ELS ROSTRES DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

«Un 'gris' va dir a un altre pres: 'Amb aquest pots fer el que vulguis que és maricon'».

Antoni Ruiz va ser empresonat i violat per homosexual amb només 17 anys, quan encara estava en vigor la llei franquista de perillositat social

Aquest activista va ser clau per aconseguir, entrada la dècada del 2000, la petició de perdó de l'Estat i les indemnitzacions als perseguits per la dictadura

zentauroepp46320571 gay181221172744

zentauroepp46320571 gay181221172744 / Miguel Lorenzo

6
Es llegeix en minuts
Nacho Herrero
Nacho Herrero

Periodista

ver +

Antoni Ruiz i Saiz (Xirivella, València, 1958) la llei de perillositat social li ha marcat la vida. Empresonat (i violat) per homosexual amb només 17 anys es va veure empès a la prostitució fins que va aconseguir refer la seva vida, però també es va convertir en un activista pels drets de les persones LGTBI i d’aquells presos socials. Va ser clau per aconseguir, entre el 2004 i el 2007, la petició de perdó per part de l’Estat i una indemnització als afectats. Ara abandona la presidència de l’associació que els agrupa amb gairebé tots els objectius complerts. Aquest 26 de desembre es commemoren els 40 anys de la reforma de la llei franquista de perillositat social que va comportar l’eliminació del delicte d’homosexualitat.

–¿Com va entrar la llei de perillositat social en la seva vida? 

–L’any 76 vaig dir a la meva família que era homosexual i la meva mare va demanar consell a una monja que em va denunciar davant de la Brigada Criminal de València. El 2 de març a les 6 del matí es van presentar a casa nostra quatre secretes en dos cotxes per recollir un nen de 17 anys i d’allà vam anar a la comissaria provincial de València.

–¿Quant temps va ser a la comissaria i què va passar després? 

–Allà em vaig tirar dues nits i dos dies. A les nits m’interrogaven o em portaven passejant per on anaven els homosexuals a lligar perquè en denunciés d’altres, però jo sempre deia que no coneixia ningú. Sempre he pensat que la frustració que els digués que no a tot va fer que em presentessin al jutjat de perillositat social. Si n’hagués acusat d’altres, segurament no m’hi haurien portat.

“A la comissaria, no vaig tenir assistència malgrat ser menor, no vaig poder parlar amb la meva família ni amb un advocat, ni em va revisar cap forense”

–¿Què va passar en el tribunal?

–El jutge va començar a recriminar-me la meva homosexualitat i em va dir que aniria a una escola, que havia de passar una setmana a la presó, però que no em preocupés. No vaig tenir assistència malgrat ser menor, no vaig poder parlar amb la meva família ni amb un advocat, ni em va revisar cap forense ni a la comissaria ni davant del jutge.  Al final vaig estar 15 dies a la Model de València, després a Carabanchel, on vaig estar-hi 15 dies més fins que em van portar a la Model de Badajoz, on vaig estar dos mesos.

–¿Com va viure aquell calvari?

–Amb por, perquè les presons llavors estaven plenes, allò era un polvorí. Ho vaig viure una mica acollonit fins que m’hi vaig acostumar. A Carabanchel gairebé em vaig cagar als pantalons, però em vaig fer fort i em vaig deslliurar d’algunes violacions, cosa que no va passar a la mateixa comissaria.

–¿El van violar?

–Sí, al calabós, indicat per un 'gris’. Hi va ficar un altre pres i li va dir: “Amb aquest pots fer el que vulguis que és maricon”. En les altres ja anava amb moltíssima més cura i provava de no estar sol mai.

“Vaig viure el meu any de desterrament a Dénia, a 100 quilòmetres de casa. Quan vaig tornar, vaig començar la meva lluita pels drets LGTBI”

–I, després el desterrament. 

–Em vaig passar l’any de desterrament a Dénia, als 100 quilòmetres justos que em van marcar, ni un més. Vaig estar treballant amb el meu oncle, que era de dretes però em va dir que havia de ser jo i que no em preocupés. Quan vaig passar l’any, vaig tornar a València i vaig començar la meva lluita pels drets LGTBI.

–¿Es va reconciliar amb la seva mare? 

