UN OBSTACLE AMB SOLUCIÓ

El meu fill pronuncia malament, ¿què faig?

Les dificultats del llenguatge en nens i nenes s'han de corregir, tot i que la majoria de les famílies recorren a logopedes privats davant la falta de recursos públics

undefined48475945 madrid 04 06 2019 reportaje ni os y logopedia foto jos 190606113410 / JOSE LUIS ROCA

Té problemes per pronunciar bé. Abusa de la z. La r li costa. No distingeix gaire entre la d i la l. Omet algunes lletres al llegir i al parlar. Els seus companys (i de vegades fins i tot la família) no l’entenen bé. Som davant un nen o nena –probablement de quatre, cinc o sis anys– que pateix una dificultat en l’aprenentatge. Comparat amb un menor tartamut, un altre amb retard emocional, síndrome de Down o trastorn de l’espectre autista, el seu cas és bastant lleu. Són nens perfectament sans. Es comuniquen i comprenen el que els diuen. De fet, estan començant a aprendre a llegir i escriure. Però necessiten ajuda professional per corregir aquesta dificultat. Si no la reben, podrien tenir problemes per desenvolupar una capacitat de lectura i escriptura correcta i, per tant, tenir un rendiment acadèmic baix en el futur.

¿L’escola pública ofereix aquesta ajuda? En teoria, sí. La realitat és una altra cosa. La falta de recursos fa que la prioritat siguin els i les alumnes amb problemes més greus, de manera que moltes famílies amb fills amb dificultats de la parla acaben optant per un logopeda privat, sempre i quan s’ho puguin permetre econòmicament (la tarifa ronda els 100 euros al mes). “No hauria de ser així perquè a l’escola hauria de regnar el principi d’equitat i la igualtat d’oportunitats”, resumeix Teresa Esperabé, mestra i delegada de CCOO d’Educació i responsable de Polítiques Educatives.

Una altra opció és que el pediatre de la Seguretat Social detecti problemes en la parla i derivi la criatura a un centre especialitzat perquè l’avaluïn. En cas de constatar que, efectivament, necessita ajuda professional hi ha logopedes adscrits a la Seguretat Social que treballen amb grups de menors. “Que se l’admeti o no és una qüestió de sort. Tot depèn dels recursos del centre i de si està o no saturat”, admet una pediatra que treballa en un ambulatori a Madrid.

Un nen, al costat d’una pissarra en què dibuixa objectes per aprendre a pronunciar bé / JOSÉ LUIS ROCA

Centres de logopèdia

A Catalunya, abans del flagell de la crisi econòmica, en algunes localitats hi havia uns centres de logopèdia concertats que eren gratis per a les famílies. Les escoles hi derivaven els alumnes amb dificultats de la parla. “La crisi els va escombrar i no s’han tornat a obrir”, critica la responsable de CCOO, que posa èmfasi que el pressupost de la Generalitat per a Educació hauria de ser per llei del 6% i, no obstant, és del 2,4%.

Els CREDA –un servei educatiu públic amb especialistes en logopèdia que va néixer originàriament com un centre de recursos per a deficiències auditives i després es va estendre a patologies del llenguatge– sí que es mantenen. Catalunya es divideix en 10 zones i els seus membres acudeixen a les escoles en funció de la demanda. No són personal fix de les escoles, sinó una cosa així com un servei itinerant. Els professionals, evidentment, donen prioritat als nens amb necessitats més greus de la parla i del llenguatge. És un bon servei educatiu, però la realitat és que són “pocs i fan poques hores de classe”, adverteix Esperabé. Els professionals del CREDA també assessoren famílies i mestres perquè aquests, en la mesura del possible, ajudin els alumnes amb dificultats de la parla i el llenguatge. Que els menors aconsegueixin progressar depèn, en moltes ocasions, de la bona voluntat i l’esforç addicional del mestre perquè la realitat és que “no hi ha prou recursos per atendre tothom”, insisteix Esperabé.

