Vendaval de milions a Catalunya

José Allueva va ser la persona que va decidir quin número de loteria havia de comprar el Centre Aragonès El Cachirulo de Reus. A Salou li van donar cinc opcions i es va quedar amb el 26590. Atzar, i molt bona sort. Però perquè aquest aragonès assenyalés aquest dècim, abans van haver de passar moltes altres coses. Aquesta és la crònica de com la casualitat, però també la història, han convertit la ciutat tarragonina en una mina de petits milionaris. I de com tota aquesta fortuna ha deixat a Catalunya la pluja de premis més gran des del 2008. Ni més ni menys que 450 milions d’euros, 320 dels quals es queden en aquesta ciutat de 103.000 habitants.

El local dels aragonesos de Reus està situat a prop de la plaça de la Llibertat, on s’ha instal·lat una fira de Nadal amb articles de temporada, atraccions i una pista de gel en un ambient primaveral que irritaria sobre manera Greta Thunberg. La policia local ha tallat el carrer Ample pel tràfec de curiosos, afavorits i periodistes. El Cachirulo té a la vora una carnisseria, una gestoria, una fleca, un celler i una botiga de roba infantil. Allueva és el president d’aquesta entitat, que compta amb una mica més de 200 socis. Cada any, com fan pràcticament totes les associacions socials, esportives i culturals per Nadal, imprimeixen les participacions del número de loteria triat. Van sortir 2.400 participacions, tres per cadascun dels 800 dècims de les 80 sèries que els va enviar l’Administració de Loteria de Salou que els va dispensar el material. Es van gastar 16.000 euros, que no és poca cosa, i la idea era esgarrapar un euro per número per sufragar les coses del centre.

«No som supersticiosos»

«El vaig triar jo perquè per això soc el president, i sempre és diferent, no som supersticiosos», explica el José, mentre un grup de veterans afortunats entona la jota ‘Els llauradors’, que ve a ser ‘Els segadors’ d’Aragó. Després, aprofitant que una tele entra en directe, canten una nadala. Formen part de la coral del centre, on també es balla, es canta, es passen les tardes amb els jocs de taula i se celebren les festes patronals del Pilar i sant Jordi. El Víctor és un dels tenors. Té tres participacions (240.000 euros, descomptada ja la raspallada pública) i diu que la seva família no és gaire de loteries. Els seus dos fills, de fet, no en van comprar. Va arribar a Reus precedent d’Allepuz (Terol) el 1975 amb 25 anys. Va venir per tres anys per una feina a Correus i es va quedar. Van fer un intent de tornar als 80, però els xavals, que llavors eren adolescents, els van dir que ni parlar-ne.

El Víctor explica que tots els aragonesos reconvertits en ‘reusencs’ mantenen la casa a la seva terra d’origen. «És la nostra segona residència, però en la majoria dels casos està més cuidada que la d’aquí». El treball i la proximitat van portar a la ciutat una multitud de joves aragonesos. Solien venir sense família, així que molts s’han casat amb catalanes o van acabar emportant-se la parella. Coincideixen que no hi va haver una onada concentrada en una dècada, com sí que va passar a Barcelona entre els anys 50 i 70 amb els andalusos que amb la casa a sobre pujaven al tren conegut com ‘el Sevillano’ per buscar feina a Catalunya. Aquí ha sigut més aviat un flux constant que es va iniciar als anys 60 i que es va aturar a finals del segle passat.

«Veníem per la indústria, però també viatjaven metges i advocats que no veien la manera de guanyar-se la vida», explica la saragossana Mariángeles Català. Porta 30 anys a Reus, on el seu marit sempre ha regentat una carnisseria del mercat. No diu quant els ha tocat, i tot i que són feliços, no és una alegria completa perquè van perdre un dels seus tres fills en un accident. «El van matar», concreta ella. «Si m’hagués tocat fa 30 anys..., ara gairebé que m’és igual».

¿Un local nou?

L’Honorio, el marit, explica que dins el centre aragonès guarden una ‘pilarica’. Farà uns 40 centímetres i cada any hi ha una persona diferent que s’encarrega de cuidar-la. Se les anomena cambreres de la verge, i tan aviat li passen un drap com li canvien les flors. Sobre el local, que és de lloguer des que es van instal·lar aquí, fa 45 anys, el president avança que potser proposi una derrama als nou-rics per comprar-ne un de propi. «Home, alguna cosa hauran d’aportar, ¿no?». Ja paguen una quota anual d’entre 60 i 70 euros, però amb una mica d’esforç col·lectiu n’hi hauria prou, per exemple, i d’entrada, per renovar les lletres del cartell de l’entrada, en què el nom de ‘El Cachirulo’ no brilla com tocaria.

La Dolors, una veïna del carrer de la Victòria, a tocar, es lamenta per no haver comprat participacions del centre, cosa que, afirma, feia cada any. Es lamenta però se n’alegra «perquè la Roser, que té dues filles i un net de dos mesos i viu al costat de la farmàcia, en tenia tres i li vindran molt bé». Comparteix que hi ha una família, els Hidalgo, que són una bona colla i resulta que els ha tocat a tots. «Ho he vist a l’Instagram».

Demà, tenir el cap fred

Notícies relacionades

Sandro Rosell i els seus amics especials de presó: dos funcionaris, dos exinterns i un capellà

¿Quantes hores has de dormir si vius a Catalunya? La Universitat de Columbia ho revela

Al José, també li ha caigut una bona picossada d’euros que no concreta. «Home, soc el president, imagina’t que no n’hagués comprat».Diu que el centre el van iniciar un grup d’amics aragonesos que es trobaven cada dia per berenar; que per res parlen d’integració a Reus perquè formen part de la ciutat, i que està desitjant que arribin les festes patronals del 2020 perquè es vegi «una mica més d’alegria que de costum». Faran la missa de sempre i el festival al teatre. «I potser fem venir Estopa», fa broma el Manuel, un altre dels afavorits.

Mentre canten, un jove que ve en nom d’una entitat bancària reparteix targetes de visita. «Avui és un dia de celebració, però demà tocarà tenir el cap fred». I els explica coses sobre els plans d’inversió mentre s’ofereix per fer-los fotos amb els mòbils. L’atzar s’explica de vegades a través de la història. I els diners mai descansen.