica de Leonardo da Vinci. / Animal inquietant i treballador del qual amb prou feines hem sentit parlar».

Gairebé 85 anys després de la publicació d’aquests versos, el món sent parlar del pangolí i comença a aprendre, de la pitjor manera, les funestes conseqüències que té creuar-se al camí d’aquest mamífer escamnat, «model d’exactitud de quatre grapes / fet per moure’s en el silenci».