«Aquest feminisme no és de totes»

Milers de dones a tot Espanya cridaven a l’uníson «no va ser abús, va ser violació» amb pancartes de «germana, jo sí que et crec» després de conèixer-se que se’ls concedia la llibertat provisional als cinc violadors de les festes dels Sanfermines a Pamplona del 2016. Pocs dies abans, el 17 de juny, unes 300 persones van sortir al carrer a Barcelona per condemnar els abusos a les jornaleres de la maduixa de Huelva. Lluny quedava el ‘si ens toquen a una, ens toquen a totes’. Només si aquesta una és espanyola i de pell clara.

«En el moviment feminista a l’Estat espanyol hi ha molt discurs, però poca pràctica», afirma la periodista brasilera Marta Orsini que forma part del col·lectiu Dones Brasileres contra el Feixisme. «Es dona molt més espai a les feministes d’aquí i les que venen de fora són vistes com simples accessoris», constata. I és en aquesta visió de l’altra com a una cosa anecdòtica on sorgeixen els problemes.

Precisament durant les preparacions prèvies al 8-M en els cercles feministes hi va haver diverses discussions sobre el lloc que ocuparien les migrades i racialitzades juntament amb les seves demandes en les reivindicacions. «Les lògiques d’actuar dins d’una organització són molt diverses», explica Sara Cuentas, feminista descolonial de la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament. «El lideratge divers i compartit ve d’Amèrica Llatina i des d’Europa no ho entenen perquè aquí la socialització i la forma d’organització és vertical, basada en designacions a dit i amiguismes», afirma.

Cuentas va formar part de la Comissió de Dones Migrades, Racialitzades i Refugiades dins de l’organització del 8-M a Ca La Dona (Barcelona) i la seva experiència mostra com de lluny està el moviment d’«una transformació real». «Cap de les comissions va funcionar de manera assembleària, tot es canviava entre passadissos», denuncia.

I va ser per aquestes lògiques dins del moviment que col·lectius tan destacats com Afroféminas que representa les dones negres i afrodescendents a Espanya, van optar per no fer vaga durant el 8-M. «Tant en el mètode de lluita, la vaga, com en les demandes del 8-M, no es reconeix la profunda marca de la raça en el gènere», deien en el seu manifest.

Perquè al cap i a la fi, la cosa no és que aquest feminisme perifèric hi sigui sinó com hi és. «No només hem de formar part de la foto, el més important és com es descolonitzen les maneres d’entendre el gènere i les opressions dins del moviment feminista», defensa l’afrocolombiana Jessica González del Centre d’Estudis Africans. «No fer-ho provoca una clara expressió de, per exemple, quines violències masclistes són més legítimes que d’altres», explica amb referència al contrast entre el recolzament a la víctima de Pamplona i a les jornaleres de Huelva.

«Fa falta escoltar més: al final el que és una millora per a una dona negra ho serà per a la dona blanca», conclou l’activista afrobrasilera Dai Sombra. És en espais antiracistes on aquestes dones es troben i les seves experiències coincideixen. «Existeix racisme dins dels moviments feministes i és important dir-ho perquè no se’ns negui i treballar-ho», insisteix Orsini.

A l’assenyalar actituds racistes dins d’aquests col·lectius, les responsables solen respondre «a la defensiva negant-nos les nostres sensacions», segons Orsini, o acaben generant «incomoditat» a les afectades «perquè el que elles diuen no és part de la meva experiència», confessa González. Moltes vegades són acusades de dividir el moviment, d’alimentar els discursos liberals i d’ultradreta que intenten desprestigiar la causa feminista.

«Per aquestes incoherències del moviment feminista hegemònic hi ha un perill que alguns partits polítics s’apropiïn del feminisme i diguin que existeix un feminisme liberal», diu Cuentas. «Al final, aquest feminisme s’ha descafeïnat per estar bé amb totes les actituds pel seu propi interès i les institucions públiques han contribuït a legitimar aquests discursos» que entenen el feminisme com una cosa monolítica en defensa de la dona sense els matisos de la raça, la classe o l’orientació sexual.

Notícies relacionades

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

Catalunya unifica la preinscripció d’FP i donarà places segons la nota

Des d’aquests marges del moviment, són moltes les demandes a què el feminisme blanc es fa el desentès. El tancament definitiu dels Centres d’Internament d’Estrangers, els CIEs; la Llei d’Estrangeria que deixa a milers d’immigrants en la completa vulnerabilitat; la inclusió de les treballadores de la llar en el règim laboral; o el compliment de l’article 189 del conveni internacional de treballadors per a un menys racista sistema d’homologació d’estudis.

Marta Orsini ho diu ben clar: «hem de recordar que estem totes al mateix equip: al patriarcat només li interessa que ens dividim». I és que tot i que aquest moviment feminista hegemònic i blanc no és de totes, el feminisme sí que ho és.