A la sala d'operacions, millor amb la mare o el pare

El Pablo (nom fictici) té 2 anys. Està assegut en un bressol. Porta el bolquer i una bata d’hospital. Les parets tenen dibuixos bonics i a la porta es llegeix URPA, Unitat de Recuperació Postanestèsia. El Pablo té posada una via. Està envoltat de personal sanitari. Però la seva mare, la Renata, està amb ell, agafant-li la mà. Pablo comença a posar-se nerviós i demana aigua, però la seva mare li diu amb infinit afecte que ara no pot, que ja beurà després. Pablo està a punt d’entrar en una de les sales d’operacions de l’hospital infantil de La Paz (Madrid). Els metges li practicaran una circumcisió i una colonoscòpia.

Uns infermers s’emporten el bebè al bressol amb rodes. La Renata no li deixa anar la mà. Entren a la zona dels quiròfans. La Renata s’ha posat l’uniforme reglamentari. L’anestesista comença a fer la seva feina. El Pablo plora, mou les cames i els braços. Es resisteix, lògicament, que la metge li posi la màscara. La Renata s’hi acosta més, li fa petons, li acaricia la panxulina, li diu que els aparells mèdics són globus amb adhesius, aquests amb els quals tant li agrada jugar. Li xiuxiueja coses boniques a cau d’orella. I el Pablo es calma. I s’adorm. L’anestèsia ha fet efecte. La Renata se’n va. Ara el seu nen ja no la necessita. Només necessita els metges.

Adormir-se i despertar-se amb la mare

Poc més d’una hora després, avisen a la Renata i una metge li somriu i li diu aquesta frase màgica i meravellosa que tot pare vol sentir: «Ja està. Tot ha anat bé». Entusiasmada i també nerviosa, torna a la sala URPA, on ben aviat portaran el seu fill i on començarà a despertar-se. L’últim que va veure la criatura abans de l’operació va ser el somriure i els ulls de la seva mare. El primer que veurà quan es desperti serà això mateix. Mare.

Si el Pablo hagués sigut intervingut fa un any, el més probable és que la Renata no hauria pogut estar amb ell al quiròfan. L’acompanyament matern o patern previ a una operació quirúrgica infantil s’està implementant a poc a poc a molts hospitals espanyols. A La Paz està en complet funcionament des de fa vuit mesos, després que el doctor Pascual Sanabria, cap de secció d’Anestesiologia i Reanimació Pediàtrica, comprovés els seus efectes beneficiosos i lluités fins a la sacietat per la seva aprovació.

«Tot i que siguin cinc minuts»

La Renata, que viu a Extremadura i s’ha desplaçat a Madrid per a la intervenció quirúrgica de la seva criatura, només té paraules d’agraïment. «Quan vam ingressar ens van explicar que hi havia aquesta possibilitat i per descomptat que vaig dir que sí, que estaria amb el meu fill fins que estigués anestesiat. En un hospital, les mares ens sentim una mica inútils perquè no hi podem fer res. Però el que sí que podem fer és acompanyar els nostres fills, sempre que no molestem els metges. Tot i que siguin cinc minuts crec que és una cosa molt important. Abraçar-los, acariciar-los i tranquil·litzar-los fa que entrar en una sala d’operacions sigui menys traumàtic per a ells. Tot es fa més humà. I els pares crec que també ens quedem més tranquils», explica a EL PERIÓDICO.

Quan la Renata torna a l’URPA –nom que li quedarà gravat a foc en la memòria– acompanya el seu fill en el despertar de l’anestèsia. El petit obre els ulls i veu la seva mare, que li xiuxiueja, l’acaricia i li somriu. Li diu que els metges curen la gent i que aviat se sentirà bé. El Pablo ha de pensar que, si la mare està amb ell, res de dolent pot passar. Tot i que sigui en una llitera, amb més d’un cable envoltant-li el cos i amb desconeguts que el toquen per tot arreu. La mare està amb ell.

Mentre es canviava de roba en una sala específica per a això (el doctor Sanabria recorda l’immens esforç que va costar habilitar aquesta minihabitació atès el poc espai que va quedant a La Paz), la Renata es troba amb una enquesta de satisfacció, la participació de la qual és voluntària. No fa falta res més que mirar la seva cara per saber quina qualificació (d’un a cinc) posarà en les deu preguntes.

A diversos hospitals

A la Mónica, una altra mare d’un nena operada fa tres anys, li hauria agradat ser la Renata. A ella no li van deixar acompanyar la seva petita, nascuda de manera prematura, quan va entrar al quiròfan per a una intervenció. La Mónica sabia que estava a les millors mans (les dels professionals de la sanitat), però ella hauria volgut acompanyar la seva filla, agafar-li la maneta i xiuxiuejar-li que tot anaria bé abans que es quedés dormida per l’anestèsia i envoltada de desconeguts.

L’acompanyament paternal o maternal a la sala d’operacions durant l’anestèsia prèvia a les operacions infantils s’està implementant a poc a poc a molts hospitals espanyols. Al General de Villalba (Madrid) es va aprovar el març del 2017, Sant Joan de Déu (Barcelona) també fa un temps que ho permet, igual que el Quirón (Pozuelo, Madrid) i l’Infanta Elena.

