Elana Meyer, una ‘bobsledder’ d’or
La campiona olímpica de bob, una nord-americana de 41 anys, volta pel circuit de la competició amb els seus dos fills sords, un d’ells amb síndrome de Down.
Elana Meyer Taylor, campiona olímpica per fi als 41 anys després d’acumular tres plates i dos bronzes en els cinc Jocs anteriors, ha pujat a dalt de tot del podi en monob, la prova individual de bob. I ho ha aconseguit després de ser mare de dos nens, el Nico i el Noah, sords per una mutació genètica. El primogènit té a més síndrome de Down. Tots dos viatgen sempre amb la mare. La nova campiona olímpica va tenir el primer fill el febrer del 2020. Amb 35 anys en aquell moment, tenia clar que l’embaràs era només una pausa en la seva carrera esportiva.
Va ser un embaràs complicat, amb un part prematur que va provocar que el Nico passés a l’uci els vuit primers dies de vida. Un nadó sord i amb síndrome de Down, per tant amb necessitats especials per partida doble, alterava qualsevol previsió de Taylor i la seva parella, Nic Taylor, també bobsledder.
Encara no un any després de donar a llum, la campiona olímpica va tornar. En la seva primera prova de la Copa del Món va ser setena per parelles. Al cap d’una setmana, era cinquena en individual i segona en parelles. Havent passat dos anys del primer embaràs, i després de dues medalles a Pequín 2022 (plata en individual i bronze en doble), va tenir el segon fill. El Noah, també sord. I la història es va repetir: 14 mesos després del part, va tornar i va guanyar.
Caure i aixecar-se
"S’enfrontaran a desafiaments que ni tan sols puc entendre. Vull que vegin que, malgrat els obstacles, pots continuar perseguint el teu somni. Vull que em vegin amb medalles penjant al coll. Però també vull que em vegin caure, aixecar-me i lluitar", explicava a The Athletic abans de la cita olímpica.
La mare d’aquests dos nens ja havia fet unes quantes gestes fa més d’una dècada. Va ser la primera dona que, el 2014, va exercir de pilot en una competició quàdruple amb homes en què també va participar el seu marit, després que la federació internacional permetés la participació de dones en competicions d’homes. Van ser tercers dels EUA. Encara tampoc era mare quan va denunciar els episodis de racisme que havia patit durant la seva carrera esportiva, ni quan va anunciar que donaria el cervell a la ciència perquè s’estudiessin les conseqüències de les commocions cerebrals.
