26 febr 2020

Anar al contingut

UNA INFÀNCIA MARCADA

El 'cosí de Zumosol' revela que va patir assetjament escolar

Sergio Medialdea, que avui té 47 anys i ha sigut un model cotitzat, admet per primera vegada l'infern que va patir a l'institut per part de xavals grans que l'humiliaven «per lleig i baixet»

Olga Pereda

El 'cosí de Zumosol' revela que va patir assetjament escolar

Per a la generació EGB, el ‘cosí de Zumosol’ va ser un heroi als anys 90. Era un noi alt, fort i guapíssim que es dedicava a protegir els nens dèbils, aquells a qui els goril·les de l’escola treien la pilota per jugar. Els anuncis de la marca de suc industrial són avui història viva de la televisió. En els espots, el xavalet assetjat deia al seu botxí: “Com ho digui al meu cosí te n’assabentaràs. El meu cosí pren molt, però molt suc”. I apareixia el cosí, tan gran i tan protector que els dolents sortien corrents. El forçut de Zumosol (un d’ells, perquè la publicitat es va gravar amb diversos joves) es diu Sergio Medialdea. És un home atractiu de cara afilada, dentadura perfecta, ulls blaus, braços portentosos, mans grans i ossades i 1,81 d’estatura. Ha sigut model professional, portada de revistes i imatge de marques de luxe. Avui, amb 47 anys, confessa el que mai ha volgut confessar: que va ser un nen assetjat a l’escola. Per lleig i per baixet.

L’infern que va patir a mà dels seus assetjadors va ser de tal envergadura que va estar a punt de suïcidar-se quan era un xaval. S’emociona fins a la llàgrima explicant públicament el que va passar. Ho fa perquè vol posar el seu gra de sorra en l’àrdua batalla contra el ‘bullying’ empresa per l’Associació Nace (No a l’Assetjament Escolar).

Amb ulleres i baixet

Sergio (Gavà, 1972) ensenya fotos de la seva infància per deixar clar que va ser un nen lleig. “Tant que al meu pares els preguntaven si em passava alguna cosa, si tenia alguna malaltia”, explica a aquest diari. Portava ulleres per a l’estrabisme, era bastant baixet, tenia un pentinat complicat i les orelles no especialment petites. Per cursar EGB, els seus pares el van apuntar a una escola privada de Barcelona plena de nens (i pares) ‘pijos’. Ell sempre va ser “el lleig, el baixet, el mort de gana i el fill de la dona de la neteja” (la seva mare es guanyava la vida netejant les aules). Ho va passar malament, però va tirar endavant.

El problema de veritat estava per venir: l’institut. “El primer dia que vaig entrar em van agafar per banda tres nois de COU i no van parar. Recordo perfectament que un dia em van treure el banyador a la piscina i vaig haver de sortir nu de l’aigua. Em pegaven i m’humiliaven tots els dies”, recorda. “Mai deia res i si alguna vegada ho feia, la gent em contestava que eren coses normals de criatures”, afegeix en Sergio.

Saltar a les vies

Fart dels seus torturadors i cansat de viure angoixat i apallissat, un dia va anar a una estació ferroviària. “Estava convençut que sobrava al món. Vaig veure passar trens i vaig pensar a saltar a les vies. Si no ho vaig fer va ser perquè vaig pensar en les dues persones que més m’estimaven: els meus pares”, admet entre llàgrimes.

Obsessionat amb ser més alt, Sergio –que amb 14 anys tot just feia 1,46– es va apuntar a un gimnàs amb l’objectiu d’estirar el seu cos. Passava hores al gimnàs. Amb el pas del temps, va enganxar un canvi físic brutal. Va esculpir el seu cos, el va inundar de músculs, va donar una estirada, se li va esmolar la cara, va deixar de necessitar ulleres i es va posar tupè. Quan el van contractar per als anuncis de Zumosol, va veure el cel obert. “Jo, un nen assetjat, em vaig convertir en el protector dels assetjats”, confessa. Però mai va dir la veritat. Per por. Per vergonya. Va continuar sense dir res quan es va convertir en un model cotitzat. Els fotògrafs se’l rifaven per a les revistes. Les marques de luxe el van fitxar. I ell va pujar a aquesta onada sense esmentar la paraula ‘bullying’.

Amb 47 anys, i reconvertit en escriptor amb dos llibres autoeditats, estudia per primera vegada la idea de ser pare. I s’ha obert al seu passat. Ho va fer després de posar-se en contacte amb l’associació Nace. “Recordar la meva infància no m’agrada. Però ho faig pels nens i nenes que estan patint. Perquè vegin que no s’ha de callar. Que hem d’acabar amb això d’una vegada”.