Quan l'AECID va complir 30 anys

Octubre de 1981. Feia uns mesos Espanya havia patit un intent de cop d’estat. Durant 48 hores semblava que tot es pararia per tornar a iniciar un altre procés d’autodestrucció com a país. Finalment i feliçment, no va ser així. Espanya començava un procés de modernització que ha permès, entre moltes altres coses, que l’AECID compleixi 30 anys. Aquell octubre de 1981 un reduït (però poderós i valent) col·lectiu d’activistes sota el meravellós nom de Justícia i Pau van portar a terme una campanya anomenada ‘Objectiu 0,7’ que buscava sensibilitzar la societat espanyola (d’inicis dels 80) i la seva classe política que conformava la Primera Legislatura Democràtica (1979-1982) després de la dictadura.

Landelino Lavilla era el President del Congrés pel Grup Centrista. El Grup Mixt complia fidelment amb la seva denominació compartint grup polític amb perfils com ara Blas Piñar (President de Fuerza Nueva) i Juan María Bandrés (advocat de tots els condemnats a mort a Espanya entre 1968 i 1975). Visionaris i valents eren aquells/es activistes per voler sensibilitzar aquesta classe política espanyola tan llunyana a la realitat com la necessitat de destinar un percentatge dels Pressupostos Generals de l’Estat, "per justícia, solidaritat i supervivència".

Doncs, contra tot pronòstic, el 1983 es va aprovar per unanimitat al Senat una proposició no de llei sobre la fam al món i es reclamava al Govern donar el 0,7%. També ja s’assenyalava la necessitat de dotar-nos d’una Llei de Cooperació per a l’esmentada legislatura. Si bé aquesta Llei arribaria 15 anys més tard, el 1998, l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) naixeria cinc anys després. El novembre de 1988.

Aquests 30 anys d’AECI han sigut el relat principal de la política pública de cooperació. Són 30 anys dels esforços que Espanya ha fet per contribuir a un desenvolupament humà sostenible fora de les nostres fronteres. Són 30 anys de construcció genètica de país. Són precisament el relat de política pública, els esforços col·lectius cap a l’agenda de desenvolupament internacional i la contribució a la construcció de país el que hem de celebrar, però també analitzar.

La política pública de cooperació d’aquests últims 30 anys es pot resumir com una llum intermitent. Si bé ha sigut visible, no sempre ha il·luminat prou. El primer decenni (1988-1998) el podem definir com l’etapa definitòria. És, sens dubte, l’etapa més estable dels tres decennis. Cal destacar que l’AECI en aquest període va saber orientar bé el seu mandat per assentar bases i assenyalar alguns fonaments que permetessin créixer en el futur. La segona etapa (1998-2008) ha sigut la més intensa. Alguns intents polítics de desmuntar el mandat i els fonaments en l’etapa (2000-2004) que van fer visible per primera vegada que sense AECI no hi ha política de cooperació. Segons la meva opinió, una de les fortaleses de l’AECI va quedar demostrada en la seva capacitat de recuperar i sostenir la política pública fins i tot en contra de decisions polítiques errònies. La intensitat d’aquesta etapa es va viure en sentit contrari en el període (2004-2008). Un període radiant. Per primera vegada, l’AECI, després el 2007 es va convertir en AECID, va entrar no com a convidada, sinó com a protagonista pròpia en el Consell de Ministres i per primera vegada un president del Govern es posava de forma recurrent la samarreta de l’AECI de manera habitual. Al contrari, l’últim decenni de l’AECI (2008-2018) ha tingut la inestabilitat com a element definitori. Inestabilitat que va portar l’AECID a digerir la retallada més gran dels seus recursos (2011-2015). Li va tocar gestionar amb una mà importants decisions de l’època eufòrica, mentre que amb l’altra utilitzava sense compassió (la qual cosa no vol dir sense criteri) la tisora. En aquest últim tsunami ha arribat surfejant l’AECID a complir 30 anys.

La segona reflexió és com ha contribuït l’AECID a la modificació genètica de país. No es pot negar que s’han instal·lat cert grau d’acceptació, si bé desigualment entès entre les forces polítiques i per la mateixa societat espanyola, que les nostres responsabilitats com a país van més enllà de les nostres fronteres. Contribuir a prevenir la malnutrició severa aguda a Mauritània, garantir l’accés a aigua i sanejament a Hondures o donar assistència humanitària a la població afectada per un tifó a les Filipines forma part també de les nostres obligacions com ho són les nostres polítiques públiques d’educació, sanitat i defensa.

Finalment, tant pel quantitatiu i qualitatiu, com a sumatori d’esforços sostinguts. Si bé el quantitatiu pot distorsionar. El sumatori d’Ajuda Oficial al Desenvolupament net desemborsat entre 2007 i 2016 ascendeix a 30.000 milions d’euros. Aquesta “brutalitat” de xifra si no s’acompanya d’una narrativa adequada pot suposar un risc alt per a la mateixa política pública. Prop d’un 25% (7.500 milions euros) ha sigut gestionat directament per l’AECID. Al contrari, la capacitat de dotar un explicatiu coherent i de resultats sobre el 100% pivota principalment en l’AECID.

Amb tot això, l’AECID avança cap als quaranta anys. Segons la meva opinió, quatre eixos són clau per als propers 10 anys de l’AECID i de la política pública de cooperació d’Espanya.

Flexibilitat. Abordar reformes d’instruments, polítiques i prendre decisions que desconnectin el sistema operatiu del 2003 (Llei General de Subvencions) Real Decret 2007 AECID i Ordre de Bases per canviar a un sistema operatiu actualitzat que permeti transitar amb eficiència cap al 2028. ¿Què impedeix un procés de convergència dels nostres sistemes operatius al que opera en els nostres actors i socis de cooperació europeus com ara ECHO i DEVCO?

Col·laboració. Una força imparable d’incorporar actors i capacitats ve darrere de l’agenda 2030. Sumar exigeix que en l’equació de la presa de decisions i la seva implementació elimini les restes i negatius que té el nostre sistema. Necessitem sumar vectors que avui estan fora de les gràfiques. Necessitem que la direcció i ordenació de la suma de vectors (actors i capacitats) de la cooperació espanyola formi part del mandat principal. Si hi ha mandat, hi ha d’haver obligatòriament instruments i normes que acompanyin.

Energia. Si alguna cosa hem après aquests 30 anys és que l’Agenda de Desenvolupament no entén de legislatures. Contribuir a un desenvolupament humà sostenible, erradicar la pobresa extrema, la fam o els drets humans exigeix una política que no pateixi talls imprevistos d’energia, ha de tenir prou autonomia perquè, independentment de l’orientació del rumb, no pugui patir apagades. L’AECID ha de ser el generador que manté el subministrament mínim quan és requerit i dotar d’energia extra quan la política pública ho demana.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Humanitat. Assumir eficaçment i amb passió el mandat humanitari de salvar vides i alleujar el patiment d’éssers humans que viuen en zones de guerra, catàstrofes naturals, sota persecució o en contextos de violència exigeix modificar l’ADN de l’AECID perquè aquesta responsabilitat es converteixi en una prioritat del màxim nivell.

Sigui com sigui, bon aniversari, estimada AECID.