Casos severs

Fonts del CREDA expliquen que els nens amb trastorns de salut greus queden exclosos (espectre autista, Down...) perquè es consideren un altre tipus de perfil. També en queden fora els que tenen trastorns suaus del llenguatge, com les dislàlies (no pronunciar bé determinats fonemes). Els professionals del CREDA se centren en els casos severs. La demanda és altíssima i no hi ha capacitat per acollir totes les sol·licituds. A més, els nens poden necessitar aquesta ajuda durant un curs escolar, dos o més. Fins que un alumne no rep l’alta per part del logopeda aquest no pot agafar més menors. Hi ha criatures que avancen ràpid i d’altres no tant perquè, entre altres causes, no reben estimulació a casa, passen molt temps sols o davant la televisió.

Totes les escoles públiques intenten ser inclusives, així que a Catalunya també hi ha les anomenades aules SIEI, amb un màxim de 10 alumnes. El problema és que la prioritat són els menors amb necessitats especials (no tant amb dificultats). Una nena sorda té, evidentment, preferència davant un nen, per exemple, que no pronuncia bé la zeta o la essa.

A l’escola no hi ha logopedes

A la resta d’Espanya la situació és similar. Les escoles públiques no tenen logopedes en plantilla. Algunes concertades sí que en tenen, però les famílies han de contractar-los a part, com passa amb les activitats extraescolars. El que sí que hi ha a les escoles públiques són professors de pedagogia terapèutica i professors d’audició i llenguatge. Aquests són personal educatiu i no sanitari, com passa amb els logopedes.

El Consell General de Col·legis de Logopedes explica que la falta de logopedes a l’escola pública és una de les seves principals preocupacions i reivindicacions. “Hem tingut reunions amb les conselleries i amb el Ministeri d’Educació, però, de moment, la resposta continua sent negativa a facilitar l’accés dels logopedes a exercir en l’àmbit educatiu”, explica Mireia Sala, presidenta del Consell

“Reivindiquem la nostra presència a l’escola pública perquè els alumnes amb dificultats de comunicació i llenguatge necessiten atenció logopèdica. En l’actualitat, els mestres especialistes en audició i llenguatge acaben complint funcions pròpies d’un professional sanitari logopeda, sense tenir les competències necessàries. És greu que, en moltes ocasions, a aquests mestres se’ls digui logopedes. Es crea confusió a les famílies”, afegeix Sala. En la seva opinió, l’acció coordinada de logopedes i mestres especialistes en audició i llenguatge “garantiria el dret dels alumnes amb necessitats específiques a aconseguir les competències educatives en igualtat de condicions que la resta”.

El nombre de mestres en audició i llenguatge (així com els de pedagogia terapèutica) depèn de la quantitat de nens que tinguin necessitats o dificultats. Aquests solen formar petits grups i fan classes alguns dies a la setmana. Una vegada més, les hores i la inclusió de nens en aquestes aules depèn dels recursos que hi hagi. I, com sempre, els casos greus tenen prioritat. És a dir, els menors amb retard maduratiu o algun tipus de discapacitat o trastorn auditiu o visual, explica Rodrigo Seoane, membre de la federació estatal de CCOO.

Un nen fa exercicis amb la boca per aprendre a pronunciar bé / JOSÉ LUIS ROCA

Treballar més en la prevenció

El sindicat està convençut de la importància vital que suposa prevenir problemes futurs en els estudiants. Per això, reclama la presència de més professionals perquè vagin a les classes de manera regular i treballin amb tots els alumnes. “Un trastorn específic de la lectura (dislèxia) pot ser una cosa severa i ens podem trobar que aquest nen o nena és incapaç de llegir a quart de Primària. Com abans es treballi sobre això, millor,” explica Seoane, que destaca que cada vegada hi ha més alumnes amb algun tipus de necessitat educativa, ja sigui trastorns de la lectura, del càlcul o d’ortografia. La prevenció, de fet, és fonamental. Algunes guarderies organitzen trobades amb logopedes per resoldre els dubtes dels pares. Les sessions, amb nens inclosos, són una via per constatar de manera professional si la criatura té alguna dificultat amb el llenguatge o no.

