Anar al contingut

col·lectiu vulnerable

«La majoria dels 'menes' volen estudiar i treballar, però no poden»

Giyaur Rahman, portaveu de la Unió de Joves Extutelats de Catalunya, demana facilitar l'accés dels menors migrants al sistema educatiu

«Mentre hi hagi nens al carrer desemparats, els mitjans ho explicaran, és la seva feina, afirma

Elisenda Colell

«La majoria dels 'menes' volen estudiar i treballar, però no poden»

Anna Mas Talens

Giyaur Rahman és portaveu de la Unió de Joves Extutelats de Catalunya (UJEC) i treballa com a integrador social. Fa 10 anys va arribar a Catalunya des d’un altre país. Juntament amb altres joves extutelats, l’any passat va impulsar una entitat per donar veu a aquests joves.

L’entrevista té lloc en un bar de Sabadell. A la barra, hi ha un exemplar d’EL PERIÓDICO de dissabte passat. Assenyala la imatge que il·lustra la portada. Un grup de nens esnifant cola en ple Raval de Barcelona. “Quina pena”. Obre la pàgina, i s’alegra de què els Mossos “per fi”, hagin donat la xifra dels menors migrants que delinqueixen. No arriben al 20%. “Són un grup que causa molts problemes, aquests nens necessiten atenció, però la majoria dels que arribem a Catalunya no estem així”, afirma.

¿I com estan?

Molt motivats per estudiar i formar-se. Volem treballar, integrar-nos en la societat, però no comptem amb els recursos necessaris. Quan ara visito els centres de menors hi veig molta frustració. Els joves veuen que aconseguir els papers és molt difícil. Haver d’estar pensant cada dia que han de renovar els papers, que no els tenen, que no poden treballar... és un desgast molt fort dia rere dia. Fa falta molta fortalesa mental per aguantar-ho.

I més, després d’un procés migratori...

Ningú tria sortir del seu país, deixar-ho tot enrere: la família, els amics... per anar a un entorn que no coneixes. Aquest pas no és voluntari, d’alguna forma et sents obligat a fer-lo. Es necessita temps per aconseguir la integració i poder processar tots els canvis. Hi ha nois que en tan sols un any han de ser adults plenament integrats. Així és impossible, es necessita més temps.

¿Què els pot oferir l’UJEC?

Vam néixer per ser la veu dels joves extutelats, per aconseguir oportunitats i que se’ns escolti. Aquest estiu, 1.500 joves migrants compliran la majoria d’edat. I aquí no tenen ningú que se’n pugui fer càrrec. De gener a març van arribar 600 nous menors migrants a Catalunya. I a l’estiu ho faran més. Necessitem recursos de la Generalitat.

¿Aquests recursos existeixen?

En falten molts. Per exemple, a Olot vam visitar un centre d’emergència. Els nois es queixaven perquè no poden fer cap PFI (programes de formació i inserció, una espècie de formació professional bàsica) i han d’anar fins a Girona, aixecar-se a les quatre de la matinada per anar a classe. No té cap sentit obrir centres a la Catalunya rural si no hi ha recursos per als nois. Per això tothom vol anar a Barcelona. No per robar, sinó per tenir una oportunitat. El problema és que Barcelona està col·lapsada.

¿Què els espera a aquests nois quan deixin el sistema de protecció?

Aquest és el problema. Hi ha 600 nois que sí, que amb un pla d’integració han aconseguit una pròrroga i es queden en el centre de menors fins que els puguin trobar un recurs. Però n’existeix un percentatge que és al carrer. Sense cap ajuda i sense cap recurs. Nosaltres estem acompanyant quatre nois que són al carrer. Si no aconsegueixen renovar els papers, anar als cursos, serà complicat. No es pot exigir tant, l’èxit no es pot mesurar en els perfils que té l’Àrea de Suport al Jove Extutelat de la Generalitat. Un noi que ho està intentant mereix tenir una oportunitat.

¿Què opina del paper dels mitjans de comunicació? ¿Estan estigmatitzant el col·lectiu?

La majoria dels menors estrangers no acompanyats, els ‘menes’, no són al carrer, ni roben, ni consumeixen drogues. La barrera dels mitjans, sobretot els titulars, ens afecta molt. Juntament amb el Col·legi de Periodistes i la Generalitat estem elaborant un catàleg per no estigmatitzar. A mi em sembla bé, però penso que el problema és que no hi ha d’haver nens al carrer desemparats. Mentre això passi, els mitjans ho explicaran, és la seva feina.

Els que delinqueixen són un grup minoritari. ¿Com afecten els seus actes als joves que intenten tirar endavant?

El prejudici d’extutelat es porta arrossegant sempre, un estigma negatiu envolta el col·lectiu sencer. Si a més ets immigrant, la gent dona per fet que segur que hi ha alguna delinqüència, alguna relació amb la justícia. Ens hi hem acostumat. Ningú pensa en les necessitats dels nois, en els problemes que patim.

Fa un any que va néixer l’UJEC. ¿Quin balanç en fa?

Molt positiu. Hem ajudat 30 joves a tirar endavant. Constantment hi ha adolescents tutelats a prop de la majoria d’edat que ens contacten per les xarxes buscant informació i assessorament. Una altra cosa que ens preocupa són les trucades dels serveis socials, o dels mateixos centres, perquè busquem recursos per als nois. Aquesta feina l’ha de fer la Generalitat. Nosaltres els acompanyem, però necessiten un pla de treball, un educador que estigui reconegut. Si un noi és al carrer i jo l’estic ajudat, no pot firmar un pla de treball. I sense això no hi ha pagues, ni ajuts, ni pisos.

Llavors, ¿no s’està podent atendre tothom?

El sistema està desbordat. Hi ha centenars de joves en llista d’espera per als recursos. Especialment els migrants, que no tenen familiars, amics que els puguin ajudar i a qui recórrer. Els que han nascut aquí tornen a la família, o s’ajunten amb amics. Però ells també tenen problemes, i suposen el 64% dels extutelats. Necessitem, per exemple, ajuts per anar a la universitat.