Les universitàries dels EUA, indefenses davant dels violadors

«El meu mal va ser intern, invisible, el porto amb mi». Les paraules de Chanel Miller, la supervivent de la violació més mediàtica dels Estats Units, descobreixen el sofriment en silenci forçat de les víctimes de violència sexual. Abans del ‘boom’ del ‘#MeToo’, la història de l’anònima Emily Doe va commocionar al món el 2015. Després de ser violada per Brock Turner mentre estava inconscient al costat d’un contenidor, el premiat nedador de la universitat de Stanford només va estar a la presó tres mesos. La publicació del seu llibre ‘Conoce mi nombre’ (‘Know my name: a memoir’) on revela la seva veritable identitat i la seva vida sota l’escrutini públic, torna a posar sobre la taula el debat sobre la violència sexual als campus universitaris nord-americans.

«Em vas treure la meva vàlua, la meva privacitat, la meva energia [...], la meva confiança, la meva pròpia veu, fins avui». La veu de Miller es va alçar en un panorama desèrtic que encara avui es manté amb xifres alarmants: més del 80% de les víctimes de violació en les campus americans no denuncien el seu agressor, segons el Departament de Justícia dels EUA. Ni la policia ni les universitats coneixen quina és la situació real de la violència sexual als seus campus. Moltes d’elles no denuncien perquè ho veuen un assumpte personal, per por de represàlies, no ho consideren tan important, no volen que l’agressor es posi en embolics o creuen que la policia no farà res.

«Quan les universitats presumeixen de tenir taxes molt baixes de violència sexual, no és creïble; és un senyal que no és gaire segura perquè les seves estudiants no se senten confiades per denunciar», afirma Jennifer J. Freyd, professora de Psicologia a la Universitat d’Oregon. Amb un horitzó terrorífic en el qual una de cada quatre estudiants serà víctima d’una agressió sexual en el centre universitari abans de graduar-se, moltes universitats disposen de mecanismes per prevenir aquests atacs abans que passin.

Obligades per llei

Una llei federal, coneguda com a Títol IX (‘Title IX’), els obliga a protegir els seus estudiants de qualsevol discriminació per raó de sexe. Amb menys de 40 paraules, la legislació imposa un gran volumd’obligacions per als centres educatius nord-americans, com dur a terme una investigació independent de la criminal quan una estudiant denuncia una agressió sexual.

«Si les universitats no compleixen aquests requisits poden perdre el seu finançament públic però això mai ha ocorregut malgrat que moltes no els estan seguint», explica la responsable del Títol IX de l’Associació Americana de Dones Universitàries (AAUW, per les seves sigles en anglès), Alicia Hetman. I tot i que els càstigs que pot imposar l’administració universitària són molt laxos (un expedient disciplinari, voluntariat forçat o escriure una reflexió sobre el succés), cada vegada més el control sobre els ‘colleges’ s’ha relaxat.

«Durant l’administració d’Obama, es van publicar unes directrius que les universitats havien de seguir que van constituir una excel·lent política sobre assetjament sexual», relata Hetman. L’escrutini sota el qual estaven sotmeses les universitats permetia a les estudiants denunciar aquests centres si sentien que no estaven complint amb la llei. En el dia d’avui, hi ha més de 300 casos investigats pel govern federal per possibles males gestions d’informes de violència sexual. «A l’arribar Trump al poder,Betsy Devos, al comandament del departament d’Educació, va tombar aquestes regles, ja que defensen la protecció dels acusats perquè afirmen que moltes dones els denuncien falsament».

Impunitat

En aquest moment no hi ha una guia clara sobre com les universitats han de tractar la violència sexual als seus campus. «Algunes universitats s’han rebel·lat contra l’actual administració negant-se a seguir els seus laxos controls», explica Bethany L. Backes, de la Universitat de Florida Central. El problema rau que no tots els perpetradors es regeixen per la mateixa llei. «Com els atletes són una classe protegida dins del campus i normalment estan sota la seva pròpia administració,s’amaguen els seus casos sota l’alfombra», afegeix Backes.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

«Algunes persones reben el missatge que poden fer el que vulguin. En algunes universitats es recluten atletes amb la promesa de tenir accés total a les dones», denuncia Freyd. «No és sorprenent que es prenguin la llibertat i es pensin que és el seu dret». La universitat acaba sent jutge i part en el judici ja que no vol que es coneguin casos sonats de violació pels seus propis interessos econòmics.

Com el de Jacob Anderson, el president d’una fraternitat de la Universitat de Baylor, que va ser multat amb 400 dòlars el 2018 per haver drogat i violat una companya, sense entrar a la presó. El sentiment de germandat creat en els ambients agressius i hipermasculins de moltes fraternitats i dels equips esportius perpetua la cultura de la violació en aquestes institucions. Chanel Miller es preguntava: «Si el meu agressor sexual no hagués sigut un atleta, ¿quina seria la seva sentència?». Ara les seves paraules segueixen fent tremolar els fonaments d’institucions milionàries per convertir-se en el consol de moltes altres dones.