Els estius a Espanya duren cinc setmanes més que en els 80

Estius més càlids i llargs, amb temperatures nocturnes molt altes a les costes a causa de l’escalfament del Mediterrani. No es tracta d’una predicció més de les relacionades amb el canvi climàtic. Això ja està passant a Espanya en les últimes dècades. Segons un avanç de resultats de l’Open Data Climàtic presentat aquest dimarts per l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) i el Ministeri per a la Transició Ecològica, l’estiu s’ha anat allargant des del 1980 una mitjana de 9 dies per dècada i ara dura a Espanya gairebé cinc setmanes més que en aquella data. La temperatura del mar ha augmentat en més d’un grau i el seu nivell ho ha fet en 8,4 centímetres.

Entre les zones més afectades per aquest invasiu estiu figura la franja més oriental de la costa mediterrània, incloses Catalunya i les Balears, i també el sud de Galícia i el centre i l’oest de la Meseta. En totes aquestes zones, l’estació més càlida s’ha allargat per sobre de la mitjana, com a mínim 10 dies per cada dècada.

Mar més calent

Un dels factors que influeix que la mediterrània sigui una zona amb més impacte del canvi climàtic és que la temperatura d’aquest mar ha augmentat 0,34ºC de mitjana cada dècada des del 1990. És a dir, ara l’aigua superficial és 1,02ºC graus més calenta que en aquesta última data.

L’escalfament marí té un "efecte d’arrossegament", segons ha explicat Beatriz Hervella, una portaveu d’Aemet: "Un Mediterrani cada vegada més càlid repercuteix en les seves regions costaneres i augmenta el nombre de nits tropicals". Aquestes són aquelles aquelles nits en què la temperatura mínima supera o iguala els 20 graus. "Afecten el confort, fan més difícil conciliar el son" i això "té efectes sobre la salut", ha afegit.

A la façana oriental de la regió mediterrània i a l’arxipèlag balear, la mitjana anual de nits tropicals va ser de 60 entre el 1981 i el 2010. A Madrid, van passar de ser menys de 10 entre el 1971-2000 a més de 20 entre els anys 1981-2010.

Els valors més extrems, al Prat 

No és estrany que dels 58 observatoris meteorològics inclosos en l’informe, el que presenta valors més extrems sigui el de Barcelona/Aeroport del Prat, on, des del 2011, tots els anys han sigut molt càlids i una mica més de sis mesos de cada any la temperatura ha quedat englobada dins del 20% dels mesos més càlids de la sèrie.

El període estival comença sobretot abans, en una espècie de 'primestiu'.  En els 70, per exemple, i segons les dades de l’observatori Madrid-Retiro, l’estiu més calorós solia començar el 15 de juliol i acabava el 16 de setembre, mentre que en l’actualitat comença l’11 de juny i finalitza el 22 de setembre. A la capital d’Espanya, cinc dels vuit últims anys estan entre els més càlids. 

32 milions d’espanyols afectats 

Del conjunt de 58 observatoris, 37 van registrar almenys cinc anys des del 2011 amb temperatures mitjanes anuals situades dins del 20% de les més càlides del període de referència, fet que traslladat a xifres de població "podria considerar-se que 32 milions d’espanyols ja s’estan veient afectats pel canvi climàtic, amb una acumulació d’anys molt càlids en l’última dècada, l’allargament dels estius i l’augment de freqüència de nits tropicals”.

Un altre efecte col·lateral de l’escalfament és una expansió termal de la superfície de l’aigua "que contribueix a l’increment del nivell del mar Mediterrani". Des del 1993 el nivell del mar ha augmentat en 3,4 mil·límetres per any i el total són uns 8,5 centímetres fins al 2018.

L’estudi, a més, revela que la superfície amb clima semiàrid –associat a temperatures altes i l’escassetat de pluges– ha augmentat en 30.000 quilòmetres quadrats (entorn del 6% de la superfície d’Espanya) en les últimes cinc dècades i les zones més afectades són Castella-la Manxa, la vall de l’Ebre i el sud-est peninsular.

'Illa de calor' a les ciutats

D’altra banda, el fenomen 'illa de calor' –l’anomalia tèrmica en el centre de les ciutats en relació amb la perifèria– es veu amplificat per mínimes "molt més elevades" que incideixen en efectes negatius per a la salut, en particular per als grups de risc que viuen en grans urbs.

Aquest fet és particularment rellevant, ja que existeix una elevada correlació entre temperatures màximes i mortalitat: a partir d’un determinat llindar de temperatura màxima les morts augmenten de forma notable.

Notícies relacionades

¿Som a 'hiverstiu?

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Segons dades del Ministeri de Sanitat entre el 2006 i el 2017 han mort 83 persones per cop de calor i entre el 2004 i el 2016, 446 persones per exposició a la calor excessiva.

Per a aquesta anàlisi, l’Aemet ha comptat amb informació del seu Banc Nacional de Dades Climatològiques i amb dades procedents d’un total de 58 observatoris, 52 d’ells ubicats en capitals de província o les seves proximitats i a Ceuta i Melilla, i uns sis més per l’especial rellevància històrica de les seves dades.