Anar al contingut

MASCLISME

Psicòlegs, sobre orfes per violència de gènere: «Veure l'assassinat genera una ruptura de tot el seu món»

Des de començaments del 2019, 32 menors han perdut la mare per aquest tipus de violència i almenys set van ser testimonis del crim

Europa Press

Psicòlegs, sobre orfes per violència de gènere: «Veure l'assassinat genera una ruptura de tot el seu món»

Sxenick

Psicòlegs especialitzats en violència de gènere expliquen que «és habitual» que els fills que presencien l’assassinat d’una mare en mans del pare, o bé d’una parella o exparella d’ella, desenvolupin un trastorn d’estrès posttraumàtic. «Genera un trauma molt greu, un trauma és una ruptura de tot el seu món, dels seus esquemes mentals previs sobre si mateixos, sobre com és el món i com són els altres», explica a Europa Press la psicòloga Bárbara Zorrilla.

Aquesta última setmana, en només 48 hores, dues dones han sigut assassinades per les seves parelles o exparelles, i en els dos crims els fills de poca edat de les víctimes van ser testimonis de l’assassinat. D’acord amb les dades oficials, els orfes menors d’edat per violència de gènere ascendeixen a 32 des de començament d’any i a 263 des del 2013, moment en què es va començar a comptabilitzar els menors que es queden sense mare per aquest tipus de violència.

Dels 32 orfes que formen part del recompte oficial del 2019, almenys set van presenciar el crim, cosa que suposa aproximadament el 22%. Es tracta de les dues filles, de 8 i 10 anys, de l’última dona assassinada a Madrid; dos més, de 4 i 7 anys, de la dona assassinada a Valga (Pontevedra) dilluns passat; un altre nen, de 7 anys, el pare del qual va assassinar presumptament la mare i germà en una cova d’Adeje (Tenerife) el mes d’abril passat; un altre, de 15 anys, que va ser testimoni del crim a Estepona (Màlaga) al març; i un altre, de 16 anys, que va ser ferit intentant defensar la seva mare a Fuengirola (Màlaga).

A part dels que van ser testimoni del crim el 2019, almenys quatre més van trobar el cos sense vida de la seva mare després del crim, després de la qual cosa van demanar auxili. Això va passar el mes de març passat, a Loeches (Madrid), on dos menors, d’11 i 5 anys, van trobar els cossos dels progenitors amb ferides d’arma blanca (l’home es va suïcidar després de matar la seva dona). A l’abril, la filla adolescent d’una dona assassinada per la seva parella a Olot (Girona) va trobar el seu cadàver al tornar a casa; igual que li va passar a una altra, de 14 anys, a Agüimes (Las Palmas) el mes de maig passat.

En tot l’any passat es van registrar 48 assassinats per violència de gènere. Almenys quatre menors d’edat eren presents a l’escenari del crim, segons les dades obtingudes per Europa Press, tenint en compte que les estadístiques oficials no segreguen les xifres (ni per edat, ni diferència entre els que van veure o no l’assassinat, entre altres aspectes).

Conseqüències psicològiques

La psicòloga assenyala que el trastorn d’estrès posttraumàtic es manifesta de manera diferent en funció de l’edat, la personalitat o el tipus de crim, si bé hi ha una sèrie de símptomes generals. Un d’aquests, anomenat ‘reexperimentació’, es tradueix en «‘flashbacks’, malsons i records intrusius, una vegada i una altra» de les escenes de l’assassinat. «Els més petits poden fer dibuixos sobre el tema o sobre les emocions que els evoquen i, fins i tot de vegades observem un joc repetitiu amb elements de l’esdeveniment violent», afirma en declaracions a Europa Press.

Un altre dels símptomes és evitar qualsevol estímul que ells associïn al fet violent; i el tercer és la hiperactivació perquè «l’ansietat es dispara, estan sempre alerta, sense baixar la guàrdia, perquè se senten contínuament sota amenaça».

«El recolzament psicològic és fonamental per tractar que les seqüeles no es cronifiquin, perquè poden arribar a arrossegar-se tota la vida», apunta, matisant que ha de ser «un recolzament a llarg termini i sostingut en el temps» i individualitzat per a cada nen.

Per a l’especialista, és rellevant, a més, el «sentiment d’inseguretat» que produeix en aquests nens i nenes el fet que el pare sigui l’assassí, tenint en compte que aquesta persona, que «té la missió de cuidar-los i protegir-los», fa el contrari. «El primer que necessiten aquests nens i nenes és sentir-se segurs i sans i estalvis, per tant, cal protegir-los de la persona que els ha infligit el mal i garantir-los un espai lliure de violència», afirma.

«Un nen el que necessita és seguretat i amor», defensa també el psicòleg Javier Urra, primer Defensor del Menor a la Comunitat de Madrid des de l’any 1996 fins al 2001. A més de donar-li «afecte», també necessiten «un bon professional al costat» i «un acompanyament afectiu», diu a Europa Press.

«El que cal fer és protegir-lo i buscar la normalitat, els horaris, anar a l’escola, que juguin amb altres nens, això els aclarirà, tot i que hi hagi moments que plorin i no entenguin res o que estiguin colpejats per les imatges», afirma. Per a l’especialista, «tot i que el diagnòstic és dolent perquè estan trencats», el seu «pronòstic» no ho és.

D’altra banda, Urra recalca el «dilema» que es genera en aquests menors entorn de la figura paterna, igual que destaca Zorrilla. «Aquesta figura és la causant de la por i la violència però, alhora, hi recauen sentiments d’afecte, perquè és el seu pare i els eduquen per estimar-lo», diu la psicòloga.

La família, també en procés de recuperació

Zorrilla destaca que aquests menors, malgrat la seva vulnerabilitat, «són persones altament resilients, amb una gran capacitat d’adaptació i de superació de les reaccions adverses». En qualsevol cas, afirma que l’ajuda de les institucions i de l’entorn més pròxim «és fonamental» en el procés de recuperació d’aquests nens, així com de la família directa de la víctima mortal.

Sobre això, la psicòloga posa èmfasi que la família més pròxima (que és la que sol quedar-se amb la tutela dels orfes per violència de gènere) «també ha patit una pèrdua» i s’enfronten a aquest mateix procés de recuperació. «Tota la família necessita ajuda perquè puguin mantenir-se física i emocionalment a prop dels menors, perquè puguin estar disponibles i afavorir l’expressió d’emocions», diu.

Els familiars, segons afirma Zorrilla, han «de fer molta atenció a la gestió» de la informació sobre els fets. «Cal respondre a les preguntes que els facin amb sinceritat, però no donant més informació de la que poden assimilar en funció del seu període evolutiu; en nenes i nens més grans, cal trencar el tabú de l’assassinat perquè la família sol estar tan afectada que moltes vegades no està preparada per parlar del que va passar», afirma.