11 d’ag 2020

Anar al contingut

ALS 64 ANYS

Mor la filla de Josep Maria Espinàs, protagonista del llibre 'El teu nom és Olga'

L'obra sobre Olga Espinàs, amb síndrome de Down, va tenir 40 edicions i va ser traduït a nou idiomes

Ernest Alós

Mor la filla de Josep Maria Espinàs, protagonista del llibre 'El teu nom és Olga'

Des d’aquells temps en què un fill amb la síndrome de Down o alguna discapacitat psíquica era una ferida dolorosa (si no vergonyosa) que s’amagava en la intimitat familiar (temps en què a Josep Maria Espinàs li podia arribar un anònim en el qual se li retreia la “barra” d’anar cantant amb els Setze Jutges pels escenaris “tenint una filla” amb síndrome de Down, als del discurs de Jesús Vidal pel Goya a ‘Campeones’ o les històries de superació de joves Down amb estudis superiors han passat moltes coses. Una d’elles, la publicació, el 1986, d’El teu nom és Olga, 17 cartes que l’escriptor va dedicar a la més gran dels seus tres fills. La destinatària d’aquestes missives, l’Olga, filla de Josep Maria Espinàs i Lina Luján i germana de Gemma i Josep Espinàs, va morir la nit de dijous a Barcelona als 64 anys.

En aquell llibre, Espinàs explicava que havia après a acceptar les particularitats de cadascú a partir de l’exemple d’entendre la seva filla i defensava el seu dret a tenir uns pares normals i que la tractessin com una adulta. Eren temps en què s’utilitzaven (el mateix autor ho feia) termes com subnormal o mongòlic. Tot i que un altre eufemisme, “deficient psíquic”, encara l’irritava més. “Estàs identificada amb tu mateixa, tens bones relacions amb la gent, ets d’una bondat i una generositat extraordinàries i et sents– i ho dius– feliç. No sé posar-te, doncs, entre els deficients psíquics”. El mateix títol del llibre assenyalava la necessitat de parlar de la persona, no de les etiquetes. “Soc jo. l’Olga”, escrivia Espinàs que deia sempre la seva filla.

El Sant Jordi del 2016, EL PERIÓDICO va oferir als seus lectors una reedició d’El teu nom és Olga, amb una fotografia en portada en què hi apareixien pare i filla. Va ser el resultat d’una llarga sessió fotogràfica que l’autor de la imatge, Julio Carbó, recorda bé.  “Va ser molt entranyable, es veia entre ells una estima tremenda; a ella li va fer moltíssima il·lusió que li fessin les fotos fent petons al seu pare, era el seu ídol”.

Josep Maria Espinàs amb la seva filla Olga, a mitjans dels anys 60.

La d’Olga Espinàs no va ser encara la generació de lluita per l’autonomia i la incorporació al món laboral dels nois amb síndrome de Down. Espinàs es preguntava si podria haver fet més per proporcionar-li una educació més pràctica. Des de petita, va viure en una escola especialitzada de Sarrià, la Fundació Boscana, mentre passava els caps de setmana i les vacances a casa, fins que l’empitjorament del seu estat de salut i l’arribada de l’Alzheimer ho va fer impossible els últims anys. La relació amb el seu pare va ser molt especial: “compartien la mateixa passió per la música i el sentit de l’humor”, explicava avui l’editora d’Espinàs, Isabel Martí. Una escena definitòria: passejant pel carrer, l’Olga, que sí que tenia forts sentiments religiosos, s’escurava la gola mirant el seu pare al passar per davant d’una Església. “Sí, una Església”, responia aquest. “Quan tots dos siguem allà a dalt, ja veurem qui té raó, si tu o jo”, li feia la guitza. El recordatori que es distribuirà aquest divendres al funeral d’Olga Espinàs (Sancho de Ávila, 12.05 h.) recull una de les últimes frases del llibre. “Amb el teu fil de veu hem entonat, estimada Olga, el cant de la vida”.      

Així ha anunciat la mort d’Olga Espinàs l’editorial La Campana, al mateix temps que ha enviat una abraçada a la família Espinàs; amb les següents frases del final d’'El teu nom és Olga'. "Petons, com sempre, fins a deu. Així, mentre jo et feia els deu petons, aprenies a comptar. I tu sempre has volgut correspondre’m –bromista i tendra– fent-me’n onze. Gràcies per tot, estimada Olga".