16 jul 2020

Anar al contingut

REBUIG SOCIAL

L'avortament: la tomba política de Gallardón

La 'contrareforma' de la llei del 2010 de Zapatero va acabar amb la dimissió del llavors ministre de Justícia

El text només permetia la interrupció de l'embaràs en cas de violació o menyscapte de la salut

Elisenda Colell / Beatriz Pérez

L'avortament: la tomba política de Gallardón

Desembre del 2013. El Consell de Ministres aprova el denominat avantprojecte de llei orgànica de protecció dels drets del concebut i la dona embarassada, la normativa més reaccionària del Govern del PP, ja que augmentava les restriccions a la interrupció de l’embaràs. La norma suposava suprimir el dret a l’avortament, tal com estava establert en la llei de terminis del 2010 del Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. L’anomenada «contrareforma» de l’avortament, impulsada pel llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va registrar de manera immediata l’oposició de col·lectius de dones i de professionals de la sanitat.

¿En què consistia?

El projecte de llei de Gallardón canviava el paradigma de l’avortament a Espanya. Ja no es restringia aquest dret en funció dels terminis, en els quals es basa la llei actual, sinó que només permetia l’avortament sota determinats supòsits. Eren dos: les mares podien avortar voluntàriament si havien sigut violades o si existia un «menyscapte important i durador» per a la salut física i psíquica de la dona o del fetus.

En el primer supòsit, el de la violació, només es permetria avortar les mares fins a les 12 setmanes de gestació, aportant sempre la denúncia policial. Aquest termini es podria ampliar fins a les 22 setmanes si existís un «perill per a la salut» de la mare amb un «diagnòstic precís».

En el segon supòsit, haurien de ser tres professionals els que acreditessin el «menyscapte per a la salut» de la mare. En concret, farien falta dos informes de dos metges diferents i de centres sanitaris diferents del que anava a realitzar l’avortament. Uns professionals que, segons estipulava el projecte de llei, havien de ser «especialistes en la patologia que genera aquesta decisió». Després d’aquests diagnòstics, la dona havia de rebre una informació verbal sobre les alternatives de l’avortament. I hauria d’esperar set dies (en comptes de tres com dicta la llei vigent) per prendre la decisió. 

A més, en el cas de les menors, a tots aquests tràmits se sumava la necessitat de comptar amb el consentiment dels progenitors o tutors legals. Aquest va ser l’únic supòsit que va acabar sent aprovat i que va modificar la llei de Zapatero del 2010.  

Amb la ‘llei Gallardón’, totes aquestes dones que no complissin aquests supòsits i acabessin avortant igualment es convertirien en delinqüents. Els metges que les ajudessin a avortar s’enfrontarien a una pena d’entre un i vuit anys de presó. Tampoc estava permès publicitar l’avortament en cap centre mèdic, ja fos públic o privat.

Rebuig social i mèdic

L’esquerra espanyola, les associacions feministes i associacions professionals van manifestar, en diferents mobilitzacions i comunicats, el seu rotund rebuig de la futura reforma de l’Executiu del llavors president Mariano Rajoy. Els especialistes que apliquen els programes de control de l’embaràs i que atenen parts i eventuals avortaments en hospitals públics i clíniques privades de Catalunya, la van considerar un «fre i retrocés». 

La llei va ser criticada fins i tot dins del PP per dirigents com el llavors president d’Extremadura, José Antonio Monago, o la llavors delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes.

Dimissió del ministre

El setembre del 2014, poc després que Rajoy fes enrere la seva reforma de l’avortament, Gallardón dimiteix. No només això: abandona la política i el seu escó al Congrés. El seu gran projecte polític, planejat inicialment per acontentar l’electorat conservador, no havia tirat endavant. Va ser la seva tomba política.