Als campaments dels nens del carrer de BCN

Són les dues del migdia. Diverses parelles de turistes agafats de la mà surten del telefèric de Montjuïc, a Barcelona, i es disposen a recórrer alguns dels passejos per la muntanya. A uns metres escassos, amagada entre la vegetació, hi ha una barraca de mantes i fustes on dorm un grup de nens migrants. Ja fa més de cinc mesos que les autoritats són conscients d’aquesta situació dramàtica. Però el problema no s’ha resolt. Segons l’ajuntament, hi ha uns 70 nens vivint al carrer a la ciutat. La Generalitat ho rebaixa fins a 40. Un grup d’experts de Barcelona ha proposat a la Conselleria d’Afers Socials crear un centre de ‘baixa intensitat’ per aconseguir que aquests nens deixin enrere la misèria. Ara ha de ser el Govern qui accepti el repte.

A finals de novembre, els educadors de carrer li van notificar a l’ajuntament la situació dels menors acampats a la muntanya barcelonina. I aquests, van avisar la Generalitat, que és la responsable legal dels nens. Fins avui, les administracions es dediquen a intentar parlar amb ells, convèncer-los i portar-los fins als centres de protecció. Segons fonts d’Afers Socials, aquestes mesures assistencials han aconseguit treure del carrer una desena de menors. L’altra intervenció és la policial. Si cometen un delicte són citats davant el jutge. En tres mesos, 10 adolescents han ingressat a centres de Justícia Juvenil. La resta –el Govern parla de 40 i l’ajuntament de 70–, continuen al carrer.

Segons ha pogut saber EL PERIÓDICO, un grup d’experts va plantejar a finals de febrer la possibilitat de crear un recurs públic de ‘baixa exigència’. Un centre per als nens, però amb molt poques regles i horaris molt flexibles. “La idea és que comencin a anar-hi a menjar, a dutxar-se, a dormir, i que a poc poc se’ls pugui atendre psicològicament i educativament per aconseguir que entrin dins el sistema de protecció”, expliquen a aquest diari fonts coneixedores de la proposta. L’equipament intenta reproduir els centres que hi ha a Tànger (Marroc) per als nens que estan en aquesta mateixa situació.

A començaments de març, membres del Consorci de Serveis Socials de Barcelona ho van plantejar a un equip tècnic de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). I el passat 10 d’abril ja es va manifestar aquesta possibilitat en el grup de treball dels menors ‘refractaris’ que lidera la secretària d’Infància de la Generalitat, Georgina Oliva. “La pilota és a la teulada de la Generalitat, que és qui té la tutela dels nens”, expliquen fonts municipals. L’ajuntament ampliarà l’equip dels educadors de carrer, i porta més dos mesos esperant que la Conselleria de Salut contracti un psicòleg per a intervencions al carrer.

La vida a Montjuïc

Mentrestant, ja hi ha almenys tres campaments de nens i adolescents a la muntanya de Montjuïc de Barcelona. Un, proper a l’hotel Miramar, on viu l’Ahmed. És l’hora de menjar, i té gana. Ha sortit de la cabana i ronda per un caminet que baixa fins a la ciutat. Porta xancletes, una gorra i està ple de taques de fang i menjar. Li comença a sortir borrissol al bigoti. Diu que té 15 anys i que va deixar el Marroc per buscar una vida millor. Defuig els centres per als nois com ell dels quals disposa la Generalitat. “No m’agraden, massa normes, aquí soc lliure”, explica. La resta dels seus amics continuen dormint. Es veuen els seus peus descalços als matalassos que utilitzen per estirar-se dins la seva vivenda precària.

Segons diu, els nens que dormen en aquest espai serien una desena. “Alguns petits, 10 anys”, diu en castellà tot i que li costa expressar-se. Anant cap als Jardins Costa i Llobera un altre adolescent també s’ha muntat una tenda de campanya. Té la cremallera oberta i se senten els seus roncs aguts. Uns pantalons de xandall bruts i molls, uns mitjons, munts de bosses blanques i una etiqueta que posa “Rachid” omplen el terra.

L’Ahmed es recolza contra un mur. Darrere seu es veuen el port de Barcelona, el World Trade Center i el Mediterrani. Diu que aquesta estampa li recorda el port de Tànger, però vol deixar clar que el marroquí és “molt més bonic”. Va estar diversos mesos vivint-hi, al carrer, fins que va decidir ficar-se en un camió amb destí a Europa. “¿T’agrada el que has trobat?” “Preferiria tenir feina, però no penso tornar. Aquí estem bé, no ens molesteu”.

Ha estat en centres tutelats, però la seva presència allà és més aviat fantasmagòrica. Hi entra, s’hi està uns dies, i ve a Montjuïc amb els seus amics. Dissabte passat, un d’aquests va ser identificat pels Mossos per una temptativa de robatori violent. Va dir haver nascut el 2008, 10 anys. Els agents van contactar amb la Generalitat i el van enviar a un centre del Govern. “S’haurà tornat a escapar, segur”, intueixen fonts policials. De vegades els agents contacten amb les mares dels nois per intentar dissuadir-los de la vida que porten. “Un nen va dir a la seva mare que volia tornar, plorant, i ella va respondre que aguantés”, explica la mateixa font.

A la piscina

A les 12 del migdia, el Hamid es renta les vambes en una font del Parc de la Primavera del Poble-sec. Les té plenes de fang. Ell ja ha fet els 18 anys, és major d’edat. “Visc al campament dels grans”, explica. Segons ell, hi ha una vintena d’adolescents, alguns de 16 o 17 anys. “No te’l puc ensenyar, me n’he d’anar a un judici, som a prop de la piscina”.

Es tracta de la Piscina Municipal de Montjuïc, la dels trampolins i els salts de les fotos dels Jocs Olímpics que van fer la volta al món. “De vegades ens hem trobat els seus matalassos a les golfes”, explica el Kilian, el responsable de la garita de la piscina, que té en els turistes la principal clientela.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

“Entren per sota, es colen per un sostre que separa la piscina dels vestidors. I moltes vegades trenquen la porta i dormen dins”, assenyala el responsable de seguretat del restaurant El Xalet de Montjuïc. Els responsables de la piscina asseguren que han “reforçat” el servei de vigilància de l’equipament esportiu des que, a la tardor, van tenir algun incident.

“Em roben el Ribotril, les pastilles que em dona el metge per a la depressió”, es queixa la Laura, una dona sense sostre que dorm als voltants del parc esperant una plaça en un alberg municipal. No és l’única cosa que els nois li han pres. A l’abril es va quedar sense càmping gas per cuinar i un dia un nen la va amenaçar amb una navalla perquè li comprés un mòbil: “Soc al puto carrer, ¿què vols que li doni?”. Ella diu que a la muntanya en viuen més de 40. Parla àrab, i s’hi relaciona. “Quan no van col·locats són bons nens, tenen molts problemes”, assenyala la dona, que diu que sent “compassió” pels nois.