«Hi ha hagut un canvi de tendència i s’ha apostat per humanitzar aquest tipus d’intervencions. Està molt bé que un nen entri en una sala d’operacions als comandaments d’un cotxe de joguina [una cosa que es fa també a molts hospitals per reduir l’ansietat del menor], però realment aquest nen on millor pot estar és als braços de la seva mare o del seu pare», resumeix Alberto García-Salido, pediatre de l’hospital infantil Niño Jesús (Madrid), on també es porta a terme l’acompanyament paternal. «És una cosa lògica que respon a una demanda dels pares i les mares i que està pensada per al benefici de les criatures. És tan lògic com que l’UVI infantil sigui de portes obertes i es permeti als pares estar-hi tot el temps que vulguin amb els seus fills i no durant unes determinades hores al dia», afegeix.

També en proves senzilles

Armando Bastida, infermer de Pediatria, autor de ‘Sana, sanita’ i responsable del projecte ‘Criar con sentido común’, recorda que els drets del nen hospitalitzat inclouen el d’estar acompanyat dels seus pares o de la persona que els substitueixi el màxim temps possible, sempre que la seva presència no interfereixi en el desenvolupament dels procediments mèdics. Bastida considera fonamental l’acompanyament patern o matern no només en les operacions quirúrgiques, sinó en analítiques, ecografies i radiografies, proves mèdiques senzilles però que també provoquen temor en els menors i en què els progenitors poden contribuir molt a calmar-los.

Fa anys, Bastida va acompanyar un dels seus fills –que llavors tenia quatre anys– que li fessin una analítica en un centre de salut. «El pare s’espera a fora», li va etzibar el personal sanitari. Bastida i la seva dona s’hi van negar perquè no volien separar-se del seu petit i van portar el cas al Síndic de Greuges, que, temps després, els va donar la raó i va confirmar que els menors han de poder anar acompanyats pels seus pares a les proves mèdiques, tot i que amb (evidents) matisos. «Els nens pateixen molt quan no entenen alguna cosa i ells no són capaços de comprendre que el pare o la mare els deixin sols envoltats de desconeguts que li estan fent coses que no li agraden», afegeix l’infermer i divulgador.

Un estudi amb 600 pacients

Igual com en altres països –com al Regne Unit, on està bastant estès– a Espanya també s’ha estudiat i debatut recentment l’acompanyament paternal previ a operacions quirúrgiques infantils. El doctor Pascual Sanabria, cap d’Anestesiologia i Reanimació Pediàtrica de La Paz, explica que a l’hospital Quirón de Madrid es va emprendre un estudi amb 600 pacients per demostrar amb mètode científic les virtuts d’aquest acompanyament. L’informe es va convertir en una tesi doctoral, dirigida per Sanabria i llegida a la universitat Autònoma de Madrid l’abril del 2019.

La tesi demostra que la presència dels pares en la inducció anestèsica redueix l’impacte psicològic negatiu que té el pas pel quiròfan en els nens. A més, suposa un clar augment en la seguretat del pacient perquè el percentatge d’induccions perfectes s’incrementa més de 7,5 vegades. Els grups d’edat en què més influeix són els nens i nenes de fins a cinc anys. «La presència paternal associada a la premedicació –continua la tesi doctoral– disminueix la intensitat d’agitació postoperatòria més de 10 vegades».

Sanabria viatjarà al març a Barcelona per explicar l’experiència de l’acompanyament paternal a La Paz durant el Congrés Internacional d’Experiències del Pacient. L’especialista està pletòric amb els resultats que està donant la iniciativa, tot i que reconeix que alguns professionals sanitaris van mantenir cert rebuig al principi. «Ara ja estan tots convençuts dels seus beneficis», resumeix.

Les mares, sempre

L’acompanyament és voluntari. Les estadístiques confirmen que tots els pares accepten i que sempre (gairebé sempre) són les mares les que entren. «És un mètode excel·lent perquè els pacients estiguin més tranquils. A més, la mare col·labora amb els metges a l’hora, per exemple, de realitzar el test de seguretat previ a qualsevol operació. Els diuen coses als seus fills, els canten cançons, aconsegueixen reduir la seva ansietat i, quan el menor està inconscient, la convidem a sortir per començar l’operació. Quan el nen o la nena es desperta, el primer que veu és la cara de la seva mare. Abans, quan no estava permès aquest acompanyament, es vivien situacions molt tenses. Fins i tot, immobilitzàvem els nens que més nerviosos es posaven al despertar-se. La saviesa popular diu que el nen que s’adorm tranquil es desperta tranquil, i que el que ho fa plorant es desperta plorant. Doncs igual al quiròfan», resumeix el responsable de l’hospital madrileny, un gegant mèdic on cada dia es poden programar unes 40 operacions infantils.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Els beneficis terapèutics de l’acompanyament matern no només es donen en els minuts i hores posteriors a la intervenció quirúrgica, sinó també passat un mes. «Després de passar per un quiròfan molts nens poden patir malsons o ansietat per la separació de la seva mare, o, de sobte, tenir trastorns en l’alimentació o no controlar el pipi», comenta el doctor Sanabria. Està científicament demostrat que l’acompanyament als quiròfans minimitza aquests efectes col·laterals. 

 ► Más informacions de Mares, pares i nens

Mares, pares i nens