Igual que els seus companys de sindicat a Catalunya, Seoane està convençut que en moltes ocasions el progrés dels alumnes depèn de la voluntat dels mestres. “Els professors estan desbordats. Necessitem que els poders públics inverteixin més en Educació. Que hi hagi professors de reforç o que es treballi per projectes a les aules només és possible amb més pressupost. La inclusió educativa amb garanties suposa més recursos i més professors especialitzats”, conclou.

¿Quan m’he de preocupar?

La presidenta del Consell General de Col·legis de Logopedes, Mireia Sala, explica que als tres anys un nen o una nena hauria de ser capaç d’estructurar bé frases de tres o més elements i utilitzar verbs. Seria un senyal d’alerta que no fes preguntes o que no s’interessés pels contes o les històries. Entre els tres i els quatre anys hauria d’utilitzar oracions complexes i ser capaç de comprendre i produir un ampli repertori de vocabulari. La majoria de sons haurien d’estar ben pronunciats. Entre els quatre i els cinc anys hauria de ser capaç d’estructurar el llenguatge correctament i de jugar-hi a través d’endevinalles o acudits. Seria un senyal d’alerta si no fos capaç de pronunciar correctament tots els sons de forma aïllada. També si no presenta una deglució madura, si no respira pel nas amb la boca tancada o si la seva veu fos ronca.

Tres exemples de nens

L’Alfonso, amb gairebé quatre anys, només tenia una persona que l’entenia perfectament: la seva mare. “Pronunciava molt malament la major part de les paraules. Jo era l’única que sabia el que volia dir”, explica la Laura. La criatura va anar creixent i es va anar tancant en si mateix. Ser conscient que no parlava bé el va convertir en un ésser extremadament insegur i tímid. “Un dia, la professora em va comentar que l’Alfonso potser necessitaria ajuda professional. Vaig confiar en el seu criteri i em vaig posar a buscar logopedes. En vam contractar una de privada prop de casa. La teràpia ens costava uns 100 euros al mes. Els sis primers mesos vam notar moltíssims avenços. Ell l’anomenava la professora del joc, tot i que jo li vaig explicar que era una professional que l’ajudaria a parlar millor. Després de dos anys ja té l’alta. El meu fill no és el que era. Estem molt contents perquè crec que li hem evitat frustracions futures”, explica la Laura.

L’Alfonso va a una escola concertada de Madrid. A la seva classe –tercer curs d’Infantil– són 28 alumnes. Sis han anat o estan anant a un logopeda. “És una cosa molt més freqüent del que ens pensem”, afegeix la mare de l’Alfonso.

L’Eva és una altra mare de la mateixa classe. El problema del seu fill, que acaba de fer sis anys, era bastant més lleu que el de l’Alfonso. També va ser la mestra la primera a adonar-se de la dificultat del llenguatge i a advertir la família sobre l’abús que Daniel feia de la zeta. “Vam anar a una logopeda privada i ens hi vam estar uns mesos, però després la pediatra de la Seguretat Social ens va enviar a un centre especialitzat, on van certificar que el meu fill necessitava ajuda. Ens hi van admetre. I va ser una alegria econòmica perquè així ens estalviàvem 100 euros mensuals. El Daniel hi ha anat durant dos anys. Les classes no eren individuals sinó en grup, amb altres nens i nenes amb problemes similars. Ja tenim l’alta i crec que hem fet el millor per al Daniel”.

Notícies relacionades

La Laura i l’Eva van confiar cegament quan la mestra els va comentar les dificultats dels seus fills. No va ser el cas d’una altra mare de la mateixa escola, la Luisa, que sempre va atribuir la mala pronunciació del seu fill a l’edat. “És de finals d’any, així que vaig pensar que ja tindria temps de madurar i avançar. És evident que un nen petit parla malament o regular, així que no li vam donar importància”. Amb tres anys ja fets, la professora va insistir. Els va comentar que, a llarg termini, el Miguel podria tenir problemes a l’hora d’escriure i llegir. “Llavors va ser quan ens vam preocupar. I vam decidir contractar la logopeda de l’escola. La teràpia ens costa 130 euros al mes. Però la seva millora és evident. Ell considera aquestes classes un joc. Està encantat. I nosaltres també”, conclou la Luisa.