–No, va costar moltíssims anys, més de 15. Al principi l’odiava perquè no sabia el que havia passat. Quan em van donar les explicacions ho vaig entendre. El que volia era demanar consell, però a ella també la van enganyar, li van dir que em portarien a una escola i que em reeducarien.

–A més dels mesos de presó i del desterrament, la llei li va deixar sense la vida que tenia.

–Sí, llavors treballava de pastisser i la policia ja es va encarregar d’anar a tots els llocs en els quals havia treballat per explicar que m’havien detingut per homosexual.

"L’única oportunitat que em van donar quan vaig tornar del desterrament va ser exercir la prostitució"

–¿Com va aconseguir refer la seva vida?

–L’única oportunitat que em van donar una vegada vaig tornar de Dénia –enlloc on havia treballat em van agafar– va ser exercir la prostitució. A això ens van abocar tots, perquè ens van tancar totes les portes.

–Alguns dels seus companys serien de bones famílies i alguns clients, els que redactaven aquestes lleis...

–Per descomptat. Quan hi havia una batuda als primers que agafaven era als de classe humil. Els que tenien cognom i afins al règim entraven per una porta i sortien per l’altra. I els mateixos clients, no donaré noms, eren gent molt important de València.

–¿Com va viure aquell Nadal del 78 en el qual es 'va treure' el delicte d’homosexualitat de la llei? 

–Amb moltíssima alegria perquè, tot i que jo ja era fora, suposava que els nostres companys sortien de la presó. Al gener van sortir tots. Però quedava molt per fer, pel carrer ens continuaven assenyalant. No podies mostrar la teva afectivitat ni la teva homosexualitat.

–Perquè quedava el delicte d’escàndol públic... 

–Sí, perquè no es parlava d’homosexuals, però van continuar posant sancions administratives per escàndol. Et posaven multes i, si no les complies, anaves a presó.

"La llei del matrimoni homosexual ho va canviar tot, va ser un gran triomf. Però la reparació va venir amb la llei de la memòria històrica"

–¿Va ser la llei de matrimoni homosexual la que ho va canviar tot per al col·lectiu? 

–Ho canvia, és un gran triomf. Però allà vam ser Pedro Zerolo –que en pau descansi– i jo donant la batalla perquè es reparés els presos socials. La reparació va venir dos anys després amb la llei de la memòria històrica, en la qual també vaig participar. Abans, el 2004, vam aconseguir una Declaració del Parlament per unanimitat, que ens va permetre començar a plantejar la qüestió de les indemnitzacions.

–¿Va costar molt que l’Estat reconegués el mal causat? 

–Hi va haver moltíssima feina a fer i va ser molt dur, i convèncer-los. Es volien escapar una mica amb el fet que ja s’havia fet la llei de matrimoni i altres qüestions, però al final ens en vam sortir. Eren una mica reticents.

–Hi ha un avenç de la ultradreta a Europa que sembla posar en perill aquests drets aconseguits. VOX ja ha dit que, si d’ells depèn, es canviarà la llei del matrimoni homosexual. ¿Senten que hi ha amenaça de retrocés? 

–No tindrem por de VOX, hem passat per una dictadura bastant dura. El que no podem fer és retrocedir. No els deixarem que ens retirin els drets conquistats. Tot i que el poble espanyol és molt còmode, crec que la gent es tiraria al carrer.

"No tenim por de Vox. No deixarem que ens treguin els drets conquistats"

Notícies relacionades

–Quan mira enrere per mirar aquests 40 anys, ¿com els valora?

–Molt positivament, ha sigut un orgull ser president de l’Associació d’Ex-Presos Socials i lluitar pel nostre reconeixement i tot el que hem aconseguit. Una de les victòries més grans ha sigut que tots els expedients d’aquella llei passessin dels jutjats a les consellerias de cultura i a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on es poden consultar. Ara deixo la presidència per qüestions de salut i requereix molt esforç i viatges, i ja ens queda poc. El 2008 un comissari d’Alacant ens va confirmar que encara estem als arxius de la Policia i estem pendents de dirigir-nos al Ministeri de l’Interior perquè el retirin del sistema informàtic. No hem d’aparèixer allà. L’altre objectiu és més complicat encara: recuperar els 3,4 milions que no van gastar en les indemnitzacions, fer un fideïcomís i donar als indemnitzats una petita pensió per compensar, ja que la majoria cobren pensions no contributives.

Temes:

LGTBI