VISITA AL RECINTE DE CAN LLUPIÀ

Un 'mena': "Amb 12 anys vaig entrar a Espanya amagat en un camió"

Otmane va viatjar sol des del Marroc, va viure al carrer i ara està en un centre de justícia juvenil de Barcelona

L'arribada de 'menes' incrementa el nombre d'ingressos en recintes tancats per a menors que cometen delicte

can-llupia / periodico

6
Es llegeix en minuts
J. G. Albalat
J. G. Albalat

Redactor

Especialista en judicials

Ubicada/t a Barcelona

ver +

És tímid i li costa expressar-se en castellà.  Otmane és el nom que ha triat ell mateix per explicar la seva història. Va néixer alMarrocfa 17 anys i només amb 12 va arribar a la península a través de Melilla, amagat als baixos d’un camió. Al seu país va deixar els seus pares i dos germans petits. “No tenia feina i la meva família és molt pobra”, explica. Ara és un dels ‘menes’ (menors no acompanyats) que viuen al centre educatiu de justícia juvenil de Can Llupià, a la falda de Collserola i que depèn de la Conselleria de Justícia. Com ell reconeix, “va fer coses dolentes” i un jutge va ordenar el seu internament. “Espero no tornar mai més aquí”, insisteix.

En els últims dos anys ha crescut en un 19% (207 a 246) el nombre de menors internats en centres de justícia juvenil per la comissió d’un delicte. Es tracta de joves de 14 a 18 anys que, la majoria, han comès robatoris amb violència o intimidació. La caiguda registrada en set anys anteriors es va trencar a partir del 2016. La Conselleria de Justícia considera que l’increment es deu a l’arribada dels ‘menes’ (menors immigrants no acompanyats) que viuen al carrer. La capacitat dels centres està al 84% i disposen de 50 llits lliures. En el cas que aquesta tendència a la pujada es manté, la Generalitat estudia la reobertura d’una part del centre educatiu d’Els Til·lers (Mollet del Vallès) que no està ocupat. Una dada: només el 8,2% dels menors que van passar el 2017 pels jutjats (5.731) van ser internats.   

Les mesures de seguretat de Can Llupià, que ha sigut visitat aquest divendres per la consellera de Justícia, Ester Capella, són com els d’una presó, però l’interior no hi té res a veure; és molt més amable. Aquí no hi ha condemnes, sinó mesures educatives. Les portes d’accés a les dependències s’obren quan el vigilant prem el botó. Al recinte hi ha habitacions, aules, tallers (com un en què els interns reparen bicicletes del Bicing). Un pati amb herba artificial; una caseta de fusta, un hort. Visiblement emocionada, Ester Capella ha assegurat que el que es pretén és oferir a aquests nois les eines perquè quan surtin puguin tenir una "vida normal en plenitud" i amb igualtat d’oportunitats.

L’Otmane porta una dessuadora de color verd. Té cara de nen, tot i que els seus cinc anys a Espanya han sigut durs per a ell. Ha dormit i viscut al carrer i s’ha buscat la vida com ha pogut per subsistir. A l’habitació on parla amb el diari hi ha un rètol en què es destaca una frase de Thomas Alva Edison:  “Els que asseguren que és impossible no haurien d’interrompre els que ho estem intentant”. Aquest jove marroquí és un dels que ho estan intentant. Ha de passar nou mesos tancat per aquestes “coses dolentes” que diu que ha fet. És un dels mecànics de bicicletes i també va a classe per aprendre castellà i català. Malgrat la distància, té contacte telefònic amb la seva família al Marroc.

Escapar-se de la pobresa

Quan va decidir fugir del Marroc a la recerca d’una vida millor, no ho va dir a la seva família. “Vaig estudiar només una miqueta”, explica. El seu pare és venedor ambulant i amb prou feines en treu per alimentar els seus fills i la seva dona. Envoltat de pobresa, l’Otmane va treure forces per iniciar un viatge que l’ha portat a recórrer de cap a cap Espanya i a fer alguna incursió a França. El seu cos de 12 anys cabia perfectament als baixos d’un camió a Màlaga, on va estar en un centre. Granada i Bilbao, són algunes de les ciutats que ha trepitjat. Es colava als trens per anar d’un lloc a l’altre, fins que va arribar a Barcelona. “Aquí hi tinc amics”, admet el noi. El carrer va ser la seva residència, fins que els Mossos el van agafar i el van portar a un centre de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA), del qual es va escapar. Però el van tornar a agafar, però aquesta vegada fent “coses dolentes”.

D’aquí un mes i mig, l’Otmane serà al carrer. Recuperarà la llibertat. “M’han dit que em buscaran una feina per no fer coses dolentes”, afirma aquest jove, sense precisar el delicte que ha comès i que l’ha portat al centre educatiu. “Aquí m’estan ensenyant coses per no tornar-hi de nou, tot i que em vull quedar a Barcelona”, insisteix. “A la meva família no li he dit que estic internat, sinó que estic en un centre obert arreglant els papers. Des d’aquí m’estan ajudant. Vull treballar per poder viure”, relata. Amb la seva cara de nen i la seva timidesa, l’Otmane abandona l’habitació amb un somriure.

La setmana passada hi havia un centenar d’interns, la majoria homes, en aquest centre educatiu. La seva capacitat màxima és de 128 places. El seu model ha transcendit a nivell internacional. “Ha vingut una delegació coreana a visitar-nos”, explica la Roser, coordinadora de la unitat docent de Can Llupià.

Necessitats urgents

 “Quan arriba, els nois cobrim les necessitats més urgents. Durant la seva estada al centre, l’acompanyem i elaborem una planificació individualitzada en funció de l’edat, la seva història, el temps que estarà aquí, les seves capacitats i les seves possibilitats. L’objectiu és reinserir-lo o introduir-lo per primera vegada en el sistema educatiu. Molts d’ells han abandonat els estudis”, afirma aquesta professional. Al recinte hi ha nou aules d’ensenyament que només poden acollir per llei a un màxim de sis estudiants. Els alumnes fan el mateix horari que una escola normal: de 9 a 12-30 i de 15 a 17 hores.

Notícies relacionades

Tot just entrar al centre es tranquil·litza el jove i se li explica on és. “Ells arriben en estat de xoc”, admet Roser. En ocasions l’idioma és un mur. Per això, la Generalitat envia quan és necessari un traductor. “En ocasions m’he entès amb un noi fent-li dibuixos”, relata la coordinadora. De les nou aules, sis són d’alfabetització. També hi ha tallers de cuina, hostaleria, jardineria i manteniment.

La Sonia és educadora social: “Molts d’aquests joves han començat el procés migratori tenint de 12 a 14 anys i amb una expectativa de futur. S’han traslladat d’un lloc a l’altre i els seus hàbits, tant d’higiene com a alimentaris, han sigut deficients. En moltes ocasions han consumit droga al carrer. Ens arriben amb un alt nivell d’impulsivitat, amb una tolerància baixa a la frustració i amb poques habilitats de relacionar-se i emocionals. I es troben que han de formar part d’una comunitat”. Si fa falta se’ls proporciona roba o estris d’higiene personal. Aquesta experta ho té clar: “Quan se senten atesos comencem a crear una relació amb ells. La nostra feina és que accepti la mesura que se li ha imposat i que tregui el màxim profit de la seva estada al centre. Després se’ls ofereixen recursos perquè puguin treballar”. El jove Otmane estarà encara uns dies tancat, després espera obrir-se un futur a Espanya i, si pot ser, a Barcelona.